Hola a tothom, com jo soc de Granollers he volgut començar pels 2 dels llocs més emblemàtics
de Granollers que serien l’ajuntament que és una institució antiga i amb poder legislatiu i la
plaça de l’ajuntament que seria a qui representaria al poble.

M’ha interessat mostrar els contrastos que hi ha entre un edifici i l’altre, a part que són edificis
antics i molt bonics de la ciutat.

Espero que us sigui del vostre agrado.

Us deixo l’enllaç del drive perquè podeu veure la meva entrega.

https://drive.google.com/drive/folders/1fhZMqCybO5psn3H2V00Zk73ZH3s8OSbi

Una salutació cordial,

Jordi.

Argument del primer registre:

Aquest registre parteix de diverses imatges d’un edifici del barri de Gràcia preses en dos moments diferents del dia: durant el dia i durant la nit. A primera vista, podem veure un simple edifici i un simple carrer, integrats dins el paisatge urbà quotidià. Tot i això, en observar-lo, podem interpretar-lo com una mena de frontera o límit que reflecteix determinades desigualtats socials i econòmiques.

Es tracta d’un barri que s’ha gentrificat en els darrers anys, produint per tant un augment en els preus de l’habitatge i el cost de vida en el barri. Aquesta realitat fa que l’accés a viure en aquest espai estigui condicionat per factors econòmics. L’edifici, que aparentment és només una construcció més del barri, es converteix així en una mena de barrera simbòlica: només determinades persones poden permetre’s viure-hi, mentre que d’altres de més baixes rendes han d’abandonar les seves cases.

El contrast entre les imatges del dia i de la nit també ens ofereix una altra lectura. Durant el dia, l’edifici forma part de la vida quotidiana del barri, amb moviment i activitat al carrer. A la nit, en canvi, les finestres il·luminades suggereixen la vida privada que hi ha a l’interior, que a la vegada ens recorden que aquest espai domèstic és inaccessible per a moltes persones. D’aquesta manera, l’edifici funciona com un límit entre l’espai públic i l’espai privat, però també com una frontera social marcada per les possibilitats econòmiques.

A partir d’aquest registre, es pot reflexionar sobre com l’arquitectura i l’espai urbà no són neutres, sinó que reflecteixen dinàmiques socials més àmplies. Els edificis, els carrers i els barris poden actuar com a fronteres que delimiten qui pot habitar determinats espais i qui en queda fora.

https://drive.google.com/drive/folders/1rNYGPx7X2mM9iFZyN05He7J_39U6cAHQ?usp=drive_link

Aquest primer registre audiovisual que he realitzat, ens hem de situar a l’estació de tren de Móra la Nova, concretament dins l’estació i també, al pas a nivell que travessa el poble. L’estació és un espai que forma part del dia a dia de moltes persones, adolescents per anar a estudiar a la ciutat, adults per anar a treballar, entre d’altres… El pas a nivell, connecta dues zones del municipi i actua com un punt de pas habitual. Tanmateix, durant el moment de la gravació, a causa dels problemes actuals a les vies, no hi circulaven trens. Aquesta situació genera una escena particular: un lloc que normalment està associat al moviment i al trànsit, apareix completament buit i silenciosa.

Aquesta absència d’activitat ferroviària, també es percep en l’àmbit sonor. En el vídeo es pot observar com el silenci domina l’espai i permet sentir sons que habitualment passen desapercebuts, com el cant dels ocells o altres sons de la natura. Aquest canvi fa que l’espai es percebi d’una manera diferent. Allò que normalment seria un lloc de pas es converteix en un espai tranquil, gairebé contemplatiu.

Aquesta experiència es pot relacionar amb la idea de paisatge sonor, que entén el so com una part essencial de la manera com percebem els espais. Els sons formen part de la identitat d’un lloc i influeixen en la manera com el vivim. Tal com assenyala Llorca (2017), el so actua com un element que connecta el territori amb la percepció de les persones i contribueix a configurar la nostra experiència dels espais urbans.

A més, el pas a nivell també funciona com una frontera física dins del poble, ja que separa la part superior i la part inferior de Móra la Nova. Aquest registre permet observar com un espai quotidià pot revelar diferents dimensions del territori quan s’analitza amb més atenció.

A continuació, us deixo el vídeo en aquesta entrada i l’enllaç a la meva carpeta del Drive compartida amb tots vosaltres!

Salutacions,
Sergi Benaiges.

Referències bibliogràfiques:
Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59. 

https://drive.google.com/drive/folders/12eHtXoOlN7LEiN4CBnt6YM2cCtoOYwU6

Des de fa uns mesos estic vivint en una ciutat de la Xina perquè hi treballo en el futbol professional. La major part del temps el passo entre el camp d’entrenament i l’hotel on visc ara mateix. És un lloc bastant neutre com de pas, on molta gent entra i surt cada dia. Però aquests dies he intentat mirar-lo amb una mica més d’atenció com si fos un espai per observar coses que normalment queden bastants amagades.

El passadís de l’hotel és un lloc una mica curiós. Sempre està molt silenciós i sembla que no hi passi res, però al mateix temps és un espai on es creuen persones diferents que van i venen. De vegades només se senten passes, alguna porta que es tanca o l’ascensor que arriba a la planta. És un espai públic però també té una sensació una mica estranya de privacitat. La porta de l’habitació és potser el límit més clar. Quan la tanques entres en un espai més teu, més tranquil i separat del que passa fora. També m’ha cridat l’atenció el tema de l’ascensor ja que funciona amb una targeta i només et deixa anar a la teva planta. És com una frontera invisible. No és una paret ni res molt evident però igualment marca fins on pots arribar. Una altra cosa és el contrast entre dins de l’edifici i el carrer. A dins tot és bastant silenciós i controlat. Quan surts fora en canvi apareixen els sorolls de la ciutat, amb cotxes, gent, llums i moviment.

Un lloc tan normal com es un hotel pot explicar bastantes coses sobre com s’organitzen els espais i com ens movem dins d’ells. Normalment passem per aquests llocs sense pensar-hi massa, però si t’hi fixes una mica veus que estan plens de petits límits i canvis entre espais.

fotografies: https://drive.google.com/drive/folders/1HtKTWvj9BOp4LaPnEA4VdkYrvmjmha8a

He començat aquest procés d’observació fixant-me en com la llum, segons l’hora del dia, dibuixa fronteres invisibles en el meu entorn més proper. M’he centrat en moments de transició, com l’alba i el capvespre, perquè són autèntics “entre-llocs”, és a dir, estones on els límits es tornen difusos i ens conviden a mirar el paisatge amb una calma que no tenim durant el dia.

A la primera fotografia, “El barri desperta“, m’ha atrapat aquest moment màgic on la lluna encara es resisteix a marxar mentre el sol comença a il·luminar el carrer. Les esteles dels avions creuant-se al cel actuen com a fronteres invisibles que fragmenten l’espai, de la mateixa manera que els murs i les tanques de les cases marquen on acaba allò privat i on comença allò públic. Mirar aquesta imatge és fer un exercici d’observació conscient que ens transporta a un imaginari paisatge sonor de silenci que està a punt de trencar-se pel soroll de la rutina. Com diuen Kremer et al. (2018), les fronteres no són només murs de pedra, sinó línies simbòliques que ens ajuden a entendre com habitem el món.

A la segona imatge, “Horitzó“, feta des del mirador de Creixell, el límit es torna geogràfic. La ratlla entre el poble i el mar em fa pensar en la relació entre el que hem construït i la natura que ha viscut sempre a aquest món, alhora que em fa pensar en el privilegi de la mirada, ja que des d’allà dalt, observem la vida dels altres (l’alteritat) com si fóssim espectadors d’una realitat anònima.

Finalment, a “Un “adeu” taronja“, la frontera entra directament a casa. La llum de la posta de sol projecta l’ombra de la reixa de la finestra sobre la porta blanca, recordant-me que fins i tot en la intimitat hi ha barreres. Però hi ha una cosa bonica, i és que la llum va més enllà del ferro, relaxant-se al fons blanc i creant un pont visual entre el “dins” i el “fora”.

El conjunt d’aquestes fotografies m’ensenyen que les fronteres són espais on la natura, la ciutat i les nostres vides es troben i es barregen en un tot que som nosaltres, que és vida, que és món.

Al final, el repte ha estat transformar la vista en mirada. Descobrir que una simple ombra a la paret o una marca al cel poden ser, en realitat, el reflex de tota la cura amb què ens protegim i de la curiositat amb què mirem cap enfora.

Enllaç a la carpeta drive:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/16NuTWHtDFmwi9rCEX4ILgqfXHWX1oNba

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., Campos-Flores, L., & Segura, G. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Editorial Universidad Nacional de Colombia.

El cos ornamentat: el judici final. 

Per què l’ornament és sagrat dins del context de l’església, però és jutjat quan aquest ornament està tatuat al cos de les persones reals?

En aquest primer registre he volgut observar l’espai d’una església de manera crítica, posant atenció als elements ornamentals i a la representació del cos dins del món religiós. Durant la visita vaig fotografiar diferents detalls de l’interior, com els llums, els arcs de pedra i diverses escultures. Entre aquestes imatges destaco, especialment, la figura de Jesús a la creu amb la corona d’espines i les ferides del cos, elements que representen un cos marcat que, dins el context religiós, és considerat sagrat i digne de ovació i admiració; ja que simbolitza el sacrifici del fill de Déu pels pecats de la humanitat.

A partir d’aquesta observació, vaig començar a reflexionar sobre la relació entre aquestes representacions del cos i els cossos reals que habiten o que visiten aquest espai. En alguns contextos socials i religiosos, els tatuatges encara poden generar prejudicis o incomoditat. Això pot crear una frontera simbòlica dins l’espai religiós entre els cossos considerats adequats i aquells que poden ser percebuts com a diferents.

Per indagar en aquesta idea he realitzat un collage on les fotografies de l’interior de l’església funcionen com a fons i sobre aquestes hi apareixen fragments dels meus tatuatges. Un dels elements centrals és la corona d’espines, situada sobre el cap de la figura de Jesús, que en realitat correspon a un dels meus tatuatges. A més, altres fragments de tatuatges apareixen integrats en diferents parts de la composició, com en l’arquitectura o prop del llum, on si ens fixem es poden reconèixer com a tatuatges, però al mateix temps es fusionen visualment amb l’ornamentació de l’església.

Amb aquest muntatge he volgut explorar la frontera simbòlica entre el cos representat dins l’art religiós i el cos real tatuat. El collage suggereix que aquestes dues formes d’ornamentació poden dialogar i ,fins i tot, confondre’s visualment, qüestionant, així, per què determinades marques del cos poden ser acceptades i venerades en alguns contextos, mentre que en altres poden generar rebuig, distància o prejudici.

https://drive.google.com/drive/folders/11SuSglaTtZfkfblIX3Qd7717SnmToeJZ?dmr=1&ec=wgc-drive-globalnav-goto

Registre 1: On s’acaba el carrer (Collsuspina)

En aquest primer registre he volgut fixar-me en una cosa que veig cada dia: el límit on s’acaba el paviment del meu carrer i comença el camí de bosc. He triat l’últim fanal de la via perquè em sembla el símbol perfecte d’aquesta frontera. De nit, la llum marca fins on arriba “el poble” i on comença la foscor de la natura, creant una sensació d’inseguretat o d’aventura segons com t’ho miris. M’interessava veure com un objecte tan senzill pot canviar totalment la nostra percepció de l’espai i del territori.

Per analitzar-ho, he fet 5 fotos: una de nit per veure l’efecte del fanal i 4 de dia on es nota molt el tall visual entre l’asfalt i la terra. També he volgut captar el so d’aquest contrast per donar més profunditat a l’experiència. He gravat el soroll d’un cotxe passant per la zona urbana (uns 2 minuts i mig) i, com a contrapunt, l’activitat sonora del camí de terra, on el so del motor desapareix i és substituït pel cant constant dels ocells.

M’ha servit per adonar-me que les fronteres no són només línies en un mapa, sinó que es noten clarament en l’oïda i en la vista. La part més difícil ha estat gravar aquest ambient natural sense que el vent interferís en el micròfon, però crec que el contrast entre el trànsit i la fauna del bosc explica molt bé com ens sentim més protegits dins dels límits que nosaltres mateixos construïm.

Enllaç a la carpeta de Drive: https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1PjUJ2RoXaS-ZhqgrOs7S8nvJH6J-TxAK