Hola molt bona nit us deixem la nostra reflexió crítica feta pels alumnes: Noa Almendros Gili, Lucía Barranco Lorente, María Martín Ruiz, i Jordi Soler López.

https://docs.google.com/document/d/1Nhts20mElkDWfyNXU4y0NxEc5f6ftXbd7rUB5xdlS2I/edit?tab=t.0

Bones a totes i tots!

Aquest registre l’he volgut centrar en l’espigolament de producte fresc en camps agrícoles i en la seva distribució a serveis d’ajuda alimentària. Les imatges mostren el contrast entre l’abundància de producte que queda als camps i la dificultat d’accés a aliments frescos per determinats col·lectius vulnerables. Aquest contrast evidencia una frontera que separa qui té accés garantit a una alimentació saludable i qui depèn de xarxes solidàries per cobrir aquesta necessitat.

A través d’aquest registre he intentat analitzar com aquesta barrera no és només física, sinó també social i econòmica. Els camps, oberts i accessibles, esdevenen espais delimitats per lògiques de producció i mercat, deixant fora part de la població. L’espigolament apareix com una pràctica que travessa aquesta frontera, convertint un límit en un pont.

El procés d’observació m’ha permès reflexionar sobre la diferència entre el malbaratament alimentari i la necessitat alimentària, així com sobre les desigualtats estructurals que dificulten una distribució equitativa dels recursos. També he volgut posar en valor la tasca de les xarxes comunitàries que intervenen en aquest procés, tot evidenciant com generen espais de suport i resistència davant aquesta situació.

Aquest registre m’ha ajudat a comprendre millor com les nocions de límit, frontera i alteritat es manifesten en un àmbit tan quotidià com l’alimentació, i com les pràctiques col·lectives poden contribuir a transformar aquestes barreres en oportunitats de justícia social.

Gràcies i ens llegim.

Hola a tothom, continuaré mostrant Granollers. Aquest cop he volgut mostrar, en format vídeo, 2 zones de Granollers, una que està reformada i modernitzada i l’altre que està mig abandonada.

En aquests 2 recorreguts es veuen molts contrastos, ja que en un lloc hi ha molt soroll i molt moviment, i en l’altre molta calma i silenci. Tot i ser 2 llocs que estan creats donant una gran importància a les persones, tenen unes importants diferències que en el registre 4 us explicaré.

Espero que us sigui del vostre agrado i us deixo l’enllaç del drive perquè podeu veure la meva entrega del registre 4.

https://drive.google.com/drive/folders/1FQOMQgp3ztF5HglewIjXwLdk4tf4umGt

Una salutació cordial,

Jordi.

En aquest quart registre he volgut fixar-me en el mur principal d’entrada al poliesportiu de Móra la Nova. El mur manté la seva condició de frontera física, però adquireix un significat diferent. Deixa de ser només un element que delimita un recinte i es converteix en una superfície que representa i dona identitat a un espai molt viu del poble.

El mural, realitzat per un artista local format a l’Escola d’Arts de Móra la Nova, reforça aquesta idea de pertinença. No és una imatge anònima, sinó una intervenció que neix del mateix context i retorna al poble en forma de cultura visual. A més, el fet que la representació artística sigui femenina em sembla especialment rellevant, perquè dona visibilitat a la dona dins l’esport i amplia les formes habituals de representació en l’espai públic.

Aquest registre m’ha fet pensar que les imatges no són neutres, sinó que construeixen maneres de mirar i de reconèixer-nos en l’espai. En aquest cas, el mur del poliesportiu no només decora, sinó que transforma l’entrada en un lloc de reconeixement col·lectiu. La fotografia, a més, m’ha permès documentar aquesta realitat i convertir-la en un punt de partida per reflexionar sobre el seu significat. Així, aquest mural converteix un límit arquitectònic en un punt de trobada entre art, esport, comunitat i pertinença, en sintonia amb la idea d’“entre-lloc” com a espai que també connecta significats i identitats.

En aquest quart registre he treballat amb un conjunt de fotografies de flors, totes fetes en un mateix lloc: el jardí de la meva àvia. En aquest cas, em semblava interessant treballar des d’un espai privat per contrastar-lo amb el jardí públic del registre anterior.

El canvi d’entorn es nota, tot i que a les imatges no hi ha so aparent. No és el mateix un jardí públic (Pedralbes) on sempre hi ha una mica de moviment o presència de gent que aquest jardí, situat enmig d’un poble, molt més tranquil i familiar.

Seguint la idea del registre 1 aquí també hi ha una mena de leitmotiv però en lloc de la música és la naturalesa. Les flors es repeteixen, amb formes i colors diferents i això crea una continuïtat entre les imatges.

La manera de mirar també és diferent dels altres registres. No hi ha acció ni moments concrets, sinó una observació més simple i directa.

El que m’interessava era precisament això: treballar amb un element molt quotidià i veure com es pot construir una sèrie a partir d’aquí. Aquest registre segueix la línia dels anteriors en la idea que qualsevol espai o element pot generar una experiència, però en aquest cas des d’un lloc molt més proper i senzill.

Enllaç drive: https://drive.google.com/drive/folders/1ukB3kwXR9rHlY6MipWhE0j5JRMhdAb1z

Avui comparteixo un dels registres que més m’ha agradat fer fins ara, perquè parla d’una part molt meva: el menjar. Sempre he pensat que una de les coses que més em defineixen és com gaudeixo menjant, però també cuinant, tot i que aquí he de reconèixer que no sempre se’m dona tan bé com m’agradaria. On sí que em sento més còmode és en la rebosteria, potser perquè també és el que més m’agrada menjar: els postres tenen alguna cosa especial, una mena de refugi dolç que sempre em crida.

Les imatges que he penjat són del meu lloc de treball, un restaurant que per mi és molt més que això, perquè forma part del meu dia a dia i del meu entorn més proper. He triat cinc plats que considero els meus preferits: un coulant de xocolata que literalment es desfà, una tarta de huesito que és pura temptació, una tarta de formatge suau i cremosa, uns caragols molt ben elaborats i uns canelons que transmeten aquella sensació de menjar casolà però amb una qualitat molt cuidada.

Abans de fer les fotos vaig demanar permís a l’empresa, i els va semblar una molt bona idea poder compartir-ho, fins i tot amb la classe. Em va fer il·lusió, perquè d’alguna manera també és una forma de mostrar el valor del que fem cada dia. Aquest registre no només ensenya plats, sinó també una part de mi: el gust pel menjar, l’admiració per la bona cuina i la voluntat de compartir allò que considero bonic. Perquè sí, potser no soc la millor cuinera del món, però sé reconèixer quan alguna cosa està feta amb qualitat i estima… i això també diu molt de com miro el meu entorn.

https://drive.google.com/drive/folders/1_UoEwMuCBSdRxqgyfHrecdTZlm6xb7R6?usp=drive_link

Entre el brogit i el silenci; una mirada a l’altre

Passejar pel centre de Creixell aquests dies m’ha permès observar dues realitats que conviuen en un mateix espai però que semblen pertànyer a mons oposats. D’una banda, m’he trobat amb la fira medieval del poble (com es veu a les tres primeres imatges), un esclat de colors, banderoles i, sobretot, una gran quantitat de gent que ocupa els carrers. En aquest context, l’alteritat es dilueix: l’altre esdevé una figura més dins la multitud, i tots compartim un escenari que simula una altra època. El decorat actua com un filtre que transforma la percepció del lloc i ens fa sentir, per unes hores, part d’una realitat diferent.

El contrast es fa evident quan torno al mateix espai un dimarts a la nit (com es veu a les dues darreres fotografies). El silenci és gairebé tangible i, sense la presència de la gent, l’alteritat es desplaça: ja no resideix en les persones, sinó en el mateix paisatge urbà. Els bancs buits, la il·luminació freda dels fanals i la presència silenciosa de l’església generen una atmosfera distant i gairebé poètica. En aquest cas, l’altre pot ser el buit o fins i tot jo mateix, sentint-me estrany en un lloc que, pocs dies abans, estava ple de vida.

Aquesta transició entre la fira i la buidor m’ha fet reflexionar sobre com les fronteres i les diferències no són fixes, sinó que depenen del moment i de la manera com habitem els espais. Tal com apunten Kremer et al. (2018), les fronteres es construeixen en relació amb els altres i amb el context, i poden ser tant visibles com simbòliques. Aquest registre m’ha ajudat a entendre que el mateix lloc pot generar experiències completament diferents i que la noció d’alteritat és canviant i situacional.

Enllaç a la carpeta Drive:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/16Qpfis2tYdbS5Ss9MrnEjtPp-UZtPCY1

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.

Si al primer registre em fixava en els límits físics dels espais,al segon en la comunicació, i al tercer en el context social que envolta el futbol, aquí he volgut fer un pas més i veure com tot això m’afecta a mi. ala meva persona.

A través de les imatges es veu el recorregut des de l’entrada a l’estadi fins al moment de l’entrenament i el partit, passant pel grup i pel context que l’envolta. En aquest recorregut es veu com formo part de l’equip i del dia a dia, però al mateix temps hi ha una sensació de no estar del tot dins.

És un límit que no és físic ni tan visible com els altres però que es nota en la manera de ubicar-me, moltes vegades entre observar i participar. Això fa que la meva posició sigui una mica intermèdia. On està el límit?

Imatges al Google drive:
https://drive.google.com/drive/folders/1uJFuZ0Rl3FYpxtQs7XUMCqe5oRdCteii

En aquest registre, he decidit posar la mirada en els objectes i senyals que configuren el meu entorn més proper i que, sovint, passen desapercebuts: les fronteres urbanes. Mitjançant una sèrie de fotografies de senyalització (prohibicions, guals i tanques), exploro com l’espai públic no és un lloc neutre ni horitzontal, sinó que està constantment fragmentat per límits que dicten qui pot passar, qui pot estar-hi i qui en queda exclòs.

Les fotografies del “Poste al mig de la vorera” o de la “Tanca d’obra” mostren barreres físiques que generen alteritat. Per a una persona amb mobilitat reduïda o un cotxet de nadó, aquests elements no són només mobiliari urbà, són fronteres infranquejables que limiten el seu dret a la ciutat. D’altra banda, els senyals de “Prohibit el pas” o els avisos de la grua actuen com a fronteres simbòliques que prioritzen el privilegi de la propietat privada o del vehicle per sobre de l’ús comunitari de l’espai.

El component sonor d’aquest registre és un enregistrament de la interacció amb una tanca d’obra. En moure-la, el so metàl·lic i estrident trenca la passivitat de l’observador. He volgut capturar aquest soroll per reflexionar sobre la fragilitat d’aquests límits: una tanca que prohibeix el pas és un objecte mòbil, però el seu pes simbòlic ens atura en sec. Amb aquest gest, busco qüestionar l’arbitrarietat de les normes que ens separen i com l’urbanisme pot esdevenir un eix de desigualtat si no es pensa des de la inclusió i la justícia social. Aquesta anàlisi m’ha permès entendre que les fronteres més reals no són només els murs, sinó les petites prohibicions que acceptem cada dia sense pensar-hi.

https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1W38FhAtypmCpVqsb3gfRO5d2cIGqSJMb