Hola a tothom, seguiré mostrant Granollers. Aquest cop he volgut mostrar 2 dels llocs més saludables de Granollers que serien el passeig que tenim al llarg del riu congost on tothom i pot anar lliurement i les pistes d’atletisme on no tothom i pot anar i és un lloc amb moltíssimes normes.

M’ha interessat mostrar els contrastos que hi ha entre una zona saludable i l’altre, una és totalment gratuïta i l’altre de pagament i tot i així no hi ha tanta diferència de participants.

Espero que us sigui del vostre agrado.

Us deixo l’enllaç del drive perquè podeu veure la meva entrega.

https://drive.google.com/drive/folders/1H_G06_GCctoxDvKEEk_44ICCvGy4wyiO

Una salutació cordial,

Jordi.

En aquest segon registre he volgut centrar-me en els límits relacionats amb la comunicació que en el meu cas formen part clarament del dia a dia aquí a la Xina.

Les tres fotografies mostren situacions on aquest límit es fa notar. La imatge del menú del restaurant i el cartell del carrer són moments en què no entenc directament el que tinc davant i necessito ajuda per interpretar-ho ja que no tinc coneixement dels caràcters en xinès. La captura de pantalla del grup de “Wechat” (equivalent whatsapp a la Xina) de l’equip de futbol on treballo amb la traducció automatica a sota, mostra com moltes vegades depenc de de la tecnologia per poder entendre o fer-me entendre. En la mateixa línia el cartell del carrer visualment és bonic però no és útil per ajudar-me a ubicar-me ja que no el puc entendre però si el puc mirar.

L’àudio acaba de mostrar tot això perquè es pot escoltar una situació real d’un entrenament. Parlo jo en castellà amb alguna paraula en xinès, després el traductor ho tradueix al xinès per als jugadors, i també se sent alguna resposta dels jugadors en xinès quan els hi pregunto conceptes futbolístics. Aquí es veu del tot com la comunicació no és directa, sinó que va a trossos, amb pauses i adaptacions constants.

Tot això m’ha fet veure que aquests límits no es veuen tant com una porta o una paret (limits físics) com veiem en el meu registre 1, però hi són igualment i afecten bastant el dia a dia. No compartir llengua fa que sempre necessitis algú o alguna eina pel mig, i això es fa notar molt.

Registres al drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1clnfYy8cXhk7y3UjTCZ8iSA3nrQ2dRh5

Com canvia el significat d’una imatge religiosa quan passa de formar part d’un espai religiós a formar part del cos d’una persona en forma de tatuatge? A partir d’aquesta idea he realitzat una sèrie d’esbossos relacionats amb la iconografia religiosa, com ara una església, Jesucrist a la creu, la Verge Maria i una mà amb un rosari. Aquests dibuixos s’han plantejat no només com a imatges religioses, sinó també com a possibles dissenys de tatuatge, amb la intenció de reflexionar sobre el significat dels símbols i la relació entre identitat, cos i creences.

Els dibuixos s’han realitzat utilitzant la tècnica de l’sketching, que consisteix a fer esbossos ràpids i informals amb l’objectiu de captar l’essència del tema sense centrar-se excessivament en el detall o la perfecció del dibuix. Aquest tipus de dibuix s’utilitza sovint per explorar idees, experimentar amb la composició i desenvolupar habilitats gràfiques (Forné, Satorra i Sanguesa, 2025). En aquest cas, l’sketching m’ha servit com a eina per pensar i explorar visualment com els símbols religiosos poden adquirir nous significats quan es traslladen al cos. Molts tatuatges tenen un significat personal per a la persona que els porta, i sovint estan relacionats amb experiències, creences, records o moments importants de la vida. En aquest sentit, el cos es pot entendre com un espai on les persones construeixen la seva identitat i expressen la seva manera de veure i entendre el món. Les identitats es construeixen dins d’un context social i relacional, a través d’interaccions, valors i normes compartides, i poden transformar-se amb el temps. Cada un dels elements dibuixats pot tenir també diversos significats simbòlics quan es converteixen en tatuatge, per exemple: l’església pot representar un espai de refugi, de pau o de connexió espiritual; la figura de Jesucrist a la creu pot simbolitzar el sacrifici, l’esforç, el patiment, la superació o la fe; la Verge Maria pot associar-se amb la protecció, la maternitat, l’amor o la guia; i el rosari pot representar la pregària, la connexió amb la fe o el record d’una persona o d’un moment important. En el context del tatuatge, aquests símbols sovint deixen de tenir únicament un significat religiós col·lectiu i passen a tenir un significat personal, relacionat amb la història i les experiències de la persona que el porta.

A través d’aquests esbossos he volgut reflexionar sobre com els símbols religiosos poden formar part de la identitat personal més enllà de l’espai de l’església. Quan aquests símbols es converteixen en tatuatges, passen de formar part d’un espai religiós a formar part del cos i de la història personal de cada individu. D’aquesta manera, el cos es pot entendre també com un espai simbòlic on s’inscriuen creences, valors, records i formes de pertinença. Així, aquest registre no només consisteix en la realització d’esbossos, sinó en una reflexió sobre la relació entre símbol, identitat i cos, i sobre com les imatges religioses poden adquirir nous significats quan passen de l’espai sagrat al cos de les persones. 

https://drive.google.com/drive/folders/1cgSzL0o2LW30d3BCUKzelIddL_1Ofvaj?usp=sharing

BIBLIOGRAFIA

Forné, E. [Ester]; Satorra, R. [Rubén]; Sanguesa, M. [Miquel]. (2025) Guia per a l’enregistrament i recerca amb imatge i so [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

Pensant aquest segon registre de l’activitat 3, m’he fixat en un element del dia a dia de la meva població que sovint passa molt desapercebut, els altaveus del pregó municipal. He fet un dibuix propi del carrer on visc, amb la finalitat de representar no només l’espai físic que és el carrer, sinó també la manera com aquest és percebut. El dibuix l’he convertit en format vídeo, ja que hi he incorporat un àudio d’aproximadament un minut en el qual se sent el pregó habitual, realitzat un dia entre setmana a la vesprada.

He pres la decisió de dibuixar aquest espai en lloc d’utilitzar directament la fotografia, pel fet que d’aquesta manera respon a la voluntat d’interpretar la realitat. A través del dibuix he pogut destacar l’altaveu com a element central i fer visibles les ones sonores mitjançant línies corbes, que aquestes representen la propagació del so del pregó. Aquest recurs em permet connectar directament la imatge amb l’àudio, on el pregó no s’escolta de manera completament nítida, sinó que es barreja amb els sons habituals del carrer com ara els cotxes, persones, l’aire o els animals.

A partir d’aquest segon registre, he començat a entendre el pregó com una forma de límit sonor invisible. Tot i ser una veu pública que s’adreça a tots els habitants de la població de Móra la Nova, la seva recepció no és homogènia. En primer lloc, no tothom el percep ni l’entén de la mateixa manera, ja que pot generar dificultats en població nouvinguda. En segon lloc, pot quedar fora de l’abast de persones amb dificultats d’audició o bé, perdre intensitat en zones més apartades de la zona urbana. Això posa en evidència que l’espai públic no és igual per a tothom.

Aquest registre connecta amb el primer, dedicat a l’estació i al pas a nivell, ja que en ambdós casos exploro la idea de límit dins del poble. Si en el primer registre la frontera era física i visible, en aquest segon el límit és sonor, intangible i variable. Tal com assenyala Llorca (2017), el paisatge sonor forma part de la identitat dels llocs i condiciona la manera com els habitem. En aquest cas, el pregó no només informa, sinó que construeix comunitat i, alhora, possibles exclusions.

Referències bibliogràfiques: 

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.

He fet aquest registre combinant diferents moments d’un concert de música al qual vaig anar. Són uns fragments del concert amb instruments i veus, el soroll de pilotes de bàsquet rebotant abans que comencés i alguns sons de la gent després que acabés.

Aquest ritme que s’escolta funciona com un leitmotiv que torna al llarg del paisatge sonor i canvia, no sempre se sent clarament però hi és. El dum dum de les pilotes és el fil conductor, el que ens situa dins de l’ambient però sense absorbir tota l’atenció.

M’agrada com els sons previs, quan el recinte estava mig buit, contrasten amb l’’inici del concert i després amb els sons de la gent que marxava. Això em fa pensar en límits: entre moments, entre espais i fins i tot entre emocions. 

He après a fixar-me en coses que normalment ni notaríem i a entendre com els sons poden explicar una història, no només decorar un moment. La part més difícil ha estat triar què posar per fer sentir els límits i les diferències sense que sigui només “bonic de veure o escoltar”.

Aquest registre acaba amb un petit fragment cantat del dum dum, d’una persona que sortia del concert i ho repetia mentre caminava. M’ha semblat una manera bonica d’acabar: la màgia de la música, que no s’acaba i que ens l’emportem amb nosaltres.

Enllaç del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1r2meuk8fD2CVJXc5L1G8xX6Uw1V6QCQo

Segon registre: El so del límit i l’alteritat

En el primer registre em vaig centrar en les línies visuals i, en aquest segon lliurament he volgut explorar com el so també delimita l’espai i defineix qui hi pertany i qui no. El vídeo mostra un passeig nocturn per la urbanització on visc, on la foscor i la il·luminació artificial dels fanals transformen completament la percepció de les fronteres físiques que durant el dia semblen evidents.

En aquest context, apareix un element clau de l’alteritat: el so dels gossos bordant. Aquest paisatge sonor no és neutre, sinó que el lladruc actua com una mena d’“alarma” que marca el límit entre la propietat privada i l’espai públic. D’alguna manera, és una veu que ens recorda que estem transitant a prop d’un espai que no ens pertany, generant una frontera invisible que ens pot fer sentir com a estranys dins del nostre propi entorn.

Al mateix temps, l’absència de cotxes i la poca presència de passos humans reforcen aquesta sensació d’“entre-lloc” temporal que és la nit. En aquest silenci aparent, els sons prenen més força: els gossos i les llums interiors de les cases suggereixen una vida que hi és, però que no es veu. Tal com apunten Kremer et al. (2018), el territori també es construeix a partir d’aquestes relacions entre el “dins” i el “fora”, entre el que és visible i el que queda ocult.

Aquest exercici d’escolta activa m’ha ajudat a entendre que el silenci no és mai absolut. Està ple de petits senyals que ens indiquen on acaba la llibertat d’un i on comença la privacitat de l’altre. La principal dificultat ha estat captar aquesta dimensió intangible del so i donar-li un significat més enllà del que és purament descriptiu.

Enllaç a la carpeta drive:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1bHesIImLW1_fYTr_a4WVxUjpevirkgod

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.

En aquesta entrega presento una indagació artística realitzada en un bar de proximitat, un entorn quotidià que he analitzat sota les nocions de límit, frontera i alteritat. He observat com aquest espai actua com un refugi personal davant del brogit exterior, posant l’atenció en aquells detalls sensorials que sovint passen desapercebuts en la pressa del dia a dia.

L’anàlisi s’ha articulat a través de la combinació de dos llenguatges: el sonor i el visual. El so gravat de la cafetera i el murmuri de l’ambient defineixen la identitat acústica de l’espai, configurant un “paisatge sonor” vinculat directament al context social. Visualment, he registrat elements com la mà agafant la tassa plena, el sucre escampat per la taula i, finalment, la tassa buida. Aquesta seqüència busca representar el pas del temps i el rastre humà en els objectes materials.

D’altra banda, la fotografia de la persona d’esquena és una decisió conscient per preservar l’anonimat en un lloc públic, evitant mostrar la cara per respectar la intimitat i actuar de manera ètica. Finalment, la imatge des de la taula cap a la finestra captura la “frontera” física i simbòlica entre l’interior recollit del bar i el moviment constant de l’exterior.

A través d’aquesta experiència, he après a mirar la quotidianitat amb una lent crítica. La principal dificultat ha estat capturar l’essència de l’espai sense caure en una fotografia purament documental, buscant una mirada més personal i reflexiva. Aquesta combinació de llenguatges m’ha permès construir un relat més sòlid sobre com habitem i signifiquem els nostres espais comuns

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1I0FrDf-poB6lRMKySMc73GSVG87qYPjR

He fet aquest registre des del seient del pilot, amb el cotxe aturat davant d’un semàfor en una nit de pluja. A la imatge es pot veure el quadre de comandament amb la velocitat a 0, mentre a través del parabrisa apareixen les llums de la ciutat reflectides a la carretera mullada. M’ha cridat l’atenció aquest moment de pausa enmig de l’entorn urbà, especialment pel contrast entre l’interior del vehicle i l’exterior.

Dins del cotxe em trobo en un espai tancat, segur i controlat, protegit de la pluja i del fred. En canvi, a fora hi ha la ciutat, oberta i exposada, tot i que en aquest cas es presenta buida, sense presència de persones. Aquesta absència accentua la sensació d’aïllament i fa més evident la separació entre aquests dos espais. Per això, interpreto el cotxe com una frontera entre el món privat i el món públic.

A més, el semàfor funciona com un límit que m’obliga a aturar-me, marcant un moment de detenció dins del ritme habitual de la ciutat. El fet que la velocitat sigui 0 reforça aquesta idea de límit i de pausa.

Amb aquest registre he après a observar situacions quotidianes des d’una mirada més reflexiva, identificant fronteres invisibles que formen part del nostre dia a dia. Una dificultat ha estat intentar transmetre aquesta idea només a través d’una imatge, buscant que no sigui només estètica sinó també significativa.

Link: https://drive.google.com/drive/folders/1DYOp5V7oGLeq9eYQyZ1htg-Qk62mIMj5?usp=drive_link

Hola a tothom, com jo soc de Granollers he volgut començar pels 2 dels llocs més emblemàtics
de Granollers que serien l’ajuntament que és una institució antiga i amb poder legislatiu i la
plaça de l’ajuntament que seria a qui representaria al poble.

M’ha interessat mostrar els contrastos que hi ha entre un edifici i l’altre, a part que són edificis
antics i molt bonics de la ciutat.

Espero que us sigui del vostre agrado.

Us deixo l’enllaç del drive perquè podeu veure la meva entrega.

https://drive.google.com/drive/folders/1fhZMqCybO5psn3H2V00Zk73ZH3s8OSbi

Una salutació cordial,

Jordi.