Si penso en la meva relació amb l’art, la primera idea que em ve al cap és que no ha estat especialment intensa, però sí present. No he tingut una trajectòria artística molt marcada ni he desenvolupat cap disciplina de manera constant al llarg dels anys. Tot i això, hi ha experiències concretes que, amb el temps, he entès que han influït en la manera com percebo l’art i en com m’agradaria treballar-lo com a futura mestra. Mirar enrere m’ha permès veure que la meva identitat artística no s’ha construït tant a partir d’una pràctica continuada, sinó a partir de moments puntuals, de mancances i de transformacions.
De petita vaig fer pintura extraescolar, i probablement és el record més clar que tinc vinculat a l’expressió artística. Era un espai diferent de l’escola. Allà la sensació era més lliure: podia barrejar colors, provar combinacions i equivocar-me sense que això fos un problema. Recordo especialment el contacte amb la pintura, l’olor, les mans tacades i la tranquil·litat de poder concentrar-me en el que estava fent. No era tant el resultat final el que importava, sinó el procés. Aquell espai representava una manera de viure l’art més intuïtiva i menys condicionada.
També vaig tenir experiències amb el fang i el modelatge. Manipular el material amb les mans era una experiència molt física i directa. El fet de donar forma a un volum, de notar la textura i veure com una massa informe es convertia en alguna cosa concreta, em feia sentir part activa del procés. Ara, amb perspectiva, entenc que aquell contacte amb la matèria em connectava amb una dimensió sensorial de l’art que sovint no es té prou en compte. No era només fer una figura, sinó experimentar amb el cos i amb el material.
A l’escola, però, la vivència de l’educació artística era diferent. Les activitats solien estar orientades cap a una finalitat concreta. Sovint es tractava de preparar una manualitat per a una festivitat, decorar l’aula o elaborar un treball que havia de quedar visualment correcte. Hi havia un model a seguir i uns passos marcats. D’alguna manera, ja existia una idea prèvia de com havia de ser el resultat final.
Això feia que l’espai per a la interpretació personal fos bastant limitat. No es tractava tant de preguntar-nos què volíem expressar, sinó d’intentar que el nostre treball s’assemblés al model proposat. Recordo que, més que explorar, intentava “encertar”. Volia que quedés bé, net i ordenat. L’error no era una oportunitat, sinó una equivocació que calia corregir.
Amb el temps he entès que aquest enfocament posa el focus en el producte i no en el procés. Quan el més important és el resultat final, la creativitat queda condicionada. En aquell moment no ho qüestionava, però ara m’adono que potser això limitava la possibilitat de construir una mirada pròpia. L’art es convertia en una activitat agradable, però no en un espai real d’expressió o reflexió.
A mesura que vaig avançar cap a l’ESO, l’art va anar perdent presència en el meu recorregut acadèmic. Altres assignatures considerades més importants ocupaven el centre, i la plàstica quedava en un segon pla. Aquesta jerarquització implícita entre matèries transmetia el missatge que l’art no era essencial. Sense adonar-me’n, vaig anar interioritzant aquesta idea. No hi va haver continuïtat ni aprofundiment que em permetés desenvolupar una identitat artística pròpia.
Tot i això, la meva relació amb l’art no va desaparèixer. Es va transformar. Amb els anys, la lectura s’ha convertit en la meva principal experiència artística. Llegir és, per a mi, un espai molt personal i íntim. A través dels llibres connecto amb emocions, històries i mirades diferents. És una forma d’art que no passa per la producció, sinó per la interpretació i la imaginació. Potser la lectura ha tingut més continuïtat perquè socialment està més legitimada dins del sistema educatiu. Llegir sempre ha estat valorat acadèmicament, mentre que altres formes d’expressió artística quedaven en un segon pla.
La música també forma part del meu dia a dia, encara que no la practiqui activament. M’acompanya en moments d’estudi, de desconnexió o de reflexió. Influeix en el meu estat d’ànim i en la manera com visc determinades situacions. A més, consumeixo cultura visual a través de sèries, cinema o xarxes socials. Tot això configura la meva sensibilitat estètica, encara que no sempre en sigui conscient.
Si miro enrere amb perspectiva, m’adono que en la meva educació artística hi va haver alguns buits. Va faltar continuïtat i també espais de reflexió. No recordo haver parlat gaire sobre què és l’art, per què el fem o què ens permet expressar. L’art es feia, però no es pensava gaire. Tampoc es donava gaire importància al procés creatiu; el resultat final solia ser el centre.
Aquestes mancances, però, avui les veig com un punt de partida. La meva formació com a futura mestra m’ha ajudat a revisar aquestes experiències i a reinterpretar-les. Precisament perquè he viscut una educació artística més dirigida i amb poc pes dins del currículum, sento la necessitat de replantejar-la.
La mestra que vull ser intenta donar valor al procés, a l’experimentació i a l’error com a part natural de l’aprenentatge. M’agradaria que l’art no fos només una activitat manual o decorativa, sinó un espai on l’alumnat pugui expressar-se i construir la seva identitat. També m’agradaria integrar diferents disciplines, connectant la lectura amb la creació visual, la música amb les emocions i l’art amb la reflexió sobre el món que ens envolta.
Entenc l’art com una forma de coneixement. No només ensenya tècniques, sinó maneres de mirar, de sentir i de pensar. Si a l’escola es dona espai real a l’expressió artística, es pot contribuir al desenvolupament emocional i crític dels infants. Per això crec que l’educació artística no hauria de ser un complement, sinó una part essencial de la formació.
Potser no parteixo d’una trajectòria artística molt extensa, però sí d’una consciència que s’ha anat construint amb el temps. Reconèixer les meves experiències, tant les positives com les mancances, m’ajuda a situar-me com a futura educadora. La meva relació amb l’art continua evolucionant, i aquest procés de revisió també forma part del meu camí professional.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Bona tarda, Júlia,
En primer lloc, he de comentar que m’ha semblat molt interessant la manera com descrius la teva relació amb l’art a partir de moments puntuals més que no pas d’una pràctica continuada. En alguns moments m’hi he sentit força identificat amb el teu relat, ja que en el meu també apareix aquesta idea que ens expliques, que la identitat artística no sempre es construeix des d’una trajectòria intensa, sinó des d’experiències concretes que amb el temps acaben configurant la nostra mirada cap a l’art.
M’ha cridat especialment l’atenció el contrast que expliques entre l’espai de pintura extraescolar i l’educació artística a l’escola. El fet que en l’extraescolar el procés, l’experimentació i fins i tot l’error tinguessin un paper central contrasta amb la manera més dirigida i orientada al resultat final que sovint adopta l’educació artística escolar. Comparant-ho amb el meu relat, també recordo activitats molt vinculades a la reproducció de models o a manualitats, on el més important era que el resultat final quedés correcte i adequat.
Considero que el teu relat posa molt bé en evidència aquesta tensió entre una educació artística centrada en el producte i una altra que dona més valor al procés creatiu. Precisament per això, trobo molt rellevant la reflexió final que fas com a futura docent, on planteges la necessitat de donar més espai a l’experimentació, a l’error i a la construcció d’una mirada pròpia dins l’aula.
Sergi Benaiges.
El relat de la Julia m’ha fet reflexionar sobre com l’educació artística a l’escola moltes vegades es centra més en el resultat final que no pas en el procés creatiu. M’ha semblat interessant com explica la diferències entre les experiències més lliures que va viure fora de l’escola, com la pintura o el modelatge, i les activitats més dirigides que feia a l’aula. Aquesta idea em fa pensar en la importància de donar més espai a l’experimentació i a la llibertat creativa, a l’error i a l’expressió personal dins de l’educació artística.Segons Acaso (2009), els processos educatius sovint porten els estudiants a repetir coneixements sense reflexionar-hi ni qüestionar-los, la qual cosa dificulta el desenvolupament del pensament crític i creatiu. De la mateixa manera, Vaquero i Gómez (2018) expliquen que moltes pràctiques a l’aula es redueixen a activitats manuals o a la reproducció de models, allunyant-se del potencial reflexiu i expressiu que hauria de tenir l’educació artística.
També m’ha cridat l’atenció com, amb el temps, la seva relació amb l’art s’ha transformat a través de la lectura, la música o la cultura visual. Això mostra que l’art pot estar present de moltes formes diferents en la vida quotidiana, encara que no sempre som conscients. Tal com assenyala Agirre (2005), la societat moltes vegades no considera que l’art sigui un coneixement tan important com altres matèries (com les matemàtiques o la ciència). Per això, a l’escola sovint no se li dona tanta importància i es veu com una assignatura menys menor.
En general, el relat que has fet Julia posa en valor la necessitat de replantejar el paper de l’art a l’escola i de considerar-lo una part important del desenvolupament personal i emocional de l’alumnat. En aquest sentit, és important promoure metodologies que fomentin l’experiència personal i la construcció de significat, ja que, com defensa Dewey (2008), l’aprenentatge artístic ha de basar-se en l’experiència pròpia de l’alumne i en la seva capacitat d’interpretar i construir significats.
BIBLIOGRAFIA
Vaquero, C. [Carmen] i Gómez del Águila, L.M. [Luisa María]. (2018). Educación artística, desconsideración social y falta de expectativas. Consecuencias de la reproducción como paradigma no-educativo. Educación Artística: revista de investigación, (9), 220 – 236
El relat de la Julia m’ha fet reflexionar sobre com l’educació artística a l’escola moltes vegades es centra més en el resultat final que no pas en el procés creatiu. M’ha semblat interessant com explica la diferències entre les experiències més lliures que va viure fora de l’escola, com la pintura o el modelatge, i les activitats més dirigides que feia a l’aula. Aquesta idea em fa pensar en la importància de donar més espai a l’experimentació i a la llibertat creativa, a l’error i a l’expressió personal dins de l’educació artística.Segons Acaso (2009), els processos educatius sovint porten els estudiants a repetir coneixements sense reflexionar-hi ni qüestionar-los, la qual cosa dificulta el desenvolupament del pensament crític i creatiu. De la mateixa manera, Vaquero i Gómez (2018) expliquen que moltes pràctiques a l’aula es redueixen a activitats manuals o a la reproducció de models, allunyant-se del potencial reflexiu i expressiu que hauria de tenir l’educació artística.
També m’ha cridat l’atenció com, amb el temps, la seva relació amb l’art s’ha transformat a través de la lectura, la música o la cultura visual. Això mostra que l’art pot estar present de moltes formes diferents en la vida quotidiana, encara que no sempre som conscients. Tal com assenyala Agirre (2005), la societat moltes vegades no considera que l’art sigui un coneixement tan important com altres matèries (com les matemàtiques, la ciència…). Per això, a l’escola sovint no se li dona tanta importància i es veu com una assignatura menys menor.
En general, el relat que has fet Julia posa en valor la necessitat de replantejar el paper de l’art a l’escola i de considerar-lo una part important del desenvolupament personal i emocional de l’alumnat. En aquest sentit, és important promoure metodologies que fomentin l’experiència personal i la construcció de significat, ja que, com defensa Dewey (2008), l’aprenentatge artístic ha de basar-se en l’experiència pròpia de l’alumne i en la seva capacitat d’interpretar i construir significats.
BIBLIOGRAFIA
Vaquero, C. [Carmen] i Gómez del Águila, L.M. [Luisa María]. (2018). Educación artística, desconsideración social y falta de expectativas. Consecuencias de la reproducción como paradigma no-educativo. Educación Artística: revista de investigación, (9), 220 – 236