Quan deixa el dolor de ser sagrat i passa a ser jutjat?

En aquest registre sonor he volgut explorar el dolor com a element comú entre la representació religiosa i el procés del tatuatge, centrant-me exclusivament en el so per construir una experiència sensorial i reflexiva. A diferència dels registres anteriors, en aquest cas no hi ha imatge, fet que obliga a percebre i imaginar a través de l’oïda, posant el focus en les sensacions i en la dimensió corporal. La peça s’inicia amb un ambient que remet a l’espai religiós, a través del silenci, l’eco i una respiració suau que suggereix un cos contingut, gairebé absent, però carregat de significat simbòlic. Aquest inici evoca el dolor, representat en les imatges religioses, sovint associat al sacrifici i a la devoció, un dolor que és contemplat i fins i tot venerat. Progressivament, aquest ambient es transforma amb l’aparició del so de la màquina de tatuar, que introdueix una nova dimensió més física i immediata. La respiració es fa més present i intensa, i el cos deixa de ser una representació per esdevenir una realitat tangible. El dolor ja no és simbòlic, sinó viscut, inscrit directament sobre la pell.

A través d’aquesta transició sonora, he volgut qüestionar la diferència de percepció entre aquests dos tipus de dolor. Mentre que en el context religiós el cos ferit pot ser objecte d’admiració, en el cas del tatuatge sovint pot generar incomoditat o judici. Aquest registre planteja, així, una reflexió sobre com es construeixen aquestes fronteres simbòliques i sobre quins cossos i quines formes de dolor són acceptades o legitimades socialment.

https://drive.google.com/drive/folders/1EtrTXdusjsKSZY90SarJnbfedbX8uL3k?usp=sharing

Hola companys,

he volgut centrar el meu registre en la diferència entre el que passa dins de casa i el que passa al carrer. Al principi de l’àudio es sent el soroll del carrer, amb cotxes, música dels cotxes, veus i altres sons que mostren un ambient amb moviment i força activitat. Aquest tipus de soroll és bastant habitual i moltes vegades no hi parem atenció, però quan t’hi fixes, t’adones que està sempre present.

Després tanco la finestra i el so canvia bastant, ja que es redueix molt el soroll exterior i queda un ambient molt més tranquil. Aquest canvi és bastant brusc i fa evident la diferència entre un espai i l’altre. Això m’ha fet pensar en com una cosa tan simple com una finestra pot funcionar com una frontera entre dos espais molt diferents: el carrer, que és més sorollós i compartit, i l’interior de casa, que és més silenciós i privat.

Amb aquest registre m’he adonat de com els límits físics poden canviar la manera com percebem l’entorn. També m’ha ajudat a fixar-me més en els sons quotidians, que normalment passen desapercebuts, i a entendre millor la diferència entre estar en un espai públic i un de més íntim.

En aquest enllaç podeu escoltar l’audio.

https://drive.google.com/file/d/1FdaweGhNTqFls7SQLJIS-5o1xKEku033/view?usp=drive_link

Audio i imatge

Aquest registre audiovisual parteix d’observar un mateix espai urbà en diferents moments del dia per analitzar com la llum afecta en l’activitat del carrer. A través de la repetició d’una mateixa imatge, es posa en el centre com l’entorn es transforma en al llarg del dia, passant d’un espai tranquil quan no hi ha llum, a la frenètica activitat del dia.

L’element central de la peça és la relació entre llum i ritme social. Durant les hores de més llum natural, l’espai es mostra més actiu i transitat, amb una presència més gran de persones i un augment del soroll ambiental. En canvi, a mesura que la llum disminueix, també ho fa el moviment, i el carrer adquireix un caràcter més silenciós i contingut. El registre sonor reforça aquesta transformació, evidenciant el pas d’un entorn dinàmic i “frenètic” a un altre més pausat.

Aquesta proposta permet reflexionar sobre la noció de frontera no només en un sentit físic, sinó també a nivell temporal i perceptiu. El pas del dia a la nit actua com una frontera simbòlica que condiciona qui ocupa l’espai, com s’hi mou i amb quina intensitat.

Hola a tothom, seguiré mostrant Granollers. Aquest cop he volgut mostrar, en format vídeo, un recorregut que va del centre de Granollers, concretament del carrer de les botigues, en direcció cap a la perifèria.

Aquest recorregut es veuen molts contrastos, ja que al centre no hi poden anar cap mena de vehicles, i un cop surt de la zona comercial es pot anar de qualsevol manera, sigui a peu, corrents o amb qualsevol vehicle.

També canvia molt l’estètica d’una zona a l’altre, la quantitat de persones, les accions que desenvolupen…

Espero que us sigui del vostre agrado i us deixo l’enllaç del drive perquè podeu veure la meva entrega del registre 3.

https://drive.google.com/drive/folders/1mC5VN-v3WyL4GTrOPzNx5qvMiX12tBQB

Una salutació cordial,

Jordi.

En aquests dos registres sonors he volgut observar com canvia la percepció d’un mateix espai segons la manera com s’habita. Tots dos àudios estan gravats en el mateix lloc, un frontó, però transmeten sensacions molt diferents. En el primer, només s’escolta el so de la pilota colpejant la paret, repetitiu i constant. Aquest so genera una atmosfera tranquil·la, gairebé meditativa, on la solitud es converteix en un espai de concentració i connexió amb una mateixa. L’absència d’altres veus o sorolls externs fa que l’experiència sigui íntima i introspectiva.

En canvi, en el segon àudio apareixen altres elements sonors, com els gemecs o expressions que acompanyen els cops de pilota. Aquests sons trenquen el silenci i aporten una dimensió més corporal i expressiva a l’activitat. El mateix gest esportiu deixa de ser només tècnic per convertir-se en una forma d’expressió del cos, fent visible l’esforç i la intensitat del moment.

A través d’aquests dos registres es pot observar una mena de “frontera” dins del mateix espai: la diferència entre viure’l des de la calma i la solitud o des de l’expressivitat i la presència més intensa del cos. Aquesta frontera no és física, sinó sonora i emocional, i posa de manifest com un mateix entorn pot generar experiències molt diverses segons la manera com ens hi relacionem.

Aquesta observació m’ha fet reflexionar sobre com els espais quotidians poden ser alhora llocs de calma i d’expressió, i com la diferència no sempre es troba en l’espai en si, sinó en les pràctiques i actituds de les persones que l’habiten.

https://drive.google.com/drive/folders/1_QE_bTXTAn9ttmjnT-FDe8UVUcfzO_bs?usp=drive_link

Tercer registre: La calma travessada pel límit

En aquest tercer registre he optat per continuar explorant el so, però aquest cop des d’un espai molt diferent: el pati de casa meva. A diferència del registre anterior, aquí no hi ha moviment ni foscor, sinó una atmosfera de calma, plena de sons de la natura, que convida a aturar-se i escoltar amb més atenció.

L’àudio recull com a so principal el cant dels ocells, que genera una sensació de tranquil·litat i de connexió amb l’entorn natural. Aquest espai es percep com un lloc segur, íntim i aparentment aïllat del ritme exterior. No obstant això, de fons també s’hi escolten alguns gossos bordant a la distància, un petit detall que trenca lleugerament aquesta sensació de pau i introdueix una altra dimensió del territori.

Aquesta convivència de sons em fa pensar que les fronteres no sempre són evidents, sinó que poden aparèixer de manera subtil. El pati sembla un espai propi, un clar “dins”, però els sons externs ens recorden que no està completament aïllat i que vivim en relació amb els altres. Tal com plantegen Kremer et al. (2018), les fronteres no només separen, sinó que també connecten, i sovint es construeixen a partir de relacions invisibles entre espais i persones.

Aquest exercici m’ha ajudat a entendre que fins i tot en els espais més tranquils hi ha presència de l’altre, encara que sigui de manera indirecta. He après a escoltar més enllà del que és evident i a donar valor als petits detalls sonors que configuren el meu entorn. La dificultat principal ha estat captar aquesta subtilesa i interpretar-la sense perdre la senzillesa de l’escena.

Enllaç a la carpeta Drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1zkKCaJi-1ZUPUBmtAPVVFwILlYSSHI39?usp=sharing

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.

He treballat amb un vídeo d’un paisatge sonor situat en un jardí de Pedralbes. Aquí desapareix gairebé tota l’activitat humana i la música explícita (contrariament als registres anteriors) i el que predomina és un ambient tranquil i natural.

El que m’interessava sobretot era aquest contrast., després d’haver treballat amb espais plens de gent, places i situacions amb so constant, aquest jardí apareix com una mena de pausa. El so principal és el cant dels ocells, amb alguna presència puntual de persones, però molt discreta i sense protagonisme.

Això fa que la manera d’escoltar també canviï perquè no hi ha una música clara ni una acció concreta, però igualment es pot percebre una certa musicalitat en els sons de l’entorn.

D’alguna manera, aquest registre continua la idea dels anteriors: que qualsevol espai pot esdevenir un espai sonor i, en aquest cas, des d’un lloc més subtil i contemplatiu.

Enllaç del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1kSWl6TW_-Mq6eKDIRfY_SvI92goEdLWi

Per dur a terme aquest tercer registre, he volgut representar un límit menys visible, però molt present al meu poble, com és la diferència entre el casc antic i la zona urbana moderna de la població. He fet dues fotografies de l’entorn quotidià, a Móra la Nova, i les he unit en un mateix collage. A la part superior podem observar el casc antic en blanc i negre, on s’aprecia un carrer força estret i les cases i edificis antics, mentre que a la part inferior, s’aprecia una zona més nova, amb un carrer ampli i cases modernes.

Aquesta edició de les fotografies no és casual. El blanc i negre, reforça la idea de passat i memòria, mentre que el color representa el present. D’aquesta manera, la imatge no només documenta dos espais diferents, sinó que construeix un relat sobre el pas del temps i les transformacions del poble.

Segons Mata et al. (2018), la fotografia pot funcionar com una eina per narrar experiències i generar reflexió crítica. En aquest cas, la imatge actua com a llenguatge visual que em permet pensar el meu propi entorn i fer visibles aquestes diferències que sovint passen desapercebudes.

A més, aquest contrast es pot entendre com un “entre-lloc”, un espai de tensió entre dues realitats que conviuen, però que no són iguals. Tal com planteja Yáñez Canal (2018), aquests espais “entre-mig” no separen, simplement, sinó que connecten i posen en relació diferents identitats, formes de vida i maneres d’habitar el territori.

Aquest tercer registre té punts de connexió amb els anteriors, ja que continua explorant els límits del meu poble. Si els registres anteriors els límits eren físics o bé sonors, aquí esdevenen socials i simbòlics, mostrant com un mateix lloc pot contenir realitats molt diferents.

Referències bibliogràfiques: 

• Mata Codesal, D., Pereira, S., Maiztegui-Oñate, C., Ulloa Chevez, E., Esesumaga, E., & López del Molino, A. (2018). Con la cámara a cuestas: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención.
• Yáñez Canal, C. (Ed.). (2018). Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.

És possible admirar una obra religiosa des d’una mirada purament artística, sense compartir la creença que la sustenta?

En aquest registre visual he volgut centrar-me en l’experiència de la mirada, combinant dos espais visuals diferents: l’església i el tatuatge. A través dels meus vídeos, he enregistrat l’essència de l’església mitjançant els seus detalls, com escultures, relleus, pintures i elements ornamentals, posant el focus en la seva qualitat estètica i visual més enllà del seu significat espiritual. Aquest treball neix d’una posició personal: no m’identifico amb la religió cristiana, però aquest fet no impedeix que pugui sentir admiració per la seva producció artística. L’arquitectura, la llum, les textures i les formes presents en una església generen una experiència visual intensa que he volgut captar des d’una mirada purament estètica.

Paral·lelament, també he enregistrat vídeos del procés de tatuatge d’alguns dels meus amics. En aquests vídeos es pot veure amb detall com es treballa sobre la pell, amb una gran precisió en les línies, els traços i les ombres. Cada tatuatge requereix diferents tipus de línies i tècniques, i aquest procés artesanal evidencia la importància del detall i de la composició, de la mateixa manera que passa en les obres arquitectòniques, pictòriques i escultòriques d’una església. A través d’aquest paral·lelisme, he volgut relacionar l’església i el tatuatge com a espais on la imatge es construeix amb cura i intenció estètica. Tant en les pintures, escultures i relleus, com en els tatuatges, hi ha una atenció minuciosa per la forma, la línia i la textura, que genera una experiència estètica similar.

El treball proposa, així, una aproximació a l’art des d’una mirada desvinculada de les creences, on el valor es troba en la imatge, la forma i la capacitat de generar sensacions, evidenciant que diferents contextos visuals poden dialogar entre sí a través del detall i la construcció artística

https://drive.google.com/drive/folders/1q5OKnXUdz-45KPLKt-t2Xv4D2foB9Cln?usp=sharing