En aquest registre, he decidit posar la mirada en els objectes i senyals que configuren el meu entorn més proper i que, sovint, passen desapercebuts: les fronteres urbanes. Mitjançant una sèrie de fotografies de senyalització (prohibicions, guals i tanques), exploro com l’espai públic no és un lloc neutre ni horitzontal, sinó que està constantment fragmentat per límits que dicten qui pot passar, qui pot estar-hi i qui en queda exclòs.

Les fotografies del “Poste al mig de la vorera” o de la “Tanca d’obra” mostren barreres físiques que generen alteritat. Per a una persona amb mobilitat reduïda o un cotxet de nadó, aquests elements no són només mobiliari urbà, són fronteres infranquejables que limiten el seu dret a la ciutat. D’altra banda, els senyals de “Prohibit el pas” o els avisos de la grua actuen com a fronteres simbòliques que prioritzen el privilegi de la propietat privada o del vehicle per sobre de l’ús comunitari de l’espai.

El component sonor d’aquest registre és un enregistrament de la interacció amb una tanca d’obra. En moure-la, el so metàl·lic i estrident trenca la passivitat de l’observador. He volgut capturar aquest soroll per reflexionar sobre la fragilitat d’aquests límits: una tanca que prohibeix el pas és un objecte mòbil, però el seu pes simbòlic ens atura en sec. Amb aquest gest, busco qüestionar l’arbitrarietat de les normes que ens separen i com l’urbanisme pot esdevenir un eix de desigualtat si no es pensa des de la inclusió i la justícia social. Aquesta anàlisi m’ha permès entendre que les fronteres més reals no són només els murs, sinó les petites prohibicions que acceptem cada dia sense pensar-hi.

https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1W38FhAtypmCpVqsb3gfRO5d2cIGqSJMb