En el primer registre em vaig centrar en les línies visuals i, en aquest segon lliurament he volgut explorar com el so també delimita l’espai i defineix qui hi pertany i qui no. El vídeo mostra un passeig nocturn per la urbanització on visc, on la foscor i la il·luminació artificial dels fanals transformen completament la percepció de les fronteres físiques que durant el dia semblen evidents.
En aquest context, apareix un element clau de l’alteritat: el so dels gossos bordant. Aquest paisatge sonor no és neutre, sinó que el lladruc actua com una mena d’“alarma” que marca el límit entre la propietat privada i l’espai públic. D’alguna manera, és una veu que ens recorda que estem transitant a prop d’un espai que no ens pertany, generant una frontera invisible que ens pot fer sentir com a estranys dins del nostre propi entorn.
Al mateix temps, l’absència de cotxes i la poca presència de passos humans reforcen aquesta sensació d’“entre-lloc” temporal que és la nit. En aquest silenci aparent, els sons prenen més força: els gossos i les llums interiors de les cases suggereixen una vida que hi és, però que no es veu. Tal com apunten Kremer et al. (2018), el territori també es construeix a partir d’aquestes relacions entre el “dins” i el “fora”, entre el que és visible i el que queda ocult.
Aquest exercici d’escolta activa m’ha ajudat a entendre que el silenci no és mai absolut. Està ple de petits senyals que ens indiquen on acaba la llibertat d’un i on comença la privacitat de l’altre. La principal dificultat ha estat captar aquesta dimensió intangible del so i donar-li un significat més enllà del que és purament descriptiu.
Enllaç a la carpeta drive:
https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1bHesIImLW1_fYTr_a4WVxUjpevirkgod
Referència:
Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.
Debat0el Segon registre: El so del límit i l’alteritat
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Bona nit, Amanda! Ara he llegit el teu relat i m’ha paregut molt interessant. Veig que des de petita has sentit l’art dins tu mateixa. Pel que comentes, es nota que ets una gran entusiasta de l’educació artística.
I referent al tema que menciones sobre el cant, encara ara continues anant a classe i formant-te? I una altra pregunta, quan vares començar a cantar, et posaves nerviosa?
Bona tarda Caterina i gràcies per les teves paraules!
Ja fa temps que vaig deixar les classes de cant, tot i que confesso que m’encantaven. Em vaig mudar i, amb el pas del temps, les prioritats econòmiques desgraciadament van passar a ser unes altres. I pel que fa al que comentes dels nervis… Sempre que m’ha tocat cantar davant d’algú m’he posat nerviosa. Ara ja no em passa tant, però al principi moltíssim. Demanava als meus amics i/o familiars que no em miressin directament perquè jo pogués començar a cantar i tot.
Bon dia Amanda,
El teu relat m’ha semblat molt interessant perquè expliques d’una manera molt clara com l’educació artística pot anar més enllà de l’escola i formar part de la construcció de la identitat personal. M’ha agradat especialment quan expliques que, a primària, la creativitat i la llibertat d’expressió eren més importants que el resultat final, ja que això ajuda molt a què els infants desenvolupin confiança i gaudeixin del procés creatiu.
També trobo molt enriquidor que incorporis les experiències extraescolars, com el ball i el cant, perquè mostres com l’art pot ser una forma d’expressió emocional i corporal molt potent. A més, és molt interessant la reflexió que fas sobre el Grau d’Animació Sociocultural, ja que evidencia que l’art també pot ser una eina professional per generar participació i cohesió social.
Finalment, comparteixo la teva reflexió sobre el fet que sovint l’art queda en un segon pla dins del sistema educatiu. Crec, igual que tu, que l’educació artística pot ajudar molt al desenvolupament emocional, creatiu i comunicatiu dels infants, i per això és important donar-li el valor que mereix a l’escola.
Hola, Amanda! És xulo aixó que expliques, jo també vaig fer un grau d’animació socioesportiva i crec que, tot i que sigui una branca una mica diferent, també és un aprenentatge molt pràctic i molt enriquidor en aquest aspecte. Al final són estudis on vius moltes experiències reals, molt moviment, molta participació i aprens molt fent. M’ha agradat llegir com expliques que l’art ha anat formant part de diferents etapes de la teva vida, perquè crec que moltes vegades no ens adonem que moltes coses que vivim de petits després les continuen amb els anys, i es molt bonic. També estic bastant d’acord amb això que dius sobre la importància de donar més valor a l’educació artística dins l’escola, perquè moltes vegades són espais on els infants poden expressar-se d’una altra manera i sentir-se molt còmodes, i és un fet imprescindible. A poc a poc t’adones que tot aquest recorregut acaba construint molt la manera com entenem després l’educació i en aquest cas com volem transmetre l’art als altres.