Pot el tatuatge entendre’s com un ritual contemporani capaç de transformar el cos en un espai simbòlic i sagrat?

En aquest registre he observat el tatuatge com un ritual contemporani a través de la realització d’esbossos, centrant-me en el seu procés més que no pas en el resultat final. He volgut analitzar com el moment del tatuatge pot entendre’s com una pràctica ritualitzada, on el cos es converteix en espai d’inscripció simbòlica i de transformació personal. Per fer-ho, he observat diferents moments del procés: la preparació de la pell, la presència de la màquina de tatuar i la relació entre el cos i la persona que tatua. Aquest registre l’he analitzat comparant aquestes situacions amb la idea de ritual dins l’espai religiós, especialment en relació amb l’església que he treballat en registres anteriors. M’ha interessat veure com en ambdós contextos existeixen elements comuns com la delimitació d’un espai específic, una atmosfera de silenci o concentració i una sèrie de gestos repetitius que donen significat a l’acció. En aquest sentit, el tatuatge pot entendre’s com un ritual individualitzat, on el cos substitueix el temple i es converteix en el suport del símbol.

A partir d’aquesta observació he après que les fronteres entre el sagrat i el contemporani no són fixes, sinó que es poden reinterpretar segons les pràctiques culturals. La principal dificultat ha estat representar aquesta idea sense caure en una visió literal, intentant que els esbossos expressessin més aviat sensacions, relacions i atmosferes. Aquest procés m’ha ajudat a entendre millor el cos com un espai simbòlic on es construeixen identitats i significats personals. 

https://drive.google.com/drive/folders/1LS2RwIK2FH-t-KEZw091FSLr27YJoQlZ?usp=sharing

Entre totes les formes i colors del collage hi ha límits i connexions. El quadrat representa la meva ment tancada, atrapada pels límits del llenguatge i la cultura, el rombe és el meu traductor que trenca barreres i obre camins. El triangle són els jugadors amb els seus comportaments i les seves mirades pròpies. Les rodones blanques son moments en què em sento fora desconectat, incert del que faig i perquè. La pilota hi és entre mig, recordant el futbol i el motiu que m’ha portat aquí, mentres tot ha de trobar alguna manera d’harmonia. El fons vermell mostra tensió, dificultat però també energia i vida. Les formes es creuen i parlen entre elles, mostrant com els límits es poden desafiar i integrar dins la meva experiència personal i profesional a la Xina.

Enllaç imatge al google drive: 
https://drive.google.com/drive/folders/1nG6OaoVLMKJmD6luKeknyopLAYr8ZsDn

El pont com a entre-lloc: dualitat dibuixada.

En aquest cinquè registre he volgut deixar de banda la càmera i explorar el meu entorn a través del dibuix. He escollit el pont que creua la carretera de Creixell perquè el percebo com un autèntic “entre-lloc”: un espai de pas que no pertany del tot ni al nucli urbà ni a la zona de platja, però que connecta aquestes dues realitats.

A través de la seqüència del dibuix, visible en les tres imatges del procés, he intentat representar aquesta dualitat. A l’esquerra hi apareix el poble, que transmet una sensació de calma i quotidianitat, vinculada a la identitat més propera i al ritme tranquil del dia a dia. A la dreta, en canvi, hi he representat la zona turística i la platja, un espai molt més canviant, especialment durant els mesos de bon temps, quan arriben visitants i els càmpings s’omplen de vida i moviment.

Aquest contrast m’ha fet pensar en el que plantegen Kremer et al. (2018) sobre els “entre-llocs”, espais on les identitats conviuen, es barregen i es transformen. Des del pont, em sentia en una posició intermèdia, observant dues maneres diferents d’habitar el mateix poble. El pont deixa de ser només una estructura física i es converteix en una frontera simbòlica des d’on es poden observar dues realitats que conviuen constantment.

El procés de dibuixar també ha estat una manera diferent d’observar. A diferència de la fotografia, el dibuix m’ha obligat a aturar-me en els detalls i a mirar l’espai amb més calma. He après que la percepció de l’entorn canvia segons el lloc des d’on mirem i segons el temps que dediquem a observar-lo.

Enllaç a la carpeta Drive:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/138oHw9TwwrTSAFkKzloaCFr9hAyOan1l

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.

Ara que s’ha encetat la temporada de sortides en piragua pel riu Ebre, he aprofitat per fer aquesta fotografia des del kayak. Com he comentat en més d’una ocasió, sóc Móra la Nova i considero que tenim la sort de viure en un entorn on el riu forma part del paisatge quotidià i, al mateix temps, permet dur a terme activitats com aquesta. En el meu cas la relació amb el riu no és només puntual, ja que també hi estic vinculat com a monitor de piragua. Això fa que no el miri només des de fora, des de la riba, sinó també des de dins, en moviment i des de l’experiència.

Aquest registre connecta amb el fil conductor dels anteriors perquè el riu es pot entendre clarament com un espai de límit i de frontera. Però aquí m’interessa sobretot destacar la idea d’alteritat. Tot i que l’Ebre forma part del mateix poble i és un espai compartit, no tothom el viu ni l’habita de la mateixa manera. Per a algunes persones és només paisatge; per a d’altres, espai de pas, de feina o d’oci. Accedir-hi des d’una piragua implica unes condicions concretes: coneixement, pràctica, seguretat, temps i confiança. Per això, la imatge també em fa pensar que l’accés al territori no és igual per a tothom.

Aquesta lectura encaixa amb el que plantegen Kremer et al. (2018) quan expliquen que les fronteres no només funcionen com a barreres, sinó també com a ponts, i que és precisament en aquests espais de contacte on es fan visibles les diferències i les desigualtats. També Llorca (2017) defensa que el territori no és només una delimitació física, sinó una construcció de sentit vinculada a la percepció i en la manera com l’habitem. Finalment, Mata Codesal et al. (2018) assenyalen que la fotografia pot funcionar com a narració d’experiències i com a desencadenant de reflexió crítica. En aquest cas, la imatge no només documenta una activitat al riu, sinó que em permet pensar el riu Ebre com un entre-lloc: un espai compartit, però desigualment viscut.

https://docs.google.com/document/d/18Bn_Vpcg_BcqsoIVXHTsPDt2gB29dMokXD4e5Yzh5U8/edit?usp=sharing

Bones a totes i tots!

Aquest registre l’he volgut centrar en l’espigolament de producte fresc en camps agrícoles i en la seva distribució a serveis d’ajuda alimentària. Les imatges mostren el contrast entre l’abundància de producte que queda als camps i la dificultat d’accés a aliments frescos per determinats col·lectius vulnerables. Aquest contrast evidencia una frontera que separa qui té accés garantit a una alimentació saludable i qui depèn de xarxes solidàries per cobrir aquesta necessitat.

A través d’aquest registre he intentat analitzar com aquesta barrera no és només física, sinó també social i econòmica. Els camps, oberts i accessibles, esdevenen espais delimitats per lògiques de producció i mercat, deixant fora part de la població. L’espigolament apareix com una pràctica que travessa aquesta frontera, convertint un límit en un pont.

El procés d’observació m’ha permès reflexionar sobre la diferència entre el malbaratament alimentari i la necessitat alimentària, així com sobre les desigualtats estructurals que dificulten una distribució equitativa dels recursos. També he volgut posar en valor la tasca de les xarxes comunitàries que intervenen en aquest procés, tot evidenciant com generen espais de suport i resistència davant aquesta situació.

Aquest registre m’ha ajudat a comprendre millor com les nocions de límit, frontera i alteritat es manifesten en un àmbit tan quotidià com l’alimentació, i com les pràctiques col·lectives poden contribuir a transformar aquestes barreres en oportunitats de justícia social.

Gràcies i ens llegim.

Hola a tothom, continuaré mostrant Granollers. Aquest cop he volgut mostrar, en format vídeo, 2 zones de Granollers, una que està reformada i modernitzada i l’altre que està mig abandonada.

En aquests 2 recorreguts es veuen molts contrastos, ja que en un lloc hi ha molt soroll i molt moviment, i en l’altre molta calma i silenci. Tot i ser 2 llocs que estan creats donant una gran importància a les persones, tenen unes importants diferències que en el registre 4 us explicaré.

Espero que us sigui del vostre agrado i us deixo l’enllaç del drive perquè podeu veure la meva entrega del registre 4.

https://drive.google.com/drive/folders/1FQOMQgp3ztF5HglewIjXwLdk4tf4umGt

Una salutació cordial,

Jordi.

En aquest quart registre he volgut fixar-me en el mur principal d’entrada al poliesportiu de Móra la Nova. El mur manté la seva condició de frontera física, però adquireix un significat diferent. Deixa de ser només un element que delimita un recinte i es converteix en una superfície que representa i dona identitat a un espai molt viu del poble.

El mural, realitzat per un artista local format a l’Escola d’Arts de Móra la Nova, reforça aquesta idea de pertinença. No és una imatge anònima, sinó una intervenció que neix del mateix context i retorna al poble en forma de cultura visual. A més, el fet que la representació artística sigui femenina em sembla especialment rellevant, perquè dona visibilitat a la dona dins l’esport i amplia les formes habituals de representació en l’espai públic.

Aquest registre m’ha fet pensar que les imatges no són neutres, sinó que construeixen maneres de mirar i de reconèixer-nos en l’espai. En aquest cas, el mur del poliesportiu no només decora, sinó que transforma l’entrada en un lloc de reconeixement col·lectiu. La fotografia, a més, m’ha permès documentar aquesta realitat i convertir-la en un punt de partida per reflexionar sobre el seu significat. Així, aquest mural converteix un límit arquitectònic en un punt de trobada entre art, esport, comunitat i pertinença, en sintonia amb la idea d’“entre-lloc” com a espai que també connecta significats i identitats.

Avui comparteixo un dels registres que més m’ha agradat fer fins ara, perquè parla d’una part molt meva: el menjar. Sempre he pensat que una de les coses que més em defineixen és com gaudeixo menjant, però també cuinant, tot i que aquí he de reconèixer que no sempre se’m dona tan bé com m’agradaria. On sí que em sento més còmode és en la rebosteria, potser perquè també és el que més m’agrada menjar: els postres tenen alguna cosa especial, una mena de refugi dolç que sempre em crida.

Les imatges que he penjat són del meu lloc de treball, un restaurant que per mi és molt més que això, perquè forma part del meu dia a dia i del meu entorn més proper. He triat cinc plats que considero els meus preferits: un coulant de xocolata que literalment es desfà, una tarta de huesito que és pura temptació, una tarta de formatge suau i cremosa, uns caragols molt ben elaborats i uns canelons que transmeten aquella sensació de menjar casolà però amb una qualitat molt cuidada.

Abans de fer les fotos vaig demanar permís a l’empresa, i els va semblar una molt bona idea poder compartir-ho, fins i tot amb la classe. Em va fer il·lusió, perquè d’alguna manera també és una forma de mostrar el valor del que fem cada dia. Aquest registre no només ensenya plats, sinó també una part de mi: el gust pel menjar, l’admiració per la bona cuina i la voluntat de compartir allò que considero bonic. Perquè sí, potser no soc la millor cuinera del món, però sé reconèixer quan alguna cosa està feta amb qualitat i estima… i això també diu molt de com miro el meu entorn.

https://drive.google.com/drive/folders/1_UoEwMuCBSdRxqgyfHrecdTZlm6xb7R6?usp=drive_link

Entre el brogit i el silenci; una mirada a l’altre

Passejar pel centre de Creixell aquests dies m’ha permès observar dues realitats que conviuen en un mateix espai però que semblen pertànyer a mons oposats. D’una banda, m’he trobat amb la fira medieval del poble (com es veu a les tres primeres imatges), un esclat de colors, banderoles i, sobretot, una gran quantitat de gent que ocupa els carrers. En aquest context, l’alteritat es dilueix: l’altre esdevé una figura més dins la multitud, i tots compartim un escenari que simula una altra època. El decorat actua com un filtre que transforma la percepció del lloc i ens fa sentir, per unes hores, part d’una realitat diferent.

El contrast es fa evident quan torno al mateix espai un dimarts a la nit (com es veu a les dues darreres fotografies). El silenci és gairebé tangible i, sense la presència de la gent, l’alteritat es desplaça: ja no resideix en les persones, sinó en el mateix paisatge urbà. Els bancs buits, la il·luminació freda dels fanals i la presència silenciosa de l’església generen una atmosfera distant i gairebé poètica. En aquest cas, l’altre pot ser el buit o fins i tot jo mateix, sentint-me estrany en un lloc que, pocs dies abans, estava ple de vida.

Aquesta transició entre la fira i la buidor m’ha fet reflexionar sobre com les fronteres i les diferències no són fixes, sinó que depenen del moment i de la manera com habitem els espais. Tal com apunten Kremer et al. (2018), les fronteres es construeixen en relació amb els altres i amb el context, i poden ser tant visibles com simbòliques. Aquest registre m’ha ajudat a entendre que el mateix lloc pot generar experiències completament diferents i que la noció d’alteritat és canviant i situacional.

Enllaç a la carpeta Drive:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/16Qpfis2tYdbS5Ss9MrnEjtPp-UZtPCY1

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.