Pot el tatuatge entendre’s com un ritual contemporani capaç de transformar el cos en un espai simbòlic i sagrat?

En aquest registre he observat el tatuatge com un ritual contemporani a través de la realització d’esbossos, centrant-me en el seu procés més que no pas en el resultat final. He volgut analitzar com el moment del tatuatge pot entendre’s com una pràctica ritualitzada, on el cos es converteix en espai d’inscripció simbòlica i de transformació personal. Per fer-ho, he observat diferents moments del procés: la preparació de la pell, la presència de la màquina de tatuar i la relació entre el cos i la persona que tatua. Aquest registre l’he analitzat comparant aquestes situacions amb la idea de ritual dins l’espai religiós, especialment en relació amb l’església que he treballat en registres anteriors. M’ha interessat veure com en ambdós contextos existeixen elements comuns com la delimitació d’un espai específic, una atmosfera de silenci o concentració i una sèrie de gestos repetitius que donen significat a l’acció. En aquest sentit, el tatuatge pot entendre’s com un ritual individualitzat, on el cos substitueix el temple i es converteix en el suport del símbol.

A partir d’aquesta observació he après que les fronteres entre el sagrat i el contemporani no són fixes, sinó que es poden reinterpretar segons les pràctiques culturals. La principal dificultat ha estat representar aquesta idea sense caure en una visió literal, intentant que els esbossos expressessin més aviat sensacions, relacions i atmosferes. Aquest procés m’ha ajudat a entendre millor el cos com un espai simbòlic on es construeixen identitats i significats personals. 

https://drive.google.com/drive/folders/1LS2RwIK2FH-t-KEZw091FSLr27YJoQlZ?usp=sharing

Quan deixa el dolor de ser sagrat i passa a ser jutjat?

En aquest registre sonor he volgut explorar el dolor com a element comú entre la representació religiosa i el procés del tatuatge, centrant-me exclusivament en el so per construir una experiència sensorial i reflexiva. A diferència dels registres anteriors, en aquest cas no hi ha imatge, fet que obliga a percebre i imaginar a través de l’oïda, posant el focus en les sensacions i en la dimensió corporal. La peça s’inicia amb un ambient que remet a l’espai religiós, a través del silenci, l’eco i una respiració suau que suggereix un cos contingut, gairebé absent, però carregat de significat simbòlic. Aquest inici evoca el dolor, representat en les imatges religioses, sovint associat al sacrifici i a la devoció, un dolor que és contemplat i fins i tot venerat. Progressivament, aquest ambient es transforma amb l’aparició del so de la màquina de tatuar, que introdueix una nova dimensió més física i immediata. La respiració es fa més present i intensa, i el cos deixa de ser una representació per esdevenir una realitat tangible. El dolor ja no és simbòlic, sinó viscut, inscrit directament sobre la pell.

A través d’aquesta transició sonora, he volgut qüestionar la diferència de percepció entre aquests dos tipus de dolor. Mentre que en el context religiós el cos ferit pot ser objecte d’admiració, en el cas del tatuatge sovint pot generar incomoditat o judici. Aquest registre planteja, així, una reflexió sobre com es construeixen aquestes fronteres simbòliques i sobre quins cossos i quines formes de dolor són acceptades o legitimades socialment.

https://drive.google.com/drive/folders/1EtrTXdusjsKSZY90SarJnbfedbX8uL3k?usp=sharing

És possible admirar una obra religiosa des d’una mirada purament artística, sense compartir la creença que la sustenta?

En aquest registre visual he volgut centrar-me en l’experiència de la mirada, combinant dos espais visuals diferents: l’església i el tatuatge. A través dels meus vídeos, he enregistrat l’essència de l’església mitjançant els seus detalls, com escultures, relleus, pintures i elements ornamentals, posant el focus en la seva qualitat estètica i visual més enllà del seu significat espiritual. Aquest treball neix d’una posició personal: no m’identifico amb la religió cristiana, però aquest fet no impedeix que pugui sentir admiració per la seva producció artística. L’arquitectura, la llum, les textures i les formes presents en una església generen una experiència visual intensa que he volgut captar des d’una mirada purament estètica.

Paral·lelament, també he enregistrat vídeos del procés de tatuatge d’alguns dels meus amics. En aquests vídeos es pot veure amb detall com es treballa sobre la pell, amb una gran precisió en les línies, els traços i les ombres. Cada tatuatge requereix diferents tipus de línies i tècniques, i aquest procés artesanal evidencia la importància del detall i de la composició, de la mateixa manera que passa en les obres arquitectòniques, pictòriques i escultòriques d’una església. A través d’aquest paral·lelisme, he volgut relacionar l’església i el tatuatge com a espais on la imatge es construeix amb cura i intenció estètica. Tant en les pintures, escultures i relleus, com en els tatuatges, hi ha una atenció minuciosa per la forma, la línia i la textura, que genera una experiència estètica similar.

El treball proposa, així, una aproximació a l’art des d’una mirada desvinculada de les creences, on el valor es troba en la imatge, la forma i la capacitat de generar sensacions, evidenciant que diferents contextos visuals poden dialogar entre sí a través del detall i la construcció artística

https://drive.google.com/drive/folders/1q5OKnXUdz-45KPLKt-t2Xv4D2foB9Cln?usp=sharing 

Com canvia el significat d’una imatge religiosa quan passa de formar part d’un espai religiós a formar part del cos d’una persona en forma de tatuatge? A partir d’aquesta idea he realitzat una sèrie d’esbossos relacionats amb la iconografia religiosa, com ara una església, Jesucrist a la creu, la Verge Maria i una mà amb un rosari. Aquests dibuixos s’han plantejat no només com a imatges religioses, sinó també com a possibles dissenys de tatuatge, amb la intenció de reflexionar sobre el significat dels símbols i la relació entre identitat, cos i creences.

Els dibuixos s’han realitzat utilitzant la tècnica de l’sketching, que consisteix a fer esbossos ràpids i informals amb l’objectiu de captar l’essència del tema sense centrar-se excessivament en el detall o la perfecció del dibuix. Aquest tipus de dibuix s’utilitza sovint per explorar idees, experimentar amb la composició i desenvolupar habilitats gràfiques (Forné, Satorra i Sanguesa, 2025). En aquest cas, l’sketching m’ha servit com a eina per pensar i explorar visualment com els símbols religiosos poden adquirir nous significats quan es traslladen al cos. Molts tatuatges tenen un significat personal per a la persona que els porta, i sovint estan relacionats amb experiències, creences, records o moments importants de la vida. En aquest sentit, el cos es pot entendre com un espai on les persones construeixen la seva identitat i expressen la seva manera de veure i entendre el món. Les identitats es construeixen dins d’un context social i relacional, a través d’interaccions, valors i normes compartides, i poden transformar-se amb el temps. Cada un dels elements dibuixats pot tenir també diversos significats simbòlics quan es converteixen en tatuatge, per exemple: l’església pot representar un espai de refugi, de pau o de connexió espiritual; la figura de Jesucrist a la creu pot simbolitzar el sacrifici, l’esforç, el patiment, la superació o la fe; la Verge Maria pot associar-se amb la protecció, la maternitat, l’amor o la guia; i el rosari pot representar la pregària, la connexió amb la fe o el record d’una persona o d’un moment important. En el context del tatuatge, aquests símbols sovint deixen de tenir únicament un significat religiós col·lectiu i passen a tenir un significat personal, relacionat amb la història i les experiències de la persona que el porta.

A través d’aquests esbossos he volgut reflexionar sobre com els símbols religiosos poden formar part de la identitat personal més enllà de l’espai de l’església. Quan aquests símbols es converteixen en tatuatges, passen de formar part d’un espai religiós a formar part del cos i de la història personal de cada individu. D’aquesta manera, el cos es pot entendre també com un espai simbòlic on s’inscriuen creences, valors, records i formes de pertinença. Així, aquest registre no només consisteix en la realització d’esbossos, sinó en una reflexió sobre la relació entre símbol, identitat i cos, i sobre com les imatges religioses poden adquirir nous significats quan passen de l’espai sagrat al cos de les persones. 

https://drive.google.com/drive/folders/1cgSzL0o2LW30d3BCUKzelIddL_1Ofvaj?usp=sharing

BIBLIOGRAFIA

Forné, E. [Ester]; Satorra, R. [Rubén]; Sanguesa, M. [Miquel]. (2025) Guia per a l’enregistrament i recerca amb imatge i so [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

El cos ornamentat: el judici final. 

Per què l’ornament és sagrat dins del context de l’església, però és jutjat quan aquest ornament està tatuat al cos de les persones reals?

En aquest primer registre he volgut observar l’espai d’una església de manera crítica, posant atenció als elements ornamentals i a la representació del cos dins del món religiós. Durant la visita vaig fotografiar diferents detalls de l’interior, com els llums, els arcs de pedra i diverses escultures. Entre aquestes imatges destaco, especialment, la figura de Jesús a la creu amb la corona d’espines i les ferides del cos, elements que representen un cos marcat que, dins el context religiós, és considerat sagrat i digne de ovació i admiració; ja que simbolitza el sacrifici del fill de Déu pels pecats de la humanitat.

A partir d’aquesta observació, vaig començar a reflexionar sobre la relació entre aquestes representacions del cos i els cossos reals que habiten o que visiten aquest espai. En alguns contextos socials i religiosos, els tatuatges encara poden generar prejudicis o incomoditat. Això pot crear una frontera simbòlica dins l’espai religiós entre els cossos considerats adequats i aquells que poden ser percebuts com a diferents.

Per indagar en aquesta idea he realitzat un collage on les fotografies de l’interior de l’església funcionen com a fons i sobre aquestes hi apareixen fragments dels meus tatuatges. Un dels elements centrals és la corona d’espines, situada sobre el cap de la figura de Jesús, que en realitat correspon a un dels meus tatuatges. A més, altres fragments de tatuatges apareixen integrats en diferents parts de la composició, com en l’arquitectura o prop del llum, on si ens fixem es poden reconèixer com a tatuatges, però al mateix temps es fusionen visualment amb l’ornamentació de l’església.

Amb aquest muntatge he volgut explorar la frontera simbòlica entre el cos representat dins l’art religiós i el cos real tatuat. El collage suggereix que aquestes dues formes d’ornamentació poden dialogar i ,fins i tot, confondre’s visualment, qüestionant, així, per què determinades marques del cos poden ser acceptades i venerades en alguns contextos, mentre que en altres poden generar rebuig, distància o prejudici.

https://drive.google.com/drive/folders/11SuSglaTtZfkfblIX3Qd7717SnmToeJZ?dmr=1&ec=wgc-drive-globalnav-goto

Relat sobre la pròpia educació artística

Marta Fernández Ortiz

Des de ben petita he tingut una connexió molt propera amb l’art. Des del moment que vaig néixer i tot era nou per a mi sempre he estat una nena molt curiosa, amb necessitat d”experimentar, de tocar, molt inquieta. A l’escola vaig començar a descobrir diferents formes d’expressió: noves figures, noves imatges, noves cares, noves textures i noves formes de llenguatge. A través d’aquestes primeres experiències vaig començar a relacionar-me amb l’art i amb la manera d’entendre el món que m’envoltava.

Durant el període escolar d’Educació Infantil i Primària vaig treballar força l’educació artística. Expressàvem tot el que sentíem a través de diferents formes d’expressió plàstica:  manualitats, fang, dibuixos utilitzant diferents tècniques, amb colors, ceres, pintura, el collage, teixits, paper… També, l’expressió corporal estava molt present a l’escola i el teatre era una activitat que portàvem a terme cada curs. D’aquesta manera vaig començar a utilitzar l’educació artística com una eina per expressar el que no podia dir amb paraules. A més a més, també ens ensenyaven els diferents tipus de textures i què es podia fer amb elles. Un exemple molt clar eren els dibuixos amb sorra de la platja: agafàvem sorra, paper i cola, i amb aquests materials creàvem noves figures per representar alguna cosa. Quan vaig anar creixent, em vaig adonar que era una nena molt creativa. Les portades que feia per als arxivadors de totes les assignatures les decorava amb molta cura i hi dedicava molt de temps, m’agradava moltíssim. Dibuixava, pintava, enganxava diferents materials i deixava que la meva imaginació fluís. A més, vaig començar a practicar patinatge artístic sobre quatre rodes. Tot i que no era un esport que em fascinés del tot, i que mai he estat gaire elàstica, ni molt coordinada, m’apassionava la música i com el meu cos es movia seguint el ritme. Aquells moments eren de desconnexió, i vaig comprendre que la música podia ser la meva manera d’escapar i sentir-me millor sense cap tipus de judici o rebuig.

Quan vaig arribar a l’ESO, la connexió amb l’art que havia tingut fins aquell moment va anar modificant. Ja no practicava patinatge artístic i vaig canviar d’esport, dedicant-me a la natació. Tot i que sembla menys relacionat amb l’educació artística, he de dir que hi ha una dimensió expressiva en el moviment del cos dins l’aigua i en la manera de controlar-lo. Tinc molta flotabilitat i m’agradava sentir el meu cos en moviment ritmic, tot lliscant per l’aigua. A l’escola, a més, les classes es van tornar més teòriques i vaig disposar de menys temps per dibuixar i desenvolupar la meva creativitat.

Fora de l’escola, però, l’art continuava present. Sempre m’han interessat les obres d’art i, amb els meus pares, sovint visitàvem museus i fèiem recirreguts pels monuments i els carrers de pobles i ciutats. M’agrada descobrir els racons de ciutats i pobles, conèixer trets de la seva cultura. També m’han interessat molt les obres de teatre i de tant en tant m’grada anat-hi. També vaig descobrir el cinema, especialment les pel·lícules relacionades amb la història, que combinaven l’art visual i la narrativa per transmetre idees i emocions. Sempre m’ha fascinat la història, i el cinema em va permetre entendre-la d’una manera més profunda ja que em poso en la pell dels protagonistes. He vist pel·lícules com Las 13 rosas, La lengua de las mariposas o Mientras dure la guerra, i aquesta última em va marcar especialment per la frase de Miguel de Unamuno: “Venceréis, pero no convenceréis”. Aquesta frase la va pronunciar Unamuno a Salamanca el 12 d’octubre de 1936, pocs mesos després de començar la Guerra Civil, i va inspirar Alejandro Amenábar per a la seva pel·lícula, que mostra la visió del conflicte des dels ulls del gran escriptor i pensador (Suárez, 2019). Aquesta frase em va fer reflexionar sobre el poder de l’art per expressar la veritat, transmetre idees i fer-nos pensar críticament sobre la societat. De fet, el meu treball de recerca de batxillerat va girar al voltant de com les ideologies feixistes es transmetien a través del cinema (al final del text puc compartir l’enllaç al meu TR per qui vulgui consultar-lo).

Actualment, segueixo mantenint l’interès pel cinema i per l’art visual, però la música ha tornat a ser central en la meva vida. Vaig descobrir el món de l’escena electrònica, amb els seus ritmes, llums i estils diversos, com el groove, el bounce o l’àcid. Aquesta experiència em proporciona una sensació de llibertat que mai havia sentit abans, on la música i l’expressió corporal es combinen per crear un espai personal i col·lectiu alhora. Així, vaig decidir començar a practicar aquesta música a casa, experimentant amb els sons i els ritmes que m’apassionen. Puc compartir un vídeo on surto tocant amb una taula i transmetent la música que m’agrada. Fa uns anys, vaig viatjar a Berlín, una de les ciutats més immerses en la cultura del tecno. Em va sorprendre profundament la llibertat amb què les persones vivien aquesta experiència: els seus cossos, el seu vestuari, el maquillatge i les personalitats tan diverses es convertien en una veritable obra d’art viva. L’escena tecnològica no només era música; és un espai d’expressió artística on cada individu transforma la seva manera de ser en art, recordant-me com l’art pot anar més enllà de les formes tradicionals i connectar amb la llibertat i la creativitat personals.

Per concloure, la meva experiència en l’educació artística ha estat i és molt important en la meva vida, encara que les formes i mitjans hagin canviat amb els anys. Des dels primers dibuixos i experiments amb textures, passant pel patinatge artístic i la música, fins el cinema, el teatre i l’escena tecnològica, l’art sempre m’ha permès expresar-me i entendre el món des d’una perspectiva més profunda. He après que l’art no només es troba a les aules, sino també en el nostre entorn, en la vida quotidiana i en les experiències personals. L’educació artística ha estat una eina de llibertat, creativitat i reflexió crítica i continua que em permet insprirar-me per explorar noves formes d’expressió i per connectar amb la meva pròpia identitat.

BIBLIOGRAFIA

Suárez, C. (24 de setembre de 2019). Qué dijo Unamuno en Salamanca que ha inspirado la película de Amenábar. Telva. https://www.telva.com/estilo-vida/2019/09/24/5d88c70a02136e90988b45fd.htm

ANNEX

Us penjo ara dos vídeos com a annex de l’Activitat 2. Hi podreu veure el meu TR, una presentació que vaig fer per a un concurs, i també un altre vídeo practicant a casa amb la taula de DJ, que menciono durant el meu relat, per si el voleu mirar.

VÍDEO TR

VÍDEO TAULA DJ

IMG_1997

Us presento el meu Mapa de pràctiques culturals i artístiques. Espero que us agradi i que us ajudi a conèixer-me una mica més, així com les arts que m’envolten en el meu dia a dia.