Després d’haver explorat Creixell amb la càmera i el llapis, en aquest darrer registre he volgut canviar de perspectiva i provar amb la cartografia. He dibuixat el meu propi mapa del poble, que no pretén ser una guia turística ni un plànol oficial, sinó una mena de mapa de vivències on el territori es desplega en diverses capes. Per fer-ho, he pres com a referència la imatge del Carrerer de Creixell que, amb la seva arquitectura tradicional de la mà de la quotidianitat, dona forma visual a tot el que he anat sentint aquestes setmanes.

En aquest mapa he volgut destacar el que realment experimento quan em moc pel poble, començant pels punts de trobada i les zones on la convivència és més real, des de la plaça central fins a aquells espais on el turisme ho ocupa tot. També he volgut marcar les fronteres invisibles, protagonitzades pel pont i les zones de pas que tant he resseguit, i que m’han demostrat ser autèntics entre-llocs, espais de transició on la identitat del poble es transforma contínuament. Finalment, hi he inclòs la memòria que trepitgem; tot i que no sigui visible a primera vista al mapa, he tingut presents referències històriques com ara la zona romana de la Clota, que es barreja avui dia amb la nostra realitat. Això m’ha ajudat a entendre que no trepitgem un lloc buit, sinó una capa històrica rere l’altra.

Mapejar el meu propi poble m’ha obligat a mirar-lo d’una altra manera, i és que, tal com apunten Kremer et al. (2018), les fronteres no són només línies al mapa, sinó que es construeixen socialment. En el meu mapa, els límits no són murs, sinó zones de contacte, espais on el poble s’obre a l’altre o on jo mateixa em sento estranya en el meu entorn. Aquest mapa és, en el fons, el meu entre-lloc particular, una manera d’ordenar tot el que he observat i sentit. M’emporto la sensació que cartografiar el territori ha estat, en realitat, una manera de cartografiar la meva pròpia mirada i de confirmar que, fins i tot al lloc on vius, sempre hi ha coses noves per descobrir si et pares a mirar-les.

Enllaç a la carpeta Drive:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1PA9zfFNrjNvZRUU18bFuEB7AVKdgYMiQ

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.

En aquest sisè i últim registre parcial, m’he desplaçat a un nou centre comercial, tal com vaig fer en el registre 5, per seguir explorant com l’arquitectura i els estímuls d’un espai privatitzat regulen el comportament humà i defineixen fronteres invisibles. A través de la combinació de llenguatges visuals i sonors, he volgut capturar els límits i les transicions de la meva pròpia experiència quotidiana.

La recerca comença a l’interior d’una botiga de roba. Visualment, he fotografiat el reflex del vidre de l’aparador; una línia que contraposa l’alteritat dels maniquins homogenis amb la diversitat de la gent real que transita pel passadís. Acústicament, aquest espai està saturat per la música de dins de la botiga, que és molt estrident i actua com un mecanisme de pressió estètica i de consum. El contrast es fa evident en registrar el silenci sortint de la sortida del recinte, on s’evidencia una frontera sensorial i acústica immediata: l’aïllament enfront del bombardeig comercial.

Dins del mateix edifici, he capturat la sortida de l’ascensor. Aquesta estructura funciona com una frontera vertical que fragmenta el moviment de les persones per nivells. A més, dins la cabina es genera un silenci incòmode que evidencia com ens esquivem visualment amb “l’altre”, tot i conviure en un espai reduït.

Finalment, el recorregut clou amb la imatge de la barrera de l’aparcament. El braç mecànic tancat i el lector de tíquets simbolitzen el límit definitiu i el control econòmic del recinte. Aquesta última tanca ens recorda que la nostra llibertat en aquests espais de simulacre públic està totalment regulada i vigilada.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1Ka1tXvxJ-_Q0qqWa1Ovsa9kR93CIp37L

En aquest sisè registre he volgut mostrar informació extreta de la web de l’ajuntament.

Concretament, sobre els polígons industrials que pertanyen a la ciutat de Granollers i també informació de com a evolucionat la ciutat en els últims 50 anys.

A mitjans de la dècada de 1970, Granollers es trobava en ple creixement demogràfic a causa de l’expansió industrial. L’evolució en aquestes cinc dècades ha estat molt notable:

Creixement de la població anys 1960 va ser pel “Baby Boom”

Població l’any 1975-1976: Granollers comptava amb uns 36.000 – 38.000 habitants principalment treballaven al sector tèxtil (com la mítica fàbrica Roca Umbert). El tancament va obligar la ciutat a reinventar-se.

La indústria tradicional va deixar pas a sectors de molt més valor afegit i alta tecnologia:

– Sector Químic i Cosmètic: Amb grans multinacionals i empreses potents al municipi i rodalies (com Coty).

– Sector Alimentari i d’Automoció: Auxiliars i components que subministren a escala global (com Pastes Gallo, TECCO Automotive…)

Creixement població anys 2000 va ser per la immigració de la ciutat de Barcelona a zones més barates amb qualitat de vida i connexions i per la forta immigració internacional en cerca de millors oportunitats de vida.

Població actual (2026): Les últimes dades del padró situen la ciutat en els 66.728 habitants.

Avui en dia, la indústria s’ha automatitzat molt (més producció amb menys mà d’obra directa), i la ciutat ha crescut proporcionalment més en el sector serveis, el comerç de proximitat i la logística, aprofitant la seva posició estratègica vora l’AP-7 i la C-17.

Us deixo l’enllaç del drive on a part d’imatges també he escrit un document on he combinat aquesta informació amb els recursos d’aprenentatge.

https://drive.google.com/drive/folders/1RBOtKqpT-t_Cr6iCtF1VhO5al0HBrbcG

En aquest registre he volgut explorar el concepte de límit a partir de la transformació dels camps agrícoles del meu entorn. En concret la frase habitual entre productors de ”fer net”. La composició  de les imatges, contraposa dues realitats d’un mateix paisatge: a l’esquerra camps amb cultius vius o en les seves últimes fases, tenen vegetació abundant, herbes adventícies i una certa sensació de continuïtat de vida; a la dreta, en canvi, hi ha camps ja treballats, fresats i aparentment “nets”, preparats per tornar a començar un nou cicle.

Aquest contrast és molt habitual en l’àmbit agrícola. Visualment, un camp net ens transmet sensació d’ordre, control i preparació. Però,  també implica l’eliminació de moltes formes de vida: vida de vegetals, plantes espontànies, insectes i petits ecosistemes que coexistien amb el cultiu. Això em porta a qüestionar què entenem per netedat i quines formes de vida són considerades prescindibles.

El límit (literalment representat en vermell) entre els dos costats de la imatge simbolitza també una frontera conceptual entre abundància i absència. A l’esquerra, els cultius contenen aliment, creixement i biodiversitat; a la dreta, el sòl ”net” pot suggerir buidor o silenci, tot i que també representa l’inici d’un nou procés productiu. A través d’aquesta contradicció  he pogut reflexionar sobre com transformem el paisatge i com s’han normalitzat pràctiques sense pensar en les vides que queden invisibilitzades.

En aquesta fase del projecte (14 de maig), he centrat la meva mirada en una gran superfície comercial. M’ha sorprès molt que, tot i anar-hi regularment, mai m’havia parat a mirar aquests detalls quotidians com a autèntiques fronteres i mecanismes de control.

He estructurat els meus registres al voltant de tres eixos conceptuals:

En primer lloc, el límit físic i de seguretat. La fotografia de la mànega d’incendis amb el vidre de “Rómpase” i la sortida d’emergència representen llindars que només es poden creuar en l’excepcionalitat. Són fronteres transparents però infranquejables en la normalitat. En canvi, el cartell de “Proper client” a la caixa és una frontera mòbil i simbòlica que marca l’inici i el final de la propietat privada en ple procés de transacció.

En segon lloc, l’alteritat i la segregació d’espais. La “Sala de lactància” i l’accés al “Magatzem” (personal autoritzat) són espais que delimiten quines activitats han de quedar ocultes a la vista del consumidor. He explorat aquesta noció també amb la zona d’últimes unitats: una mena cistell de ferro col·locat al mig del passadís que actua com un obstacle físic i un límit temporal. Aquesta “gàbia” separa els productes que estan a punt de desaparèixer de la resta del circuit ordenat.

Finalment, la frontera tecnològica i social. Les imatges de les caixes d’autopagament i la delimitació de les cues mostren com es gestiona el flux de cossos. He recollit dos registres sonors de la zona de caixes; m’ha costat una mica gravar-los sense que la gent em mirés estrany, però crec que captar el so de la cinta i els “bips” ajuda a entendre com el soroll també actua com un element de demarcació. Aquests registres busquen fer visible allò que el ritme del consum sovint ens amaga: que vivim envoltats de murs invisibles.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1GRl1rZR6JuF0kp_7NomEf2Pr9s5PJCeH

He volgut posar el focus aquest cop en el dibuix, hi he dibuixat les coses més identificatives de la meva ciutat/poble del Vallès Oriental.

Crec que el joc també és una forma de cultura, de diversió i d’aprenentatge.

Com sé que hi ha gent de tot arreu a la classe he facilitat amb pistes cada dibuix.

Tots els dibuixos pertanyen a la mateixa ciutat o poble.

Aquest registre per mi ha sigut divertit en intentar treballar amb un dels meus punts dèbils com és el fet de dibuixar.

Espero que almenys us hagi tret un somriure en veure el dibuix.

Us deixo l’enllaç del drive per a poder veure el dibuix.

https://drive.google.com/drive/folders/1MedxOXymW_1zwThMlg532R9PnCpvA6x6

Aquest registre el situo en un moment molt especial del meu entorn: la Festa Major de Lleida, concretament el diumenge 10 de maig. He volgut capturar imatges del concert de 31 FAM i Auxili, dos grups que m’apassionen i que m’agraden de veritat, amb tot el cor. No és només música per a mi, sinó una part important de com visc i sento la cultura.

Aquest tipus d’esdeveniments transformen la ciutat. Els carrers, que habitualment tenen un ritme més quotidià, es converteixen en espais de trobada, d’energia compartida i d’expressió col·lectiva. La música actua com un pont que connecta persones molt diferents, trencant fronteres socials i generacionals, i creant un sentiment de comunitat molt potent.

He volgut posar el focus en aquest moment perquè considero que això també és cultura, i potser alguna cosa més. És identitat, és pertinença i és una manera de viure l’espai públic d’una forma oberta i compartida. Al mateix temps, també fa pensar en qui pot accedir a aquests espais i qui no, o com es viuen de manera diferent segons la persona.

Per mi, aquest registre no només mostra un concert, sinó una experiència col·lectiva que dona vida a la ciutat i que reflecteix com la cultura pot esdevenir un punt de trobada entre diferències. És aquí on la música deixa de ser només entreteniment i passa a ser una eina de connexió real amb l’entorn i amb els altres.

Noa Alemndros Gili

https://drive.google.com/drive/folders/1RujogXEY4XPwwTNIL7gfyMLaemU_Yl9p?usp=drive_link

Pot el tatuatge entendre’s com un ritual contemporani capaç de transformar el cos en un espai simbòlic i sagrat?

En aquest registre he observat el tatuatge com un ritual contemporani a través de la realització d’esbossos, centrant-me en el seu procés més que no pas en el resultat final. He volgut analitzar com el moment del tatuatge pot entendre’s com una pràctica ritualitzada, on el cos es converteix en espai d’inscripció simbòlica i de transformació personal. Per fer-ho, he observat diferents moments del procés: la preparació de la pell, la presència de la màquina de tatuar i la relació entre el cos i la persona que tatua. Aquest registre l’he analitzat comparant aquestes situacions amb la idea de ritual dins l’espai religiós, especialment en relació amb l’església que he treballat en registres anteriors. M’ha interessat veure com en ambdós contextos existeixen elements comuns com la delimitació d’un espai específic, una atmosfera de silenci o concentració i una sèrie de gestos repetitius que donen significat a l’acció. En aquest sentit, el tatuatge pot entendre’s com un ritual individualitzat, on el cos substitueix el temple i es converteix en el suport del símbol.

A partir d’aquesta observació he après que les fronteres entre el sagrat i el contemporani no són fixes, sinó que es poden reinterpretar segons les pràctiques culturals. La principal dificultat ha estat representar aquesta idea sense caure en una visió literal, intentant que els esbossos expressessin més aviat sensacions, relacions i atmosferes. Aquest procés m’ha ajudat a entendre millor el cos com un espai simbòlic on es construeixen identitats i significats personals. 

https://drive.google.com/drive/folders/1LS2RwIK2FH-t-KEZw091FSLr27YJoQlZ?usp=sharing

Entre totes les formes i colors del collage hi ha límits i connexions. El quadrat representa la meva ment tancada, atrapada pels límits del llenguatge i la cultura, el rombe és el meu traductor que trenca barreres i obre camins. El triangle són els jugadors amb els seus comportaments i les seves mirades pròpies. Les rodones blanques son moments en què em sento fora desconectat, incert del que faig i perquè. La pilota hi és entre mig, recordant el futbol i el motiu que m’ha portat aquí, mentres tot ha de trobar alguna manera d’harmonia. El fons vermell mostra tensió, dificultat però també energia i vida. Les formes es creuen i parlen entre elles, mostrant com els límits es poden desafiar i integrar dins la meva experiència personal i profesional a la Xina.

Enllaç imatge al google drive: 
https://drive.google.com/drive/folders/1nG6OaoVLMKJmD6luKeknyopLAYr8ZsDn

El pont com a entre-lloc: dualitat dibuixada.

En aquest cinquè registre he volgut deixar de banda la càmera i explorar el meu entorn a través del dibuix. He escollit el pont que creua la carretera de Creixell perquè el percebo com un autèntic “entre-lloc”: un espai de pas que no pertany del tot ni al nucli urbà ni a la zona de platja, però que connecta aquestes dues realitats.

A través de la seqüència del dibuix, visible en les tres imatges del procés, he intentat representar aquesta dualitat. A l’esquerra hi apareix el poble, que transmet una sensació de calma i quotidianitat, vinculada a la identitat més propera i al ritme tranquil del dia a dia. A la dreta, en canvi, hi he representat la zona turística i la platja, un espai molt més canviant, especialment durant els mesos de bon temps, quan arriben visitants i els càmpings s’omplen de vida i moviment.

Aquest contrast m’ha fet pensar en el que plantegen Kremer et al. (2018) sobre els “entre-llocs”, espais on les identitats conviuen, es barregen i es transformen. Des del pont, em sentia en una posició intermèdia, observant dues maneres diferents d’habitar el mateix poble. El pont deixa de ser només una estructura física i es converteix en una frontera simbòlica des d’on es poden observar dues realitats que conviuen constantment.

El procés de dibuixar també ha estat una manera diferent d’observar. A diferència de la fotografia, el dibuix m’ha obligat a aturar-me en els detalls i a mirar l’espai amb més calma. He après que la percepció de l’entorn canvia segons el lloc des d’on mirem i segons el temps que dediquem a observar-lo.

Enllaç a la carpeta Drive:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/138oHw9TwwrTSAFkKzloaCFr9hAyOan1l

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.