He fet aquest registre combinant diferents moments d’un concert de música al qual vaig anar. Són uns fragments del concert amb instruments i veus, el soroll de pilotes de bàsquet rebotant abans que comencés i alguns sons de la gent després que acabés.

Aquest ritme que s’escolta funciona com un leitmotiv que torna al llarg del paisatge sonor i canvia, no sempre se sent clarament però hi és. El dum dum de les pilotes és el fil conductor, el que ens situa dins de l’ambient però sense absorbir tota l’atenció.

M’agrada com els sons previs, quan el recinte estava mig buit, contrasten amb l’’inici del concert i després amb els sons de la gent que marxava. Això em fa pensar en límits: entre moments, entre espais i fins i tot entre emocions. 

He après a fixar-me en coses que normalment ni notaríem i a entendre com els sons poden explicar una història, no només decorar un moment. La part més difícil ha estat triar què posar per fer sentir els límits i les diferències sense que sigui només “bonic de veure o escoltar”.

Aquest registre acaba amb un petit fragment cantat del dum dum, d’una persona que sortia del concert i ho repetia mentre caminava. M’ha semblat una manera bonica d’acabar: la màgia de la música, que no s’acaba i que ens l’emportem amb nosaltres.

Enllaç del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1r2meuk8fD2CVJXc5L1G8xX6Uw1V6QCQo

La meva relació amb l’art ha estat marcada per experiències bastant diferents segons l’àmbit. Mentre que les arts visuals sempre han estat un dels meus punts febles, la música ha acabat ocupant un lloc important a la meva vida.

Mirant enrere, m’adono que gran part de la manera com entenc l’art avui ve condicionada per les experiències educatives que vaig tenir, tant dins com fora de l’escola.

Vaig estudiar a Portugal i, durant la meva etapa escolar, les assignatures artístiques tenien un pes bastant limitat. Les arts visuals es treballaven sobretot a l’educació primària i, almenys en el meu cas, no van tenir gaire continuïtat després. Les classes de plàstica consistien principalment a fer dibuixos o petites manualitats. Recordo que en alguna ocasió també vam treballar amb arpillera o xarpellera, fent composicions o activitats amb textures. Aquest tipus de treball m’agradava més perquè implicava manipular materials diferents i experimentar una mica més. Tot i això, la major part del temps el que fèiem era dibuixar no se’m donava gaire bé.

Això feia que sovint em sentís una mica frustrada durant aquestes classes. Tenia la sensació que hi havia companyes i companys que dibuixaven amb molta facilitat, gairebé de manera natural, mentre que per a mi era una tasca molt més complicada. Amb el temps vaig començar a percebre les arts visuals com un dels meus punts febles, i encara avui dia és un àmbit amb el qual no em sento especialment segura.

La música a l’escola també va tenir una presència bastant curta. Només vam tenir classe durant dos anys, a cinquè i sisè de primària. Les sessions es centraven sobretot en aprendre a tocar la flauta dolça i en seguir partitures senzilles. Personalment, aquesta experiència no em va agradar gaire. Les activitats em semblaven força repetitives i no recordo haver-hi trobat una connexió especial amb la música en aquell moment. Curiosament, aquesta connexió va arribar al mateix temps i fora de l’escola quan els meus pares em van apuntar al conservatori per aprendre a tocar la guitarra i allà és on realment vaig començar a descobrir la música d’una altra manera. L’experiència era molt diferent de la que havia tingut a l’escola. Al conservatori la música no era només una assignatura més sinó l’eix central de tot el que fèiem. Hi havia dedicació, constància i també una sensació que allò que estàvem fent tenia un valor especial.

Recordo especialment la professora que vaig tenir perquè era una persona molt propera i tenia una manera d’ensenyar que feia que nosaltres ens sentíssim còmodes. Gràcies a ella vaig aprendre moltíssi  però sobretot vaig descobrir que la música m’agradava de veritat. Aquesta descoberta va ser especialment significativa perquè a la meva família ningú més tenia cap relació amb el món de l’art o de la música.

A casa, de fet, es va crear una petita tradició: quan practicava guitarra, sovint acabava fent petits concerts improvisats per a la meva mare. Ella sempre em demanava que li toqués alguna peça i m’escoltava ilusionada. Recordo que li agradava molt, i això feia que jo també em sentís orgullosa del que estava fent. Aquells moments, tot i ser molt senzills, van ser importants perquè em feien sentir reconeguda i, d’alguna manera, aquella connexió amb la meva mare reforçava encara més la meva motivació per continuar estudiant música.

Amb el temps també vaig començar a experimentar una altra cara del conservatori. Crec que moltes persones que han passat per una formació musical d’aquest tipus comparteixen una sensació semblant: el nivell d’exigència és molt alt. Hi ha una idea molt present que tot ha de sonar perfecte i això implica repetir les peces moltes vegades fins que surten exactament com s’espera i aquesta recerca constant de la perfecció pot arribar a generar bastanta pressió. Recordo especialment la sensació després dels concerts o audicions, encara que en general haguessin anat bé, si havia fallat una o dues notes, jo em quedava amb això. En lloc de recordar tot el que havia funcionat, la meva atenció es centrava en els petits errors. Amb el temps, aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre la manera com s’ensenya l’art en alguns contextos. De vegades es posa tant èmfasi en la perfecció tècnica que es pot acabar perdent una part del gaudi del procés creatiu.

Malgrat tot, la música continua sent l’únic àmbit artístic amb el qual he tingut una connexió realment profunda.

Les arts visuals sempre m’han generat una certa inseguretat, probablement perquè l’experiència escolar no em va ajudar a sentir-m’hi còmoda. En canvi, la música va aparèixer en un altre context, amb una altra manera d’aprendre i amb una dimensió molt més emocional.

També crec que el fet que a la meva família no hi hagués cap relació amb l’art fa que aquesta experiència tingui encara més valor. No venia d’un entorn especialment artístic, però tot i així els meus pares van apostar perquè provés una activitat com la guitarra. Aquella decisió, que en aquell moment potser semblava simplement una activitat extraescolar, va acabar tenint un impacte important en la meva relació amb la música.

Mirant enrere, penso que l’educació artística pot tenir un paper molt rellevant en la vida de les persones. L’escola pot ser el lloc on els infants descobreixin interessos o capacitats que potser no apareixerien d’una altra manera. Però perquè això passi, és important que l’art no es presenti només com una qüestió d’habilitat tècnica o de resultat final. També hauria de ser un espai per experimentar, provar, equivocar-se i expressar-se.

En el meu cas, les arts visuals no van aconseguir despertar gaire interès, possiblement perquè moltes activitats estaven centrades en el dibuix i en habilitats concretes amb les quals jo no em sentia còmoda. En canvi, la música, sobretot fora de l’escola però dins d’un context escolar igualmente, sí que va aconseguir generar una connexió personal molt més profunda. Per això crec que l’educació artística hauria d’oferir moltes formes diferents d’expressió.

No tots els infants connecten amb el dibuix, amb la pintura o amb tocar un instrument de la mateixa manera. Però si l’escola ofereix espais diversos per experimentar amb l’art, és més fàcil que cada persona pugui trobar el seu propi camí.

La meva relació amb l’art ha estat desigual: limitada en el camp de les arts visuals, però molt més significativa en el camp de la música. Aquesta combinació d’experiències, algunes més positives i altres més difícils és la que ha acabat configurant la manera com avui entenc i valoro l’educació artística.