En aquest sisè i últim registre parcial, m’he desplaçat a un nou centre comercial, tal com vaig fer en el registre 5, per seguir explorant com l’arquitectura i els estímuls d’un espai privatitzat regulen el comportament humà i defineixen fronteres invisibles. A través de la combinació de llenguatges visuals i sonors, he volgut capturar els límits i les transicions de la meva pròpia experiència quotidiana.

La recerca comença a l’interior d’una botiga de roba. Visualment, he fotografiat el reflex del vidre de l’aparador; una línia que contraposa l’alteritat dels maniquins homogenis amb la diversitat de la gent real que transita pel passadís. Acústicament, aquest espai està saturat per la música de dins de la botiga, que és molt estrident i actua com un mecanisme de pressió estètica i de consum. El contrast es fa evident en registrar el silenci sortint de la sortida del recinte, on s’evidencia una frontera sensorial i acústica immediata: l’aïllament enfront del bombardeig comercial.

Dins del mateix edifici, he capturat la sortida de l’ascensor. Aquesta estructura funciona com una frontera vertical que fragmenta el moviment de les persones per nivells. A més, dins la cabina es genera un silenci incòmode que evidencia com ens esquivem visualment amb “l’altre”, tot i conviure en un espai reduït.

Finalment, el recorregut clou amb la imatge de la barrera de l’aparcament. El braç mecànic tancat i el lector de tíquets simbolitzen el límit definitiu i el control econòmic del recinte. Aquesta última tanca ens recorda que la nostra llibertat en aquests espais de simulacre públic està totalment regulada i vigilada.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1Ka1tXvxJ-_Q0qqWa1Ovsa9kR93CIp37L

En aquesta fase del projecte (14 de maig), he centrat la meva mirada en una gran superfície comercial. M’ha sorprès molt que, tot i anar-hi regularment, mai m’havia parat a mirar aquests detalls quotidians com a autèntiques fronteres i mecanismes de control.

He estructurat els meus registres al voltant de tres eixos conceptuals:

En primer lloc, el límit físic i de seguretat. La fotografia de la mànega d’incendis amb el vidre de “Rómpase” i la sortida d’emergència representen llindars que només es poden creuar en l’excepcionalitat. Són fronteres transparents però infranquejables en la normalitat. En canvi, el cartell de “Proper client” a la caixa és una frontera mòbil i simbòlica que marca l’inici i el final de la propietat privada en ple procés de transacció.

En segon lloc, l’alteritat i la segregació d’espais. La “Sala de lactància” i l’accés al “Magatzem” (personal autoritzat) són espais que delimiten quines activitats han de quedar ocultes a la vista del consumidor. He explorat aquesta noció també amb la zona d’últimes unitats: una mena cistell de ferro col·locat al mig del passadís que actua com un obstacle físic i un límit temporal. Aquesta “gàbia” separa els productes que estan a punt de desaparèixer de la resta del circuit ordenat.

Finalment, la frontera tecnològica i social. Les imatges de les caixes d’autopagament i la delimitació de les cues mostren com es gestiona el flux de cossos. He recollit dos registres sonors de la zona de caixes; m’ha costat una mica gravar-los sense que la gent em mirés estrany, però crec que captar el so de la cinta i els “bips” ajuda a entendre com el soroll també actua com un element de demarcació. Aquests registres busquen fer visible allò que el ritme del consum sovint ens amaga: que vivim envoltats de murs invisibles.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1GRl1rZR6JuF0kp_7NomEf2Pr9s5PJCeH

En aquest registre, he decidit posar la mirada en els objectes i senyals que configuren el meu entorn més proper i que, sovint, passen desapercebuts: les fronteres urbanes. Mitjançant una sèrie de fotografies de senyalització (prohibicions, guals i tanques), exploro com l’espai públic no és un lloc neutre ni horitzontal, sinó que està constantment fragmentat per límits que dicten qui pot passar, qui pot estar-hi i qui en queda exclòs.

Les fotografies del “Poste al mig de la vorera” o de la “Tanca d’obra” mostren barreres físiques que generen alteritat. Per a una persona amb mobilitat reduïda o un cotxet de nadó, aquests elements no són només mobiliari urbà, són fronteres infranquejables que limiten el seu dret a la ciutat. D’altra banda, els senyals de “Prohibit el pas” o els avisos de la grua actuen com a fronteres simbòliques que prioritzen el privilegi de la propietat privada o del vehicle per sobre de l’ús comunitari de l’espai.

El component sonor d’aquest registre és un enregistrament de la interacció amb una tanca d’obra. En moure-la, el so metàl·lic i estrident trenca la passivitat de l’observador. He volgut capturar aquest soroll per reflexionar sobre la fragilitat d’aquests límits: una tanca que prohibeix el pas és un objecte mòbil, però el seu pes simbòlic ens atura en sec. Amb aquest gest, busco qüestionar l’arbitrarietat de les normes que ens separen i com l’urbanisme pot esdevenir un eix de desigualtat si no es pensa des de la inclusió i la justícia social. Aquesta anàlisi m’ha permès entendre que les fronteres més reals no són només els murs, sinó les petites prohibicions que acceptem cada dia sense pensar-hi.

https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1W38FhAtypmCpVqsb3gfRO5d2cIGqSJMb

Per a aquest tercer registre m’he centrat en un espai que conec bé: la parada de bus a Barcelona on m’espero cada dia per tornar cap a casa. M’ha semblat un lloc perfecte per analitzar el concepte de “límit”, ja que és el punt on deixes la ciutat per començar el viatge de tornada.

A les fotos del Drive es veuen diferents tipus de fronteres. Per exemple, la de l’andana i la del banc mostren com està dissenyat l’espai per marcar on ens hem de posar i com hem d’esperar. Després, la foto de la porta oberta i la que vaig fer des de dins l’autocar ensenyen el moment del canvi: el límit que creuem quan deixem de ser vianants al mig de Barcelona per passar a ser passatgers. També he inclòs el panell dels horaris, perquè el temps d’espera també és una mena de barrera que ens marca el ritme abans d’arribar a casa.

Pel que fa a l’àudio (2:23 min), crec que és el que millor explica la sensació de frontera sonora. He gravat el moment en què el bus arriba amb tot el soroll del motor i després quan s’allunya. Se sent com aquest soroll “trenca” la calma de la parada i marca el final de l’espera. Aquesta pràctica m’ha servit per veure que les fronteres a Barcelona no són només murs, sinó que també són sons i rituals que fem cada dia gairebé sense pensar-hi.

Adjunto enllaç del Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1GgXblK7FvX0I3YDYcM1w3HlpWoTkIUZH

Salutacions a tothom!!!

En aquesta entrega presento una indagació artística realitzada en un bar de proximitat, un entorn quotidià que he analitzat sota les nocions de límit, frontera i alteritat. He observat com aquest espai actua com un refugi personal davant del brogit exterior, posant l’atenció en aquells detalls sensorials que sovint passen desapercebuts en la pressa del dia a dia.

L’anàlisi s’ha articulat a través de la combinació de dos llenguatges: el sonor i el visual. El so gravat de la cafetera i el murmuri de l’ambient defineixen la identitat acústica de l’espai, configurant un “paisatge sonor” vinculat directament al context social. Visualment, he registrat elements com la mà agafant la tassa plena, el sucre escampat per la taula i, finalment, la tassa buida. Aquesta seqüència busca representar el pas del temps i el rastre humà en els objectes materials.

D’altra banda, la fotografia de la persona d’esquena és una decisió conscient per preservar l’anonimat en un lloc públic, evitant mostrar la cara per respectar la intimitat i actuar de manera ètica. Finalment, la imatge des de la taula cap a la finestra captura la “frontera” física i simbòlica entre l’interior recollit del bar i el moviment constant de l’exterior.

A través d’aquesta experiència, he après a mirar la quotidianitat amb una lent crítica. La principal dificultat ha estat capturar l’essència de l’espai sense caure en una fotografia purament documental, buscant una mirada més personal i reflexiva. Aquesta combinació de llenguatges m’ha permès construir un relat més sòlid sobre com habitem i signifiquem els nostres espais comuns

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1I0FrDf-poB6lRMKySMc73GSVG87qYPjR

Registre 1: On s’acaba el carrer (Collsuspina)

En aquest primer registre he volgut fixar-me en una cosa que veig cada dia: el límit on s’acaba el paviment del meu carrer i comença el camí de bosc. He triat l’últim fanal de la via perquè em sembla el símbol perfecte d’aquesta frontera. De nit, la llum marca fins on arriba “el poble” i on comença la foscor de la natura, creant una sensació d’inseguretat o d’aventura segons com t’ho miris. M’interessava veure com un objecte tan senzill pot canviar totalment la nostra percepció de l’espai i del territori.

Per analitzar-ho, he fet 5 fotos: una de nit per veure l’efecte del fanal i 4 de dia on es nota molt el tall visual entre l’asfalt i la terra. També he volgut captar el so d’aquest contrast per donar més profunditat a l’experiència. He gravat el soroll d’un cotxe passant per la zona urbana (uns 2 minuts i mig) i, com a contrapunt, l’activitat sonora del camí de terra, on el so del motor desapareix i és substituït pel cant constant dels ocells.

M’ha servit per adonar-me que les fronteres no són només línies en un mapa, sinó que es noten clarament en l’oïda i en la vista. La part més difícil ha estat gravar aquest ambient natural sense que el vent interferís en el micròfon, però crec que el contrast entre el trànsit i la fauna del bosc explica molt bé com ens sentim més protegits dins dels límits que nosaltres mateixos construïm.

Enllaç a la carpeta de Drive: https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1PjUJ2RoXaS-ZhqgrOs7S8nvJH6J-TxAK

Hola a tothom!

Us comparteixo el meu relat autobiogràfic per a aquesta activitat. En ell faig un recorregut que va des de la rigidesa de la meva etapa escolar (on una portada creativa em va acabar a la paperera) fins a la meva pràctica actual: l’art del bonsai.

A través d’aquesta evolució, reflexiono sobre la importància de respectar els ritmes de cada infant i de valorar el procés per sobre del resultat “perfecte”. Espero que us agradi i estic amb moltes ganes de llegir les vostres experiències!

Hola a tothom! Us comparteixo el meu mapa conceptual per a aquesta PAC 2, on he volgut analitzar la meva passió pel bonsai no només com un hobby, sinó com una pràctica cultural plena de sentit. A través de l’esquema, connecto la paciència que requereix cuidar cada arbre amb les idees de Mar Oliver sobre la tècnica, i aprofito per reflexionar sobre com la meva pròpia biografia escolar (seguint a Aiello) i les crítiques de Vaquero a l’educació tradicional influeixen en la meva manera de veure l’art i la docència avui dia. Espero que us agradi veure com una tradició tan antiga pot ajudar a repensar l’educació artística a l’escola!

Bibliografia

Aiello, B., Iriarte, L., i Sassi, V. (2011, 8-10 d’agost). La narración de la biografía escolar como recurso formativo [Ponència]. VIII Encuentro de Cátedras de Pedagogía de Universidades Nacionales Argentinas, La Plata, Argentina.

Oliver Barceló, M. (2022). Perspectives sobre l’art i sobre l’educació artística [Recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

Vaquero, C., i Gómez del Águila, L. M. (2018). Educación artística, desconsideración social y falta de expectativas. Consecuencias de la reproducción como paradigma no-educativo. EARI. Educación Artística Revista de Investigación, (9), 220-236.