He treballat amb un vídeo d’un paisatge sonor situat en un jardí de Pedralbes. Aquí desapareix gairebé tota l’activitat humana i la música explícita (contrariament als registres anteriors) i el que predomina és un ambient tranquil i natural.

El que m’interessava sobretot era aquest contrast., després d’haver treballat amb espais plens de gent, places i situacions amb so constant, aquest jardí apareix com una mena de pausa. El so principal és el cant dels ocells, amb alguna presència puntual de persones, però molt discreta i sense protagonisme.

Això fa que la manera d’escoltar també canviï perquè no hi ha una música clara ni una acció concreta, però igualment es pot percebre una certa musicalitat en els sons de l’entorn.

D’alguna manera, aquest registre continua la idea dels anteriors: que qualsevol espai pot esdevenir un espai sonor i, en aquest cas, des d’un lloc més subtil i contemplatiu.

Enllaç del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1kSWl6TW_-Mq6eKDIRfY_SvI92goEdLWi

Per dur a terme aquest tercer registre, he volgut representar un límit menys visible, però molt present al meu poble, com és la diferència entre el casc antic i la zona urbana moderna de la població. He fet dues fotografies de l’entorn quotidià, a Móra la Nova, i les he unit en un mateix collage. A la part superior podem observar el casc antic en blanc i negre, on s’aprecia un carrer força estret i les cases i edificis antics, mentre que a la part inferior, s’aprecia una zona més nova, amb un carrer ampli i cases modernes.

Aquesta edició de les fotografies no és casual. El blanc i negre, reforça la idea de passat i memòria, mentre que el color representa el present. D’aquesta manera, la imatge no només documenta dos espais diferents, sinó que construeix un relat sobre el pas del temps i les transformacions del poble.

Segons Mata et al. (2018), la fotografia pot funcionar com una eina per narrar experiències i generar reflexió crítica. En aquest cas, la imatge actua com a llenguatge visual que em permet pensar el meu propi entorn i fer visibles aquestes diferències que sovint passen desapercebudes.

A més, aquest contrast es pot entendre com un “entre-lloc”, un espai de tensió entre dues realitats que conviuen, però que no són iguals. Tal com planteja Yáñez Canal (2018), aquests espais “entre-mig” no separen, simplement, sinó que connecten i posen en relació diferents identitats, formes de vida i maneres d’habitar el territori.

Aquest tercer registre té punts de connexió amb els anteriors, ja que continua explorant els límits del meu poble. Si els registres anteriors els límits eren físics o bé sonors, aquí esdevenen socials i simbòlics, mostrant com un mateix lloc pot contenir realitats molt diferents.

Referències bibliogràfiques: 

• Mata Codesal, D., Pereira, S., Maiztegui-Oñate, C., Ulloa Chevez, E., Esesumaga, E., & López del Molino, A. (2018). Con la cámara a cuestas: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención.
• Yáñez Canal, C. (Ed.). (2018). Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.

És possible admirar una obra religiosa des d’una mirada purament artística, sense compartir la creença que la sustenta?

En aquest registre visual he volgut centrar-me en l’experiència de la mirada, combinant dos espais visuals diferents: l’església i el tatuatge. A través dels meus vídeos, he enregistrat l’essència de l’església mitjançant els seus detalls, com escultures, relleus, pintures i elements ornamentals, posant el focus en la seva qualitat estètica i visual més enllà del seu significat espiritual. Aquest treball neix d’una posició personal: no m’identifico amb la religió cristiana, però aquest fet no impedeix que pugui sentir admiració per la seva producció artística. L’arquitectura, la llum, les textures i les formes presents en una església generen una experiència visual intensa que he volgut captar des d’una mirada purament estètica.

Paral·lelament, també he enregistrat vídeos del procés de tatuatge d’alguns dels meus amics. En aquests vídeos es pot veure amb detall com es treballa sobre la pell, amb una gran precisió en les línies, els traços i les ombres. Cada tatuatge requereix diferents tipus de línies i tècniques, i aquest procés artesanal evidencia la importància del detall i de la composició, de la mateixa manera que passa en les obres arquitectòniques, pictòriques i escultòriques d’una església. A través d’aquest paral·lelisme, he volgut relacionar l’església i el tatuatge com a espais on la imatge es construeix amb cura i intenció estètica. Tant en les pintures, escultures i relleus, com en els tatuatges, hi ha una atenció minuciosa per la forma, la línia i la textura, que genera una experiència estètica similar.

El treball proposa, així, una aproximació a l’art des d’una mirada desvinculada de les creences, on el valor es troba en la imatge, la forma i la capacitat de generar sensacions, evidenciant que diferents contextos visuals poden dialogar entre sí a través del detall i la construcció artística

https://drive.google.com/drive/folders/1q5OKnXUdz-45KPLKt-t2Xv4D2foB9Cln?usp=sharing 

En aquest tercer registre he volgut captar un moment diferent, fora de l’entrenament, però que també forma part del dia a dia aquí. Primer quan sortim de l’hotel amb l’autocar i hi ha aficionats despedint-nos i donant ànims i després quan arribem al camp on ens reben abans per donar-nos l’últma empenta.

En els registres passats on m’havia fixat més en la comunicació i en les dificultats amb la llengua dins l’entrenament, aquí m’he fixat més en tot el que passa fora del camp. És com ampliar una mica la mirada, perquè al final el context també influeix molt en com es viu el futbol aqui.

M’ha cridat bastant l’atenció perquè aquí cada com més el futbol  no és només el que passa dins del camp, sinó tot el que hi ha al voltant com passa a Europa o sudamèrica. Els xinesos en el passat eren més freds i ara ja des de que surts de l’hotel es nota aquest ambient, com si fos una mena de ritual abans del partit.

vídeos al drive:
https://drive.google.com/drive/folders/1xHSTtgCoe8bBzfkGVrAeOdzZA16bn_WU

Per a aquest tercer registre m’he centrat en un espai que conec bé: la parada de bus a Barcelona on m’espero cada dia per tornar cap a casa. M’ha semblat un lloc perfecte per analitzar el concepte de “límit”, ja que és el punt on deixes la ciutat per començar el viatge de tornada.

A les fotos del Drive es veuen diferents tipus de fronteres. Per exemple, la de l’andana i la del banc mostren com està dissenyat l’espai per marcar on ens hem de posar i com hem d’esperar. Després, la foto de la porta oberta i la que vaig fer des de dins l’autocar ensenyen el moment del canvi: el límit que creuem quan deixem de ser vianants al mig de Barcelona per passar a ser passatgers. També he inclòs el panell dels horaris, perquè el temps d’espera també és una mena de barrera que ens marca el ritme abans d’arribar a casa.

Pel que fa a l’àudio (2:23 min), crec que és el que millor explica la sensació de frontera sonora. He gravat el moment en què el bus arriba amb tot el soroll del motor i després quan s’allunya. Se sent com aquest soroll “trenca” la calma de la parada i marca el final de l’espera. Aquesta pràctica m’ha servit per veure que les fronteres a Barcelona no són només murs, sinó que també són sons i rituals que fem cada dia gairebé sense pensar-hi.

Adjunto enllaç del Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1GgXblK7FvX0I3YDYcM1w3HlpWoTkIUZH

Salutacions a tothom!!!

Hola a tothom, seguiré mostrant Granollers. Aquest cop he volgut mostrar 2 dels llocs més saludables de Granollers que serien el passeig que tenim al llarg del riu congost on tothom i pot anar lliurement i les pistes d’atletisme on no tothom i pot anar i és un lloc amb moltíssimes normes.

M’ha interessat mostrar els contrastos que hi ha entre una zona saludable i l’altre, una és totalment gratuïta i l’altre de pagament i tot i així no hi ha tanta diferència de participants.

Espero que us sigui del vostre agrado.

Us deixo l’enllaç del drive perquè podeu veure la meva entrega.

https://drive.google.com/drive/folders/1H_G06_GCctoxDvKEEk_44ICCvGy4wyiO

Una salutació cordial,

Jordi.

En aquest segon registre he volgut centrar-me en els límits relacionats amb la comunicació que en el meu cas formen part clarament del dia a dia aquí a la Xina.

Les tres fotografies mostren situacions on aquest límit es fa notar. La imatge del menú del restaurant i el cartell del carrer són moments en què no entenc directament el que tinc davant i necessito ajuda per interpretar-ho ja que no tinc coneixement dels caràcters en xinès. La captura de pantalla del grup de “Wechat” (equivalent whatsapp a la Xina) de l’equip de futbol on treballo amb la traducció automatica a sota, mostra com moltes vegades depenc de de la tecnologia per poder entendre o fer-me entendre. En la mateixa línia el cartell del carrer visualment és bonic però no és útil per ajudar-me a ubicar-me ja que no el puc entendre però si el puc mirar.

L’àudio acaba de mostrar tot això perquè es pot escoltar una situació real d’un entrenament. Parlo jo en castellà amb alguna paraula en xinès, després el traductor ho tradueix al xinès per als jugadors, i també se sent alguna resposta dels jugadors en xinès quan els hi pregunto conceptes futbolístics. Aquí es veu del tot com la comunicació no és directa, sinó que va a trossos, amb pauses i adaptacions constants.

Tot això m’ha fet veure que aquests límits no es veuen tant com una porta o una paret (limits físics) com veiem en el meu registre 1, però hi són igualment i afecten bastant el dia a dia. No compartir llengua fa que sempre necessitis algú o alguna eina pel mig, i això es fa notar molt.

Registres al drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1clnfYy8cXhk7y3UjTCZ8iSA3nrQ2dRh5

Com canvia el significat d’una imatge religiosa quan passa de formar part d’un espai religiós a formar part del cos d’una persona en forma de tatuatge? A partir d’aquesta idea he realitzat una sèrie d’esbossos relacionats amb la iconografia religiosa, com ara una església, Jesucrist a la creu, la Verge Maria i una mà amb un rosari. Aquests dibuixos s’han plantejat no només com a imatges religioses, sinó també com a possibles dissenys de tatuatge, amb la intenció de reflexionar sobre el significat dels símbols i la relació entre identitat, cos i creences.

Els dibuixos s’han realitzat utilitzant la tècnica de l’sketching, que consisteix a fer esbossos ràpids i informals amb l’objectiu de captar l’essència del tema sense centrar-se excessivament en el detall o la perfecció del dibuix. Aquest tipus de dibuix s’utilitza sovint per explorar idees, experimentar amb la composició i desenvolupar habilitats gràfiques (Forné, Satorra i Sanguesa, 2025). En aquest cas, l’sketching m’ha servit com a eina per pensar i explorar visualment com els símbols religiosos poden adquirir nous significats quan es traslladen al cos. Molts tatuatges tenen un significat personal per a la persona que els porta, i sovint estan relacionats amb experiències, creences, records o moments importants de la vida. En aquest sentit, el cos es pot entendre com un espai on les persones construeixen la seva identitat i expressen la seva manera de veure i entendre el món. Les identitats es construeixen dins d’un context social i relacional, a través d’interaccions, valors i normes compartides, i poden transformar-se amb el temps. Cada un dels elements dibuixats pot tenir també diversos significats simbòlics quan es converteixen en tatuatge, per exemple: l’església pot representar un espai de refugi, de pau o de connexió espiritual; la figura de Jesucrist a la creu pot simbolitzar el sacrifici, l’esforç, el patiment, la superació o la fe; la Verge Maria pot associar-se amb la protecció, la maternitat, l’amor o la guia; i el rosari pot representar la pregària, la connexió amb la fe o el record d’una persona o d’un moment important. En el context del tatuatge, aquests símbols sovint deixen de tenir únicament un significat religiós col·lectiu i passen a tenir un significat personal, relacionat amb la història i les experiències de la persona que el porta.

A través d’aquests esbossos he volgut reflexionar sobre com els símbols religiosos poden formar part de la identitat personal més enllà de l’espai de l’església. Quan aquests símbols es converteixen en tatuatges, passen de formar part d’un espai religiós a formar part del cos i de la història personal de cada individu. D’aquesta manera, el cos es pot entendre també com un espai simbòlic on s’inscriuen creences, valors, records i formes de pertinença. Així, aquest registre no només consisteix en la realització d’esbossos, sinó en una reflexió sobre la relació entre símbol, identitat i cos, i sobre com les imatges religioses poden adquirir nous significats quan passen de l’espai sagrat al cos de les persones. 

https://drive.google.com/drive/folders/1cgSzL0o2LW30d3BCUKzelIddL_1Ofvaj?usp=sharing

BIBLIOGRAFIA

Forné, E. [Ester]; Satorra, R. [Rubén]; Sanguesa, M. [Miquel]. (2025) Guia per a l’enregistrament i recerca amb imatge i so [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

Pensant aquest segon registre de l’activitat 3, m’he fixat en un element del dia a dia de la meva població que sovint passa molt desapercebut, els altaveus del pregó municipal. He fet un dibuix propi del carrer on visc, amb la finalitat de representar no només l’espai físic que és el carrer, sinó també la manera com aquest és percebut. El dibuix l’he convertit en format vídeo, ja que hi he incorporat un àudio d’aproximadament un minut en el qual se sent el pregó habitual, realitzat un dia entre setmana a la vesprada.

He pres la decisió de dibuixar aquest espai en lloc d’utilitzar directament la fotografia, pel fet que d’aquesta manera respon a la voluntat d’interpretar la realitat. A través del dibuix he pogut destacar l’altaveu com a element central i fer visibles les ones sonores mitjançant línies corbes, que aquestes representen la propagació del so del pregó. Aquest recurs em permet connectar directament la imatge amb l’àudio, on el pregó no s’escolta de manera completament nítida, sinó que es barreja amb els sons habituals del carrer com ara els cotxes, persones, l’aire o els animals.

A partir d’aquest segon registre, he començat a entendre el pregó com una forma de límit sonor invisible. Tot i ser una veu pública que s’adreça a tots els habitants de la població de Móra la Nova, la seva recepció no és homogènia. En primer lloc, no tothom el percep ni l’entén de la mateixa manera, ja que pot generar dificultats en població nouvinguda. En segon lloc, pot quedar fora de l’abast de persones amb dificultats d’audició o bé, perdre intensitat en zones més apartades de la zona urbana. Això posa en evidència que l’espai públic no és igual per a tothom.

Aquest registre connecta amb el primer, dedicat a l’estació i al pas a nivell, ja que en ambdós casos exploro la idea de límit dins del poble. Si en el primer registre la frontera era física i visible, en aquest segon el límit és sonor, intangible i variable. Tal com assenyala Llorca (2017), el paisatge sonor forma part de la identitat dels llocs i condiciona la manera com els habitem. En aquest cas, el pregó no només informa, sinó que construeix comunitat i, alhora, possibles exclusions.

Referències bibliogràfiques: 

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.