Hola a tots!

Us adjunto el relat sobre les meves vivències amb l’educació artística.

Moltes gràcies!

ACTIVITAT 2 Lliurable 4: Text o vídeo de reflexió final

Aquesta és una reflexió exhaustiva i profunda que integra el meu relat amb els de la Marta Fernández Ortiz i la Maria Teresa Llumà Gomera, tenint en compte els tres documents proporcionats. L’extensió i el rigor analític busquen respondre a la demanda de reconstruir la identitat docent des d’una perspectiva crítica i fonamentada.

Reconstrucció Crítica de la Identitat Docent: De l’Herència Escolar a l’Educació Artística Emancipadora.

Introducció: El Gir Biogràfic en la Formació del Professorat.

En l’àmbit de la formació de mestres, sovint ens centrem en l’adquisició de competències didàctiques i continguts curriculars, oblidant que abans de ser docents hem estat alumnes durant gairebé dues dècades. Aquesta “escolarització prèvia” no és una etapa neutra; és el període on es forgen les nostres idees implícites sobre què és l’art i com s’ha d’ensenyar. Tal com plantegen Aiello, Iriarte i Sassi (2011), la biografia escolar actua com un recurs formatiu de primer ordre que ens permet fer emergir aquelles “petjades subtils” que condicionen la nostra pràctica futura.

Aquesta reflexió neix de la necessitat de desenterrar aquestes petjades. A través del diàleg entre el meu relat personal —marcat per aquell “fil invisible” i la “sotragada” universitària— i les experiències de la Marta i la M. Teresa, ens proposem analitzar com hem estat configurats pel sistema educatiu i com podem, a partir d’aquesta presa de consciència, transitar cap a un model d’educació artística que sigui realment significatiu i crític.

1. L’Autobiografia com a Eina de Deconstrucció (Aiello et al., 2011).

El primer pas per a qualsevol transformació educativa és el reconeixement de la pròpia història. Aiello et al. (2011) defensen que la narració biogràfica permet passar d’un coneixement implícit (el que fem per inèrcia) a un coneixement explícit (el que fem amb intencionalitat pedagògica).

En el meu relat, parlo de com les activitats repetitives i les manualitats sense context em van semblar, un cop analitzades des de la formació docent, una visió molt limitada del potencial humà. Aquesta reflexió coincideix amb la de la Marta, que recorda com a l’ESO la connexió amb l’art es va anar “modificant” i es va tornar més teòrica, perdent l’espai per a la creativitat. La M. Teresa, per la seva banda, recorda la fredor del dibuix tècnic i les “línies rectes”.

Tots tres relats evidencien que l’escola, lluny de potenciar la veu pròpia, sovint la silencia en favor d’una normativa externa. Narrar aquestes experiències ens permet identificar el que Aiello defineix com la “tensió entre la teoria i la pràctica”. En escriure-ho, deixem de ser subjectes passius de la nostra història per esdevenir analistes del nostre propi aprenentatge.

2. La “Desconsideració Social” i el Paradigma de la Reproducció (Vaquero i Gómez, 2018).

Un dels temes centrals de les lectures de Vaquero i Gómez (2018) és la manca de prestigi de l’educació artística, que sovint és vista com una matèria de “segona classe”. Aquesta percepció no és només externa (social), sinó que s’interioritza en els propis centres educatius.

L’etiqueta de “l’assignatura fàcil”.

En el meu relat, denuncio clarament aquest prejudici: “les arts no tenen el prestigi de les mates o les ciències”. Aquesta desvalorització porta al que les autores anomenen el paradigma de la reproducció. Si l’art es considera un simple entreteniment, la pràctica docent es limita a fer que l’alumne “copi” o “reprodueixi” models ja existents (com les manualitats de Sant Jordi o els personatges de Bola de Drac que esmentava la M. Teresa).

El mite del “Don Natural” i la renúncia a l’ensenyament.

Un dels punts més perillosos que identifiquen Vaquero i Gómez és la creença en el “talent natural”. Si creiem, com jo mateix vaig arribar a creure, que si no tens el “do” el teu paper és només calcar, estem negant la funció educativa de l’art. Aquesta idea apareix també en la M. Teresa, que tot i tenir traça, sentia que a l’escola la relació amb l’art era limitada i rígida. El perill d’aquest mite és que el docent “es retira”: si l’art no s’aprèn (perquè és un do), llavors no cal ensenyar-lo, només “deixar fer”. Això aboca l’assignatura a la buidor conceptual.

3. Evolució de les Perspectives sobre l’Art i l’Educació (Oliver Barceló, 2023).

Per entendre cap a on volem anar, cal identificar des d’on venim. El document de Mar Oliver Barceló (2023) ens ofereix un mapa de les diferents concepcions d’art que han dominat l’educació.

1. La Perspectiva de la Mímesi i el Model Acadèmic

Aquesta perspectiva entén l’art com la imitació de la realitat. La trobem en els records de la M. Teresa dibuixant el pati amb “realisme” als 5 anys, o en la meva etapa de primària on el més important era “no sortir de la ratlla”. L’objectiu aquí és la destresa tècnica i la bellesa objectiva. El risc d’aquest model és que exclou a tots aquells infants que no tenen la coordinació motriu fina desenvolupada, generant frustració i abandonament de la pràctica artística.

1. La Perspectiva Romàntica i el Model Expressiu

Aquesta concepció posa el focus en el sentiment i la lliure expressió. La Marta l’exemplifica molt bé quan descriu la música com la seva manera d’escapar i sentir-se millor “sense cap tipus de judici”. També ho veiem en el meu ús de la música per motivar-me. Tot i ser un model més lliure que l’acadèmic, sovint cau en el que Oliver Barceló critica: la manca d’intervenció del mestre, que es converteix en un simple “subministrador de materials”.

1. La Perspectiva de la Cultura Visual i el Model Crític

És aquí on conflueixen les nostres experiències més potents d’adults. La Marta, amb el seu Treball de Recerca sobre el cinema i les ideologies feixistes, fa un exercici de Cultura Visual en tota regla: analitza com les imatges construeixen sentit i poder. Jo mateix, quan parlo de Reels d’Instagram o TikTok com a eines per solucionar problemes, estic situant l’art en el món contemporani i quotidià, fora dels museus. Aquesta perspectiva entén l’art no com un objecte “bonic”, sinó com una pràctica cultural que ens ajuda a comprendre qui som.

4. Diàleg Inter-subjectiu: El Cos, la Natura i la Societat.

Quan comparem els relats dels companys, apareixen temes transversals que ens ajuden a eixamplar la definició d’educació artística.

El Cos com a Territori Artístic

Tant la Marta (amb el patinatge i la natació) com la M. Teresa (amb el ball) i jo mateix (amb les disfresses i la performance al lleure) reivindiquem el cos com a eina d’expressió. La Marta descriu com el seu cos “es movia seguint el ritme” i com a Berlín va veure el vestuari i el maquillatge com una “obra d’art viva”. Això ens recorda que l’educació artística no s’ha de limitar al suport paper; l’expressió corporal i la performance són claus per a una educació integral.

L’Art fora de l’Escola: El cas del Land Art i la Tecnologia.

La M. Teresa aporta un element clau: el Land Art. Descobrir que la natura pot ser el suport de l’obra i que aquesta pot ser efímera trenca amb la idea de l’art com a mercaderia o objecte perenne. De la mateixa manera, el meu interès per la creativitat digital ens obliga a repensar el currículum: si els infants consumeixen milers d’imatges a TikTok, l’escola ha de donar eines per “llegir” aquestes imatges i no quedar-se només en el dibuix amb llapis de colors.

5. Cap a un “Context Emancipador”: El Docent com a Facilitador Crític.

Arribats a aquest punt, la pregunta que ens fem tots tres és: Quin paper vull tenir com a docent?

Superar el “Mestre de la Cadira”

En el meu relat, dic clarament que evitaré ser el “típic professor que no es mou de la cadira”. Això connecta amb la idea de Vaquero i Gómez de crear un context emancipador. El docent ha de ser un agitador, algú que, com la meva professora del pati, llanci preguntes que “descol·loquin”. L’art a l’aula ha de ser una eina per fer-se “preguntes incòmodes” sobre la identitat, la diversitat i la societat.

L’Art com a Espai de Trobada

Com diu la Marta, l’art és un lloc on compartir qui som “sense por al judici”. La M. Teresa vol tornar a “veure l’exterior amb ulls d’artista”. Per aconseguir-ho, hem de fugir de les activitats “reproductives” i “estereotipades”. No volem que tots els infants facin la mateixa manualitat per al dia de la mare; volem que cada infant utilitzi els llenguatges artístics per explicar la seva realitat.

6. La Reconstrucció del Currículum Artístic: Més enllà de la Manualitat.

A partir de les lectures de Mar Oliver Barceló, entenem que el currículum no és un text sagrat, sinó un camp de batalla de significats. El nostre objectiu com a docents formats ha de ser integrar el Model de la Cultura Visual. Això implica:

– Deconstruir les imatges: No només mirar quadres de Van Gogh, sinó analitzar els anuncis de televisió, les portades de videojocs i l’estètica dels barris (com els murals que esmentava jo en el meu relat).

– Multidisciplinarietat: Connectar l’art amb la història (com fa la Marta amb el cinema) i amb la vida quotidiana.

– Producció significativa: Que els alumnes creïn per comunicar alguna cosa, no per omplir una fitxa o seguir una consigna rígida de “no sortir de la ratlla”.

7. Conclusió: L’Art com a Dret a la Comprensió del Món.

Escriure la nostra biografia escolar ens ha permès veure la contradicció: a l’escola parlem de “creativitat”, però sovint practiquem la “submissió estètica”. Tanmateix, les nostres experiències vitals —des de clavar claus en una fusta al taller del pare, fins a ballar tecno a Berlín o visitar les “pedres” d’un poble— ens han donat una riquesa que el sistema escolar sovint va ignorar.

Com a conclusió, considero que l’educació artística no és un complement; és una “peça clau de qui som”. Si volem que l’art ajudi els infants a ser “més humans”, hem de convertir les nostres aules en laboratoris de pensament i no en fàbriques de reproducció. L’èxit docent no serà que els infants dibuixin “bé”, sinó que siguin capaços de mirar la realitat que els envolta amb múltiples perspectives, qüestionant-la i transformant-la. Tal com deia Unamuno en la cita de la Marta, no es tracta només de “vèncer” (aprovar l’assignatura), sinó de “convèncer” (transmetre el valor vital de l’art).

Només així aconseguirem el que Vaquero i Gómez anomenen l’èxit educatiu: persones crítiques, lliures i capaces de representar-se a si mateixes en un món complex.

Total: 1729 paraules.

Hola a tots!

El meu mapa es centra en la música, ja que és l’art principal que sempre he tingut al meu voltant. Mai he sigut molt fan d’altres tipus d’art, com el dibuix/pintura, la fotografia…

La meva trajectòria artística: del cosit a l’ensenyament creatiu

Des de petita, sempre he tingut una relació especial amb l’art, tot i que mai no he destacat per la meva habilitat amb tècniques tradicionals com el dibuix. Recordo que a l’escola primària sempre mirava de seguir les instruccions de la professora, però els meus dibuixos mai no quedaven com els dels companys. Això, lluny de desanimar-me, em va fer buscar maneres alternatives de canalitzar la meva creativitat. Vaig descobrir que la meva forma preferida d’expressar-me era a través del cosit. Cosir em permetia transformar idees en objectes tangibles: decorar una samarreta, fer un petit quadre amb fils o crear complements manuals. Cada peça era un petit projecte artístic que combinava colors, textures i formes, i això em feia sentir que havia trobat la meva manera de crear art.

La meva passió per la moda també ha estat una eina artística fonamental. Per a mi, combinar peces de roba no és només vestir-se, sinó crear una composició visual que expressa personalitat i estil. Recordo que de petita m’agradava combinar samarretes i pantalons amb estampats i colors que sorprenguessin, buscant sempre un efecte estètic que em fes sentir bé i alhora captés l’atenció dels altres. Aquesta forma de jugar amb textures, colors i patrons reflecteix una preocupació pel detall i la creativitat que, de fet, és la mateixa que es troba en moltes formes d’art més tradicionals, com la pintura o l’escultura. La necessitat de comunicar visualment a través de la roba i els complements és, per a mi, un element essencial de la meva identitat artística.

Pel que fa a l’educació formal i extracurricular, la meva experiència amb tallers acadèmics o activitats organitzades per la família ha estat limitada, però sempre he buscat formes d’aprendre i experimentar per mi mateixa. Una de les meves grans passions és l’esport, i la meva formació com a monitor d’esports m’ha ajudat a comprendre que l’art no es limita a les disciplines visuals. En el món de l’esport, cal dominar tècniques, comprendre moviments i coordinar accions amb precisió, i això requereix constància i dedicació, com passa amb qualsevol disciplina artística. Per exemple, un bon servei de tenis no és només una acció física, sinó un exercici d’habilitat, sensibilitat i expressió corporal. Aquesta experiència m’ha ensenyat que l’art és molt més que dibuixar o pintar: és practicar, experimentar i buscar l’excel·lència en qualsevol àmbit.

A més, he participat en diversos tallers artístics fora de l’escola. Un dels que més recordo és el taller “Joies i Sangria” a Platja d’Aro, on vaig poder crear petites joies i explorar tècniques manuals. També he fet cursos de manualitats, decoració i disseny, que em van permetre ampliar la meva visió sobre com es pot expressar l’art amb objectes quotidians. Aquestes experiències m’han ajudat a veure que l’art és inclusiu i divers: no hi ha només una manera de crear o de gaudir-lo, i cada tècnica aporta una perspectiva única.

En la meva pràctica artística recent, una de les experiències més enriquidores ha estat treballar amb infants fent repàs i activitats creatives. Això m’ha permès veure l’art des d’una perspectiva diferent, més interactiva i participativa. M’agrada ensenyar-los tècniques com la papiroflexia, fer floretes de paper o altres petites manualitats. Tot i que no em considero hàbil dibuixant, he descobert que tinc força facilitat per a aquestes activitats manuals i que puc transmetre la creativitat de manera accessible. Compartir el procés creatiu amb els infants no només els motiva a ells, sinó que em fa reflexionar sobre la meva pròpia pràctica artística i com l’art pot ser una eina de comunicació i aprenentatge.

En una reflexió crítica, crec que la meva trajectòria evidencia com les experiències individuals configuren la percepció de l’art i la creativitat. Tal com assenyalen Oliver Barceló (2022) i Aiello et al. (2011), l’experiència personal com a estudiant influeix molt en la manera com entenem l’educació artística i en com després podem transmetre-la. En el meu cas, les dificultats inicials amb el dibuix no van ser un obstacle, sinó un motor per explorar altres formes d’expressió, com el cosit, la moda i les manualitats. Això reforça la idea que la diversitat d’expressions artístiques és essencial en l’educació i que l’art no ha de limitar-se a les tècniques convencionals.

També he pogut relacionar la meva experiència amb la dels meus companys i amb els textos recomanats. Vaquero i Gómez del Águila (2018) mostren com les concepcions socials sobre l’educació artística poden limitar la percepció que els estudiants tenen de la seva pròpia creativitat. La meva experiència confirma que, amb suport i motivació, qualsevol persona pot trobar la seva manera d’expressar-se i crear art, encara que no s’ajusti als estàndards tradicionals. Aquesta perspectiva és especialment rellevant per a la meva futura tasca com a docent, ja que em permet veure la creativitat dels infants com una riquesa diversa i única, més enllà de la tècnica pura.

En definitiva, la meva trajectòria artística combina cosit, moda, esport i activitats amb infants, mostrant que l’art és constància, expressió i experimentació. Les meves experiències demostren que l’art no és només una habilitat sinó una forma de viure i aprendre, i que la diversitat de tècniques i pràctiques és clau per fomentar una educació artística inclusiva i significativa. Aquesta visió amplia les meves concepcions sobre què és l’art i com hauria d’ensenyar-lo: un procés viu, accessible, creatiu i fonamentat en l’experiència personal.

Noa Almendros Gili

Aquest mapa representa les meves pràctiques culturals i artístiques actuals. Les imatges mostren les disciplines i activitats que formen part de la meva vida, mentre que les paraules clau (tipus d’animal, música, esport) ajuden a interpretar el significat de cada element. Aquest collage visual permet veure de manera intuïtiva com l’art i la creativitat estan presents en el meu dia a dia, tant en la creació com en l’apreciació de les arts.

Noa Almendros Gili

Relat sobre la pròpia educació artística

Marta Fernández Ortiz

Des de ben petita he tingut una connexió molt propera amb l’art. Des del moment que vaig néixer i tot era nou per a mi sempre he estat una nena molt curiosa, amb necessitat d”experimentar, de tocar, molt inquieta. A l’escola vaig començar a descobrir diferents formes d’expressió: noves figures, noves imatges, noves cares, noves textures i noves formes de llenguatge. A través d’aquestes primeres experiències vaig començar a relacionar-me amb l’art i amb la manera d’entendre el món que m’envoltava.

Durant el període escolar d’Educació Infantil i Primària vaig treballar força l’educació artística. Expressàvem tot el que sentíem a través de diferents formes d’expressió plàstica:  manualitats, fang, dibuixos utilitzant diferents tècniques, amb colors, ceres, pintura, el collage, teixits, paper… També, l’expressió corporal estava molt present a l’escola i el teatre era una activitat que portàvem a terme cada curs. D’aquesta manera vaig començar a utilitzar l’educació artística com una eina per expressar el que no podia dir amb paraules. A més a més, també ens ensenyaven els diferents tipus de textures i què es podia fer amb elles. Un exemple molt clar eren els dibuixos amb sorra de la platja: agafàvem sorra, paper i cola, i amb aquests materials creàvem noves figures per representar alguna cosa. Quan vaig anar creixent, em vaig adonar que era una nena molt creativa. Les portades que feia per als arxivadors de totes les assignatures les decorava amb molta cura i hi dedicava molt de temps, m’agradava moltíssim. Dibuixava, pintava, enganxava diferents materials i deixava que la meva imaginació fluís. A més, vaig començar a practicar patinatge artístic sobre quatre rodes. Tot i que no era un esport que em fascinés del tot, i que mai he estat gaire elàstica, ni molt coordinada, m’apassionava la música i com el meu cos es movia seguint el ritme. Aquells moments eren de desconnexió, i vaig comprendre que la música podia ser la meva manera d’escapar i sentir-me millor sense cap tipus de judici o rebuig.

Quan vaig arribar a l’ESO, la connexió amb l’art que havia tingut fins aquell moment va anar modificant. Ja no practicava patinatge artístic i vaig canviar d’esport, dedicant-me a la natació. Tot i que sembla menys relacionat amb l’educació artística, he de dir que hi ha una dimensió expressiva en el moviment del cos dins l’aigua i en la manera de controlar-lo. Tinc molta flotabilitat i m’agradava sentir el meu cos en moviment ritmic, tot lliscant per l’aigua. A l’escola, a més, les classes es van tornar més teòriques i vaig disposar de menys temps per dibuixar i desenvolupar la meva creativitat.

Fora de l’escola, però, l’art continuava present. Sempre m’han interessat les obres d’art i, amb els meus pares, sovint visitàvem museus i fèiem recirreguts pels monuments i els carrers de pobles i ciutats. M’agrada descobrir els racons de ciutats i pobles, conèixer trets de la seva cultura. També m’han interessat molt les obres de teatre i de tant en tant m’grada anat-hi. També vaig descobrir el cinema, especialment les pel·lícules relacionades amb la història, que combinaven l’art visual i la narrativa per transmetre idees i emocions. Sempre m’ha fascinat la història, i el cinema em va permetre entendre-la d’una manera més profunda ja que em poso en la pell dels protagonistes. He vist pel·lícules com Las 13 rosas, La lengua de las mariposas o Mientras dure la guerra, i aquesta última em va marcar especialment per la frase de Miguel de Unamuno: “Venceréis, pero no convenceréis”. Aquesta frase la va pronunciar Unamuno a Salamanca el 12 d’octubre de 1936, pocs mesos després de començar la Guerra Civil, i va inspirar Alejandro Amenábar per a la seva pel·lícula, que mostra la visió del conflicte des dels ulls del gran escriptor i pensador (Suárez, 2019). Aquesta frase em va fer reflexionar sobre el poder de l’art per expressar la veritat, transmetre idees i fer-nos pensar críticament sobre la societat. De fet, el meu treball de recerca de batxillerat va girar al voltant de com les ideologies feixistes es transmetien a través del cinema (al final del text puc compartir l’enllaç al meu TR per qui vulgui consultar-lo).

Actualment, segueixo mantenint l’interès pel cinema i per l’art visual, però la música ha tornat a ser central en la meva vida. Vaig descobrir el món de l’escena electrònica, amb els seus ritmes, llums i estils diversos, com el groove, el bounce o l’àcid. Aquesta experiència em proporciona una sensació de llibertat que mai havia sentit abans, on la música i l’expressió corporal es combinen per crear un espai personal i col·lectiu alhora. Així, vaig decidir començar a practicar aquesta música a casa, experimentant amb els sons i els ritmes que m’apassionen. Puc compartir un vídeo on surto tocant amb una taula i transmetent la música que m’agrada. Fa uns anys, vaig viatjar a Berlín, una de les ciutats més immerses en la cultura del tecno. Em va sorprendre profundament la llibertat amb què les persones vivien aquesta experiència: els seus cossos, el seu vestuari, el maquillatge i les personalitats tan diverses es convertien en una veritable obra d’art viva. L’escena tecnològica no només era música; és un espai d’expressió artística on cada individu transforma la seva manera de ser en art, recordant-me com l’art pot anar més enllà de les formes tradicionals i connectar amb la llibertat i la creativitat personals.

Per concloure, la meva experiència en l’educació artística ha estat i és molt important en la meva vida, encara que les formes i mitjans hagin canviat amb els anys. Des dels primers dibuixos i experiments amb textures, passant pel patinatge artístic i la música, fins el cinema, el teatre i l’escena tecnològica, l’art sempre m’ha permès expresar-me i entendre el món des d’una perspectiva més profunda. He après que l’art no només es troba a les aules, sino també en el nostre entorn, en la vida quotidiana i en les experiències personals. L’educació artística ha estat una eina de llibertat, creativitat i reflexió crítica i continua que em permet insprirar-me per explorar noves formes d’expressió i per connectar amb la meva pròpia identitat.

BIBLIOGRAFIA

Suárez, C. (24 de setembre de 2019). Qué dijo Unamuno en Salamanca que ha inspirado la película de Amenábar. Telva. https://www.telva.com/estilo-vida/2019/09/24/5d88c70a02136e90988b45fd.htm

ANNEX

Us penjo ara dos vídeos com a annex de l’Activitat 2. Hi podreu veure el meu TR, una presentació que vaig fer per a un concurs, i també un altre vídeo practicant a casa amb la taula de DJ, que menciono durant el meu relat, per si el voleu mirar.

VÍDEO TR

VÍDEO TAULA DJ

IMG_1997

Us presento el meu Mapa de pràctiques culturals i artístiques. Espero que us agradi i que us ajudi a conèixer-me una mica més, així com les arts que m’envolten en el meu dia a dia.