Relat sobre la pròpia educació artística

Marta Fernández Ortiz

Des de ben petita he tingut una connexió molt propera amb l’art. Des del moment que vaig néixer i tot era nou per a mi sempre he estat una nena molt curiosa, amb necessitat d”experimentar, de tocar, molt inquieta. A l’escola vaig començar a descobrir diferents formes d’expressió: noves figures, noves imatges, noves cares, noves textures i noves formes de llenguatge. A través d’aquestes primeres experiències vaig començar a relacionar-me amb l’art i amb la manera d’entendre el món que m’envoltava.

Durant el període escolar d’Educació Infantil i Primària vaig treballar força l’educació artística. Expressàvem tot el que sentíem a través de diferents formes d’expressió plàstica:  manualitats, fang, dibuixos utilitzant diferents tècniques, amb colors, ceres, pintura, el collage, teixits, paper… També, l’expressió corporal estava molt present a l’escola i el teatre era una activitat que portàvem a terme cada curs. D’aquesta manera vaig començar a utilitzar l’educació artística com una eina per expressar el que no podia dir amb paraules. A més a més, també ens ensenyaven els diferents tipus de textures i què es podia fer amb elles. Un exemple molt clar eren els dibuixos amb sorra de la platja: agafàvem sorra, paper i cola, i amb aquests materials creàvem noves figures per representar alguna cosa. Quan vaig anar creixent, em vaig adonar que era una nena molt creativa. Les portades que feia per als arxivadors de totes les assignatures les decorava amb molta cura i hi dedicava molt de temps, m’agradava moltíssim. Dibuixava, pintava, enganxava diferents materials i deixava que la meva imaginació fluís. A més, vaig començar a practicar patinatge artístic sobre quatre rodes. Tot i que no era un esport que em fascinés del tot, i que mai he estat gaire elàstica, ni molt coordinada, m’apassionava la música i com el meu cos es movia seguint el ritme. Aquells moments eren de desconnexió, i vaig comprendre que la música podia ser la meva manera d’escapar i sentir-me millor sense cap tipus de judici o rebuig.

Quan vaig arribar a l’ESO, la connexió amb l’art que havia tingut fins aquell moment va anar modificant. Ja no practicava patinatge artístic i vaig canviar d’esport, dedicant-me a la natació. Tot i que sembla menys relacionat amb l’educació artística, he de dir que hi ha una dimensió expressiva en el moviment del cos dins l’aigua i en la manera de controlar-lo. Tinc molta flotabilitat i m’agradava sentir el meu cos en moviment ritmic, tot lliscant per l’aigua. A l’escola, a més, les classes es van tornar més teòriques i vaig disposar de menys temps per dibuixar i desenvolupar la meva creativitat.

Fora de l’escola, però, l’art continuava present. Sempre m’han interessat les obres d’art i, amb els meus pares, sovint visitàvem museus i fèiem recirreguts pels monuments i els carrers de pobles i ciutats. M’agrada descobrir els racons de ciutats i pobles, conèixer trets de la seva cultura. També m’han interessat molt les obres de teatre i de tant en tant m’grada anat-hi. També vaig descobrir el cinema, especialment les pel·lícules relacionades amb la història, que combinaven l’art visual i la narrativa per transmetre idees i emocions. Sempre m’ha fascinat la història, i el cinema em va permetre entendre-la d’una manera més profunda ja que em poso en la pell dels protagonistes. He vist pel·lícules com Las 13 rosas, La lengua de las mariposas o Mientras dure la guerra, i aquesta última em va marcar especialment per la frase de Miguel de Unamuno: “Venceréis, pero no convenceréis”. Aquesta frase la va pronunciar Unamuno a Salamanca el 12 d’octubre de 1936, pocs mesos després de començar la Guerra Civil, i va inspirar Alejandro Amenábar per a la seva pel·lícula, que mostra la visió del conflicte des dels ulls del gran escriptor i pensador (Suárez, 2019). Aquesta frase em va fer reflexionar sobre el poder de l’art per expressar la veritat, transmetre idees i fer-nos pensar críticament sobre la societat. De fet, el meu treball de recerca de batxillerat va girar al voltant de com les ideologies feixistes es transmetien a través del cinema (al final del text puc compartir l’enllaç al meu TR per qui vulgui consultar-lo).

Actualment, segueixo mantenint l’interès pel cinema i per l’art visual, però la música ha tornat a ser central en la meva vida. Vaig descobrir el món de l’escena electrònica, amb els seus ritmes, llums i estils diversos, com el groove, el bounce o l’àcid. Aquesta experiència em proporciona una sensació de llibertat que mai havia sentit abans, on la música i l’expressió corporal es combinen per crear un espai personal i col·lectiu alhora. Així, vaig decidir començar a practicar aquesta música a casa, experimentant amb els sons i els ritmes que m’apassionen. Puc compartir un vídeo on surto tocant amb una taula i transmetent la música que m’agrada. Fa uns anys, vaig viatjar a Berlín, una de les ciutats més immerses en la cultura del tecno. Em va sorprendre profundament la llibertat amb què les persones vivien aquesta experiència: els seus cossos, el seu vestuari, el maquillatge i les personalitats tan diverses es convertien en una veritable obra d’art viva. L’escena tecnològica no només era música; és un espai d’expressió artística on cada individu transforma la seva manera de ser en art, recordant-me com l’art pot anar més enllà de les formes tradicionals i connectar amb la llibertat i la creativitat personals.

Per concloure, la meva experiència en l’educació artística ha estat i és molt important en la meva vida, encara que les formes i mitjans hagin canviat amb els anys. Des dels primers dibuixos i experiments amb textures, passant pel patinatge artístic i la música, fins el cinema, el teatre i l’escena tecnològica, l’art sempre m’ha permès expresar-me i entendre el món des d’una perspectiva més profunda. He après que l’art no només es troba a les aules, sino també en el nostre entorn, en la vida quotidiana i en les experiències personals. L’educació artística ha estat una eina de llibertat, creativitat i reflexió crítica i continua que em permet insprirar-me per explorar noves formes d’expressió i per connectar amb la meva pròpia identitat.

BIBLIOGRAFIA

Suárez, C. (24 de setembre de 2019). Qué dijo Unamuno en Salamanca que ha inspirado la película de Amenábar. Telva. https://www.telva.com/estilo-vida/2019/09/24/5d88c70a02136e90988b45fd.htm

ANNEX

Us penjo ara dos vídeos com a annex de l’Activitat 2. Hi podreu veure el meu TR, una presentació que vaig fer per a un concurs, i també un altre vídeo practicant a casa amb la taula de DJ, que menciono durant el meu relat, per si el voleu mirar.

VÍDEO TR

VÍDEO TAULA DJ

IMG_1997

Us presento el meu Mapa de pràctiques culturals i artístiques. Espero que us agradi i que us ajudi a conèixer-me una mica més, així com les arts que m’envolten en el meu dia a dia.

Bones!

Us deica un reflexió dels meus origens de relació amb l’educació artística i com això ha determinat la meva identitat artística.

Bon dia companys i companyes,

Afegeixo aquí el mapeig de les meves pràctiques culturals i artístiques.

Amb ganes de veure els vostres i continuar coneixent-nos. Una abraçada!

Presento la imatge de que representa i ha representat per mi l’educació artística i aquells aspectes de les arts que són presents encara en la meva vida i aquelles que van quedar més luny en el seu dia.

Ens llegim en els comentaris!

Hola a tothom!

Us comparteixo el meu relat autobiogràfic per a aquesta activitat. En ell faig un recorregut que va des de la rigidesa de la meva etapa escolar (on una portada creativa em va acabar a la paperera) fins a la meva pràctica actual: l’art del bonsai.

A través d’aquesta evolució, reflexiono sobre la importància de respectar els ritmes de cada infant i de valorar el procés per sobre del resultat “perfecte”. Espero que us agradi i estic amb moltes ganes de llegir les vostres experiències!

Actualment, quan faig una mirada crítica cap a la meva relació amb les arts, la qual ha estat marcada pel consum musical quotidià i per la fotografia com a principal espai de creació, observo que no és una construcció espontània, sinó que és el resultat d’un recorregut educatiu concret, d’experiències escolars aparentment neutres però profundament configuradores. Fer aquesta anàlisi de la meva educació artística, m’ha permès identificar com determinades pràctiques, absències i jerarquies implícites han condicionat la meva manera d’entendre l’art i el lloc que ocupa en el meu dia a dia.

Primària: produir, decorar, celebrar: Durant l’etapa meva en l’educació primària, la plàstica era una assignatura present, però no central ni contundent en el dia a dia. Recordo treballar amb pintures, fer murals per decorar l’escola o bé, preparar manualitats vinculades a festivitats concretes del centre. A més a més, era una assignatura pràctica, amb un resultat visible i sovint col·lectiu. L’aprenentatge era competencial, ja que el producte final tenia molta importància, és a dir, que el mural quedés bonic, que el treball estigués polit i que d’aquesta manera servís per decorar el passadís o l’aula.

Fent memòria, no recordo haver reflexionat gaire sobre el que fèiem en aquesta assignatura. No analitzàvem imatges, no parlàvem de referents artístics ni debatíem el significat de les produccions fetes. L’art apareixia com una activitat manual i creativa, però desvinculada del pensament crític. Amb el temps entenc que aquesta manera de treballar situava l’educació artística en una dimensió principalment productiva i decorativa.

L’assignatura de música, en canvi, la recordo amb una càrrega emocional més forta. Tocàvem la flauta, instruments senzills de percussió i preparàvem cançons per als festivals de Nadal o final de curs. Era una assignatura divertida, col·lectiva i associada a moments d’il·lusió. Recordo els nervis abans d’actuar, les rialles amb els companys, la satisfacció després del festival. Tot i així, també aquí la música estava fortament vinculada a l’espectacle i a la celebració. Era important en el moment de la representació, però no necessàriament com a espai d’anàlisi o comprensió cultural. No recordo haver reflexionat sobre les lletres, sobre els gèneres musicals o sobre el context de les cançons que interpretàvem.

Amb el temps, m’adono que en ambdós casos hi havia una jerarquia implícita molt clara. La plàstica i la música eren assignatures presents, però amb menys hores, menys pressió acadèmica i menys pes en l’avaluació global. Sense que ningú ho verbalitzés, el missatge era evident: eren importants per al clima escolar i per a la cohesió del grup, però no ocupaven el mateix lloc que les assignatures considerades “fonamentals”.

Secundària: esforç sense consolidació d’identitat: L’etapa de l’ESO, que la tinc més present, recordo que vaig continuar amb Visual i Plàstica fins a segon curs, però només una hora setmanal. Considero personalment que aquesta limitació temporal reforçava encara més la percepció que tenia que aquest àmbit artístic era més secundari. He de dir que el dibuix sempre m’ha costat, ja que no em sentia especialment hàbil, però tampoc em rendia. Era probablement l’assignatura en què més m’esforçava perquè sabia que no era el meu punt fort. No em considero una persona que s’hagi sentit fluixa en art, però tampoc un especialista. Solia moure’m en una zona intermèdia, sense una identitat artística consolidada. Aquesta experiència, aparentment neutra, té conseqüències. Si durant anys no et perceps com a especialment competent en un llenguatge artístic, és fàcil que acabis situant-te en un rol més passiu respecte a ell.

Quan vaig iniciar tercer d’ESO, l’assignatura va desaparèixer i considero que no vaig sentir que perdia un espai imprescindible. Aquesta indiferència és significativa ja que  l’educació artística no havia estat construïda com una eina essencial per interpretar el món, sinó com una matèria complementària.

Absències que també eduquen: Tal como bé parlo de la meva trajectòria en l’educació artística, considero que és tan important com el que vaig viure és el que no vaig viure. Durant la meva etapa com a estudiant, no recordo haver analitzat imatges des d’una perspectiva crítica, ni haver debatut sobre el paper social i quin impacte tenia l’art, ni haver connectat les pràctiques artístiques amb qüestions culturals o polítiques de l’època. A més, tampoc recordo una relació constant amb institucions artístiques com museus o teatres. Si que és cert que, alguna excursió vam fer en museus i teatres per Barcelona especialment. Però després d’aquestes visites, no s’hi tornava a parlar més a l’aula els dies posteriors.

Aquestes absències no són anecdòtiques. Si l’art no es presenta com un espai de pensament, és difícil que l’alumnat el percebi com una eina per comprendre la realitat. La meva experiència escolar em va transmetre una idea d’art vinculada a la producció manual, a la celebració col·lectiva i a la creativitat expressiva, però no necessàriament al qüestionament o a la interpretació crítica.

Aquesta manera d’entendre l’art pot explicar per què, durant molts anys, m’he situat principalment com a consumidor cultural i no pas com a creador. Escolto música cada dia, miro sèries, consumeixo imatges a través de dispositius digitals. Però durant molt de temps no m’havia percebut com a productor actiu de cultura.

Fora de l’escola: la fotografia com a espai d’autoria: L’amor per la fotografia apareix més tard, fora de l’àmbit escolar, i té un component familiar força important. El meu pare sempre ha tingut passió per la fotografia i per fer vídeos, sovint sempre que fèiem escapades familiars tenia la càmera a les mans. A casa sempre hi ha hagut càmeres, fins i tot, a dia d’avui, en fem col·lecció. Aquesta presència constant ha normalitzat la imatge com a part del meu entorn. Quan faig fotos per mi mateix, considero que no parteixo d’una tècnica acadèmica estricta, sinó d’una mirada. A diferència del dibuix, en la fotografia no sento que parteixo del no-res. Parteixo d’una realitat que ja existeix i que jo decideixo enquadrar i fer-la al meu estil. L’edició digital que hi faig posteriorment, em permet reinterpretar allò que he capturat, com ara; ajustar llum, color i composició entre d’altres aspectes. Aquest procés em dona una sensació d’autoria que no havia experimentat amb la mateixa intensitat en l’etapa escolar.

Amb la fotografia per primera vegada em sento productor, i no només un simple espectador. La fotografia es converteix en un espai de passió i construcció d’identitat. Tot i això, també és cert que aquesta producció està fortament mediatitzada pel dispositiu digital i per les dinàmiques de les xarxes socials. La meva creació no és desvinculada del context cultural contemporani.

Comprendre la pròpia trajectòria per repensar el futur: Pensar, entendre i revisar la meva educació artística m’ha fet veure que la meva identitat cultural actual és fruit d’un model educatiu on l’art era present però no central, productiu però no crític, festiu però no analític. Aquesta experiència no ha estat negativa, però sí limitada en determinats aspectes.

Si no analitzo la meva trajectòria artística, és fàcil reproduir-la de manera inconscient en la meva futura pràctica docent. Si l’art ocupava un lloc secundari en la meva escolaritat, podria acabar situant-lo també en un segon pla en la meva futura aula. Aquesta presa de consciència considero que és plenament rellevant.

Al mateix temps, el fet d’haver trobat en la fotografia un espai de producció i autoria mostra que la relació amb l’art pot transformar-se quan es dona marge a la mirada personal i al procés, no només al resultat final. Potser el repte com a futur docent és precisament ampliar el model que vaig viure: mantenir la dimensió expressiva i comunitària de l’art, però incorporar-hi també una mirada crítica i reflexiva que permeti entendre’l com una eina per interpretar la cultura visual i sonora que ens envolta.

Aquesta reconstrucció autobiogràfica que us he explicat, no és només un exercici de memòria, sinó un pas necessari per construir una identitat docent deliberada. Entendre d’on vinc és imprescindible per decidir cap a on vull anar.