ACTIVITAT 2 Lliurable 4: Text o vídeo de reflexió final
Aquesta és una reflexió exhaustiva i profunda que integra el meu relat amb els de la Marta Fernández Ortiz i la Maria Teresa Llumà Gomera, tenint en compte els tres documents proporcionats. L’extensió i el rigor analític busquen respondre a la demanda de reconstruir la identitat docent des d’una perspectiva crítica i fonamentada.
Reconstrucció Crítica de la Identitat Docent: De l’Herència Escolar a l’Educació Artística Emancipadora.
Introducció: El Gir Biogràfic en la Formació del Professorat.
En l’àmbit de la formació de mestres, sovint ens centrem en l’adquisició de competències didàctiques i continguts curriculars, oblidant que abans de ser docents hem estat alumnes durant gairebé dues dècades. Aquesta “escolarització prèvia” no és una etapa neutra; és el període on es forgen les nostres idees implícites sobre què és l’art i com s’ha d’ensenyar. Tal com plantegen Aiello, Iriarte i Sassi (2011), la biografia escolar actua com un recurs formatiu de primer ordre que ens permet fer emergir aquelles “petjades subtils” que condicionen la nostra pràctica futura.
Aquesta reflexió neix de la necessitat de desenterrar aquestes petjades. A través del diàleg entre el meu relat personal —marcat per aquell “fil invisible” i la “sotragada” universitària— i les experiències de la Marta i la M. Teresa, ens proposem analitzar com hem estat configurats pel sistema educatiu i com podem, a partir d’aquesta presa de consciència, transitar cap a un model d’educació artística que sigui realment significatiu i crític.
- L’Autobiografia com a Eina de Deconstrucció (Aiello et al., 2011).
El primer pas per a qualsevol transformació educativa és el reconeixement de la pròpia història. Aiello et al. (2011) defensen que la narració biogràfica permet passar d’un coneixement implícit (el que fem per inèrcia) a un coneixement explícit (el que fem amb intencionalitat pedagògica).
En el meu relat, parlo de com les activitats repetitives i les manualitats sense context em van semblar, un cop analitzades des de la formació docent, una visió molt limitada del potencial humà. Aquesta reflexió coincideix amb la de la Marta, que recorda com a l’ESO la connexió amb l’art es va anar “modificant” i es va tornar més teòrica, perdent l’espai per a la creativitat. La M. Teresa, per la seva banda, recorda la fredor del dibuix tècnic i les “línies rectes”.
Tots tres relats evidencien que l’escola, lluny de potenciar la veu pròpia, sovint la silencia en favor d’una normativa externa. Narrar aquestes experiències ens permet identificar el que Aiello defineix com la “tensió entre la teoria i la pràctica”. En escriure-ho, deixem de ser subjectes passius de la nostra història per esdevenir analistes del nostre propi aprenentatge.
- La “Desconsideració Social” i el Paradigma de la Reproducció (Vaquero i Gómez, 2018).
Un dels temes centrals de les lectures de Vaquero i Gómez (2018) és la manca de prestigi de l’educació artística, que sovint és vista com una matèria de “segona classe”. Aquesta percepció no és només externa (social), sinó que s’interioritza en els propis centres educatius.
L’etiqueta de “l’assignatura fàcil”.
En el meu relat, denuncio clarament aquest prejudici: “les arts no tenen el prestigi de les mates o les ciències”. Aquesta desvalorització porta al que les autores anomenen el paradigma de la reproducció. Si l’art es considera un simple entreteniment, la pràctica docent es limita a fer que l’alumne “copi” o “reprodueixi” models ja existents (com les manualitats de Sant Jordi o els personatges de Bola de Drac que esmentava la M. Teresa).
El mite del “Don Natural” i la renúncia a l’ensenyament.
Un dels punts més perillosos que identifiquen Vaquero i Gómez és la creença en el “talent natural”. Si creiem, com jo mateix vaig arribar a creure, que si no tens el “do” el teu paper és només calcar, estem negant la funció educativa de l’art. Aquesta idea apareix també en la M. Teresa, que tot i tenir traça, sentia que a l’escola la relació amb l’art era limitada i rígida. El perill d’aquest mite és que el docent “es retira”: si l’art no s’aprèn (perquè és un do), llavors no cal ensenyar-lo, només “deixar fer”. Això aboca l’assignatura a la buidor conceptual.
- Evolució de les Perspectives sobre l’Art i l’Educació (Oliver Barceló, 2023).
Per entendre cap a on volem anar, cal identificar des d’on venim. El document de Mar Oliver Barceló (2023) ens ofereix un mapa de les diferents concepcions d’art que han dominat l’educació.
- La Perspectiva de la Mímesi i el Model Acadèmic
Aquesta perspectiva entén l’art com la imitació de la realitat. La trobem en els records de la M. Teresa dibuixant el pati amb “realisme” als 5 anys, o en la meva etapa de primària on el més important era “no sortir de la ratlla”. L’objectiu aquí és la destresa tècnica i la bellesa objectiva. El risc d’aquest model és que exclou a tots aquells infants que no tenen la coordinació motriu fina desenvolupada, generant frustració i abandonament de la pràctica artística.
- La Perspectiva Romàntica i el Model Expressiu
Aquesta concepció posa el focus en el sentiment i la lliure expressió. La Marta l’exemplifica molt bé quan descriu la música com la seva manera d’escapar i sentir-se millor “sense cap tipus de judici”. També ho veiem en el meu ús de la música per motivar-me. Tot i ser un model més lliure que l’acadèmic, sovint cau en el que Oliver Barceló critica: la manca d’intervenció del mestre, que es converteix en un simple “subministrador de materials”.
- La Perspectiva de la Cultura Visual i el Model Crític
És aquí on conflueixen les nostres experiències més potents d’adults. La Marta, amb el seu Treball de Recerca sobre el cinema i les ideologies feixistes, fa un exercici de Cultura Visual en tota regla: analitza com les imatges construeixen sentit i poder. Jo mateix, quan parlo de Reels d’Instagram o TikTok com a eines per solucionar problemes, estic situant l’art en el món contemporani i quotidià, fora dels museus. Aquesta perspectiva entén l’art no com un objecte “bonic”, sinó com una pràctica cultural que ens ajuda a comprendre qui som.
- Diàleg Inter-subjectiu: El Cos, la Natura i la Societat.
Quan comparem els relats dels companys, apareixen temes transversals que ens ajuden a eixamplar la definició d’educació artística.
El Cos com a Territori Artístic
Tant la Marta (amb el patinatge i la natació) com la M. Teresa (amb el ball) i jo mateix (amb les disfresses i la performance al lleure) reivindiquem el cos com a eina d’expressió. La Marta descriu com el seu cos “es movia seguint el ritme” i com a Berlín va veure el vestuari i el maquillatge com una “obra d’art viva”. Això ens recorda que l’educació artística no s’ha de limitar al suport paper; l’expressió corporal i la performance són claus per a una educació integral.
L’Art fora de l’Escola: El cas del Land Art i la Tecnologia.
La M. Teresa aporta un element clau: el Land Art. Descobrir que la natura pot ser el suport de l’obra i que aquesta pot ser efímera trenca amb la idea de l’art com a mercaderia o objecte perenne. De la mateixa manera, el meu interès per la creativitat digital ens obliga a repensar el currículum: si els infants consumeixen milers d’imatges a TikTok, l’escola ha de donar eines per “llegir” aquestes imatges i no quedar-se només en el dibuix amb llapis de colors.
- Cap a un “Context Emancipador”: El Docent com a Facilitador Crític.
Arribats a aquest punt, la pregunta que ens fem tots tres és: Quin paper vull tenir com a docent?
Superar el “Mestre de la Cadira”
En el meu relat, dic clarament que evitaré ser el “típic professor que no es mou de la cadira”. Això connecta amb la idea de Vaquero i Gómez de crear un context emancipador. El docent ha de ser un agitador, algú que, com la meva professora del pati, llanci preguntes que “descol·loquin”. L’art a l’aula ha de ser una eina per fer-se “preguntes incòmodes” sobre la identitat, la diversitat i la societat.
L’Art com a Espai de Trobada
Com diu la Marta, l’art és un lloc on compartir qui som “sense por al judici”. La M. Teresa vol tornar a “veure l’exterior amb ulls d’artista”. Per aconseguir-ho, hem de fugir de les activitats “reproductives” i “estereotipades”. No volem que tots els infants facin la mateixa manualitat per al dia de la mare; volem que cada infant utilitzi els llenguatges artístics per explicar la seva realitat.
- La Reconstrucció del Currículum Artístic: Més enllà de la Manualitat.
A partir de les lectures de Mar Oliver Barceló, entenem que el currículum no és un text sagrat, sinó un camp de batalla de significats. El nostre objectiu com a docents formats ha de ser integrar el Model de la Cultura Visual. Això implica:
– Deconstruir les imatges: No només mirar quadres de Van Gogh, sinó analitzar els anuncis de televisió, les portades de videojocs i l’estètica dels barris (com els murals que esmentava jo en el meu relat).
– Multidisciplinarietat: Connectar l’art amb la història (com fa la Marta amb el cinema) i amb la vida quotidiana.
– Producció significativa: Que els alumnes creïn per comunicar alguna cosa, no per omplir una fitxa o seguir una consigna rígida de “no sortir de la ratlla”.
- Conclusió: L’Art com a Dret a la Comprensió del Món.
Escriure la nostra biografia escolar ens ha permès veure la contradicció: a l’escola parlem de “creativitat”, però sovint practiquem la “submissió estètica”. Tanmateix, les nostres experiències vitals —des de clavar claus en una fusta al taller del pare, fins a ballar tecno a Berlín o visitar les “pedres” d’un poble— ens han donat una riquesa que el sistema escolar sovint va ignorar.
Com a conclusió, considero que l’educació artística no és un complement; és una “peça clau de qui som”. Si volem que l’art ajudi els infants a ser “més humans”, hem de convertir les nostres aules en laboratoris de pensament i no en fàbriques de reproducció. L’èxit docent no serà que els infants dibuixin “bé”, sinó que siguin capaços de mirar la realitat que els envolta amb múltiples perspectives, qüestionant-la i transformant-la. Tal com deia Unamuno en la cita de la Marta, no es tracta només de “vèncer” (aprovar l’assignatura), sinó de “convèncer” (transmetre el valor vital de l’art).
Només així aconseguirem el que Vaquero i Gómez anomenen l’èxit educatiu: persones crítiques, lliures i capaces de representar-se a si mateixes en un món complex.
Total: 1729 paraules.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Alex, jo també vaig anar al concert de Melendi i la veritat és que em va encantar. A més, estic totalment d’acord amb el que dius que la música ajuda a gestionar les emocions; crec que té una manera molt especial de fer que el públic connecti amb ell i fa que visquis les cançons d’una manera molt més intensa i propera.