He començat aquest procés d’observació fixant-me en com la llum, segons l’hora del dia, dibuixa fronteres invisibles en el meu entorn més proper. M’he centrat en moments de transició, com l’alba i el capvespre, perquè són autèntics “entre-llocs”, és a dir, estones on els límits es tornen difusos i ens conviden a mirar el paisatge amb una calma que no tenim durant el dia.

A la primera fotografia, “El barri desperta“, m’ha atrapat aquest moment màgic on la lluna encara es resisteix a marxar mentre el sol comença a il·luminar el carrer. Les esteles dels avions creuant-se al cel actuen com a fronteres invisibles que fragmenten l’espai, de la mateixa manera que els murs i les tanques de les cases marquen on acaba allò privat i on comença allò públic. Mirar aquesta imatge és fer un exercici d’observació conscient que ens transporta a un imaginari paisatge sonor de silenci que està a punt de trencar-se pel soroll de la rutina. Com diuen Kremer et al. (2018), les fronteres no són només murs de pedra, sinó línies simbòliques que ens ajuden a entendre com habitem el món.

A la segona imatge, “Horitzó“, feta des del mirador de Creixell, el límit es torna geogràfic. La ratlla entre el poble i el mar em fa pensar en la relació entre el que hem construït i la natura que ha viscut sempre a aquest món, alhora que em fa pensar en el privilegi de la mirada, ja que des d’allà dalt, observem la vida dels altres (l’alteritat) com si fóssim espectadors d’una realitat anònima.

Finalment, a “Un “adeu” taronja“, la frontera entra directament a casa. La llum de la posta de sol projecta l’ombra de la reixa de la finestra sobre la porta blanca, recordant-me que fins i tot en la intimitat hi ha barreres. Però hi ha una cosa bonica, i és que la llum va més enllà del ferro, relaxant-se al fons blanc i creant un pont visual entre el “dins” i el “fora”.

El conjunt d’aquestes fotografies m’ensenyen que les fronteres són espais on la natura, la ciutat i les nostres vides es troben i es barregen en un tot que som nosaltres, que és vida, que és món.

Al final, el repte ha estat transformar la vista en mirada. Descobrir que una simple ombra a la paret o una marca al cel poden ser, en realitat, el reflex de tota la cura amb què ens protegim i de la curiositat amb què mirem cap enfora.

Enllaç a la carpeta drive:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/16NuTWHtDFmwi9rCEX4ILgqfXHWX1oNba

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., Campos-Flores, L., & Segura, G. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Editorial Universidad Nacional de Colombia.

El cos ornamentat: el judici final. 

Per què l’ornament és sagrat dins del context de l’església, però és jutjat quan aquest ornament està tatuat al cos de les persones reals?

En aquest primer registre he volgut observar l’espai d’una església de manera crítica, posant atenció als elements ornamentals i a la representació del cos dins del món religiós. Durant la visita vaig fotografiar diferents detalls de l’interior, com els llums, els arcs de pedra i diverses escultures. Entre aquestes imatges destaco, especialment, la figura de Jesús a la creu amb la corona d’espines i les ferides del cos, elements que representen un cos marcat que, dins el context religiós, és considerat sagrat i digne de ovació i admiració; ja que simbolitza el sacrifici del fill de Déu pels pecats de la humanitat.

A partir d’aquesta observació, vaig començar a reflexionar sobre la relació entre aquestes representacions del cos i els cossos reals que habiten o que visiten aquest espai. En alguns contextos socials i religiosos, els tatuatges encara poden generar prejudicis o incomoditat. Això pot crear una frontera simbòlica dins l’espai religiós entre els cossos considerats adequats i aquells que poden ser percebuts com a diferents.

Per indagar en aquesta idea he realitzat un collage on les fotografies de l’interior de l’església funcionen com a fons i sobre aquestes hi apareixen fragments dels meus tatuatges. Un dels elements centrals és la corona d’espines, situada sobre el cap de la figura de Jesús, que en realitat correspon a un dels meus tatuatges. A més, altres fragments de tatuatges apareixen integrats en diferents parts de la composició, com en l’arquitectura o prop del llum, on si ens fixem es poden reconèixer com a tatuatges, però al mateix temps es fusionen visualment amb l’ornamentació de l’església.

Amb aquest muntatge he volgut explorar la frontera simbòlica entre el cos representat dins l’art religiós i el cos real tatuat. El collage suggereix que aquestes dues formes d’ornamentació poden dialogar i ,fins i tot, confondre’s visualment, qüestionant, així, per què determinades marques del cos poden ser acceptades i venerades en alguns contextos, mentre que en altres poden generar rebuig, distància o prejudici.

https://drive.google.com/drive/folders/11SuSglaTtZfkfblIX3Qd7717SnmToeJZ?dmr=1&ec=wgc-drive-globalnav-goto