El cos ornamentat: el judici final. 

Per què l’ornament és sagrat dins del context de l’església, però és jutjat quan aquest ornament està tatuat al cos de les persones reals?

En aquest primer registre he volgut observar l’espai d’una església de manera crítica, posant atenció als elements ornamentals i a la representació del cos dins del món religiós. Durant la visita vaig fotografiar diferents detalls de l’interior, com els llums, els arcs de pedra i diverses escultures. Entre aquestes imatges destaco, especialment, la figura de Jesús a la creu amb la corona d’espines i les ferides del cos, elements que representen un cos marcat que, dins el context religiós, és considerat sagrat i digne de ovació i admiració; ja que simbolitza el sacrifici del fill de Déu pels pecats de la humanitat.

A partir d’aquesta observació, vaig començar a reflexionar sobre la relació entre aquestes representacions del cos i els cossos reals que habiten o que visiten aquest espai. En alguns contextos socials i religiosos, els tatuatges encara poden generar prejudicis o incomoditat. Això pot crear una frontera simbòlica dins l’espai religiós entre els cossos considerats adequats i aquells que poden ser percebuts com a diferents.

Per indagar en aquesta idea he realitzat un collage on les fotografies de l’interior de l’església funcionen com a fons i sobre aquestes hi apareixen fragments dels meus tatuatges. Un dels elements centrals és la corona d’espines, situada sobre el cap de la figura de Jesús, que en realitat correspon a un dels meus tatuatges. A més, altres fragments de tatuatges apareixen integrats en diferents parts de la composició, com en l’arquitectura o prop del llum, on si ens fixem es poden reconèixer com a tatuatges, però al mateix temps es fusionen visualment amb l’ornamentació de l’església.

Amb aquest muntatge he volgut explorar la frontera simbòlica entre el cos representat dins l’art religiós i el cos real tatuat. El collage suggereix que aquestes dues formes d’ornamentació poden dialogar i ,fins i tot, confondre’s visualment, qüestionant, així, per què determinades marques del cos poden ser acceptades i venerades en alguns contextos, mentre que en altres poden generar rebuig, distància o prejudici.

https://drive.google.com/drive/folders/11SuSglaTtZfkfblIX3Qd7717SnmToeJZ?dmr=1&ec=wgc-drive-globalnav-goto

La meva trajectòria artística: del cosit a l’ensenyament creatiu

Des de petita, sempre he tingut una relació especial amb l’art, tot i que mai no he destacat per la meva habilitat amb tècniques tradicionals com el dibuix. Recordo que a l’escola primària sempre mirava de seguir les instruccions de la professora, però els meus dibuixos mai no quedaven com els dels companys. Això, lluny de desanimar-me, em va fer buscar maneres alternatives de canalitzar la meva creativitat. Vaig descobrir que la meva forma preferida d’expressar-me era a través del cosit. Cosir em permetia transformar idees en objectes tangibles: decorar una samarreta, fer un petit quadre amb fils o crear complements manuals. Cada peça era un petit projecte artístic que combinava colors, textures i formes, i això em feia sentir que havia trobat la meva manera de crear art.

La meva passió per la moda també ha estat una eina artística fonamental. Per a mi, combinar peces de roba no és només vestir-se, sinó crear una composició visual que expressa personalitat i estil. Recordo que de petita m’agradava combinar samarretes i pantalons amb estampats i colors que sorprenguessin, buscant sempre un efecte estètic que em fes sentir bé i alhora captés l’atenció dels altres. Aquesta forma de jugar amb textures, colors i patrons reflecteix una preocupació pel detall i la creativitat que, de fet, és la mateixa que es troba en moltes formes d’art més tradicionals, com la pintura o l’escultura. La necessitat de comunicar visualment a través de la roba i els complements és, per a mi, un element essencial de la meva identitat artística.

Pel que fa a l’educació formal i extracurricular, la meva experiència amb tallers acadèmics o activitats organitzades per la família ha estat limitada, però sempre he buscat formes d’aprendre i experimentar per mi mateixa. Una de les meves grans passions és l’esport, i la meva formació com a monitor d’esports m’ha ajudat a comprendre que l’art no es limita a les disciplines visuals. En el món de l’esport, cal dominar tècniques, comprendre moviments i coordinar accions amb precisió, i això requereix constància i dedicació, com passa amb qualsevol disciplina artística. Per exemple, un bon servei de tenis no és només una acció física, sinó un exercici d’habilitat, sensibilitat i expressió corporal. Aquesta experiència m’ha ensenyat que l’art és molt més que dibuixar o pintar: és practicar, experimentar i buscar l’excel·lència en qualsevol àmbit.

A més, he participat en diversos tallers artístics fora de l’escola. Un dels que més recordo és el taller “Joies i Sangria” a Platja d’Aro, on vaig poder crear petites joies i explorar tècniques manuals. També he fet cursos de manualitats, decoració i disseny, que em van permetre ampliar la meva visió sobre com es pot expressar l’art amb objectes quotidians. Aquestes experiències m’han ajudat a veure que l’art és inclusiu i divers: no hi ha només una manera de crear o de gaudir-lo, i cada tècnica aporta una perspectiva única.

En la meva pràctica artística recent, una de les experiències més enriquidores ha estat treballar amb infants fent repàs i activitats creatives. Això m’ha permès veure l’art des d’una perspectiva diferent, més interactiva i participativa. M’agrada ensenyar-los tècniques com la papiroflexia, fer floretes de paper o altres petites manualitats. Tot i que no em considero hàbil dibuixant, he descobert que tinc força facilitat per a aquestes activitats manuals i que puc transmetre la creativitat de manera accessible. Compartir el procés creatiu amb els infants no només els motiva a ells, sinó que em fa reflexionar sobre la meva pròpia pràctica artística i com l’art pot ser una eina de comunicació i aprenentatge.

En una reflexió crítica, crec que la meva trajectòria evidencia com les experiències individuals configuren la percepció de l’art i la creativitat. Tal com assenyalen Oliver Barceló (2022) i Aiello et al. (2011), l’experiència personal com a estudiant influeix molt en la manera com entenem l’educació artística i en com després podem transmetre-la. En el meu cas, les dificultats inicials amb el dibuix no van ser un obstacle, sinó un motor per explorar altres formes d’expressió, com el cosit, la moda i les manualitats. Això reforça la idea que la diversitat d’expressions artístiques és essencial en l’educació i que l’art no ha de limitar-se a les tècniques convencionals.

També he pogut relacionar la meva experiència amb la dels meus companys i amb els textos recomanats. Vaquero i Gómez del Águila (2018) mostren com les concepcions socials sobre l’educació artística poden limitar la percepció que els estudiants tenen de la seva pròpia creativitat. La meva experiència confirma que, amb suport i motivació, qualsevol persona pot trobar la seva manera d’expressar-se i crear art, encara que no s’ajusti als estàndards tradicionals. Aquesta perspectiva és especialment rellevant per a la meva futura tasca com a docent, ja que em permet veure la creativitat dels infants com una riquesa diversa i única, més enllà de la tècnica pura.

En definitiva, la meva trajectòria artística combina cosit, moda, esport i activitats amb infants, mostrant que l’art és constància, expressió i experimentació. Les meves experiències demostren que l’art no és només una habilitat sinó una forma de viure i aprendre, i que la diversitat de tècniques i pràctiques és clau per fomentar una educació artística inclusiva i significativa. Aquesta visió amplia les meves concepcions sobre què és l’art i com hauria d’ensenyar-lo: un procés viu, accessible, creatiu i fonamentat en l’experiència personal.

Noa Almendros Gili

Aquest mapa representa les meves pràctiques culturals i artístiques actuals. Les imatges mostren les disciplines i activitats que formen part de la meva vida, mentre que les paraules clau (tipus d’animal, música, esport) ajuden a interpretar el significat de cada element. Aquest collage visual permet veure de manera intuïtiva com l’art i la creativitat estan presents en el meu dia a dia, tant en la creació com en l’apreciació de les arts.

Noa Almendros Gili

Aquest mapa mostra algunes de les pràctiques culturals que formen part del meu dia a dia. Cinema, música, fotografia i futbol en la seva manera més estètica i creativa. També he fet constar obres del meu avi pintor i el meu besavi arquitecte ja que amb els anys he anat entenent millor la seva obra i el seu context…

Registre 1: On s’acaba el carrer (Collsuspina)

En aquest primer registre he volgut fixar-me en una cosa que veig cada dia: el límit on s’acaba el paviment del meu carrer i comença el camí de bosc. He triat l’últim fanal de la via perquè em sembla el símbol perfecte d’aquesta frontera. De nit, la llum marca fins on arriba “el poble” i on comença la foscor de la natura, creant una sensació d’inseguretat o d’aventura segons com t’ho miris. M’interessava veure com un objecte tan senzill pot canviar totalment la nostra percepció de l’espai i del territori.

Per analitzar-ho, he fet 5 fotos: una de nit per veure l’efecte del fanal i 4 de dia on es nota molt el tall visual entre l’asfalt i la terra. També he volgut captar el so d’aquest contrast per donar més profunditat a l’experiència. He gravat el soroll d’un cotxe passant per la zona urbana (uns 2 minuts i mig) i, com a contrapunt, l’activitat sonora del camí de terra, on el so del motor desapareix i és substituït pel cant constant dels ocells.

M’ha servit per adonar-me que les fronteres no són només línies en un mapa, sinó que es noten clarament en l’oïda i en la vista. La part més difícil ha estat gravar aquest ambient natural sense que el vent interferís en el micròfon, però crec que el contrast entre el trànsit i la fauna del bosc explica molt bé com ens sentim més protegits dins dels límits que nosaltres mateixos construïm.

Enllaç a la carpeta de Drive: https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1PjUJ2RoXaS-ZhqgrOs7S8nvJH6J-TxAK

La meva relació amb l’art ha estat marcada per experiències bastant diferents segons l’àmbit. Mentre que les arts visuals sempre han estat un dels meus punts febles, la música ha acabat ocupant un lloc important a la meva vida.

Mirant enrere, m’adono que gran part de la manera com entenc l’art avui ve condicionada per les experiències educatives que vaig tenir, tant dins com fora de l’escola.

Vaig estudiar a Portugal i, durant la meva etapa escolar, les assignatures artístiques tenien un pes bastant limitat. Les arts visuals es treballaven sobretot a l’educació primària i, almenys en el meu cas, no van tenir gaire continuïtat després. Les classes de plàstica consistien principalment a fer dibuixos o petites manualitats. Recordo que en alguna ocasió també vam treballar amb arpillera o xarpellera, fent composicions o activitats amb textures. Aquest tipus de treball m’agradava més perquè implicava manipular materials diferents i experimentar una mica més. Tot i això, la major part del temps el que fèiem era dibuixar no se’m donava gaire bé.

Això feia que sovint em sentís una mica frustrada durant aquestes classes. Tenia la sensació que hi havia companyes i companys que dibuixaven amb molta facilitat, gairebé de manera natural, mentre que per a mi era una tasca molt més complicada. Amb el temps vaig començar a percebre les arts visuals com un dels meus punts febles, i encara avui dia és un àmbit amb el qual no em sento especialment segura.

La música a l’escola també va tenir una presència bastant curta. Només vam tenir classe durant dos anys, a cinquè i sisè de primària. Les sessions es centraven sobretot en aprendre a tocar la flauta dolça i en seguir partitures senzilles. Personalment, aquesta experiència no em va agradar gaire. Les activitats em semblaven força repetitives i no recordo haver-hi trobat una connexió especial amb la música en aquell moment. Curiosament, aquesta connexió va arribar al mateix temps i fora de l’escola quan els meus pares em van apuntar al conservatori per aprendre a tocar la guitarra i allà és on realment vaig començar a descobrir la música d’una altra manera. L’experiència era molt diferent de la que havia tingut a l’escola. Al conservatori la música no era només una assignatura més sinó l’eix central de tot el que fèiem. Hi havia dedicació, constància i també una sensació que allò que estàvem fent tenia un valor especial.

Recordo especialment la professora que vaig tenir perquè era una persona molt propera i tenia una manera d’ensenyar que feia que nosaltres ens sentíssim còmodes. Gràcies a ella vaig aprendre moltíssi  però sobretot vaig descobrir que la música m’agradava de veritat. Aquesta descoberta va ser especialment significativa perquè a la meva família ningú més tenia cap relació amb el món de l’art o de la música.

A casa, de fet, es va crear una petita tradició: quan practicava guitarra, sovint acabava fent petits concerts improvisats per a la meva mare. Ella sempre em demanava que li toqués alguna peça i m’escoltava ilusionada. Recordo que li agradava molt, i això feia que jo també em sentís orgullosa del que estava fent. Aquells moments, tot i ser molt senzills, van ser importants perquè em feien sentir reconeguda i, d’alguna manera, aquella connexió amb la meva mare reforçava encara més la meva motivació per continuar estudiant música.

Amb el temps també vaig començar a experimentar una altra cara del conservatori. Crec que moltes persones que han passat per una formació musical d’aquest tipus comparteixen una sensació semblant: el nivell d’exigència és molt alt. Hi ha una idea molt present que tot ha de sonar perfecte i això implica repetir les peces moltes vegades fins que surten exactament com s’espera i aquesta recerca constant de la perfecció pot arribar a generar bastanta pressió. Recordo especialment la sensació després dels concerts o audicions, encara que en general haguessin anat bé, si havia fallat una o dues notes, jo em quedava amb això. En lloc de recordar tot el que havia funcionat, la meva atenció es centrava en els petits errors. Amb el temps, aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre la manera com s’ensenya l’art en alguns contextos. De vegades es posa tant èmfasi en la perfecció tècnica que es pot acabar perdent una part del gaudi del procés creatiu.

Malgrat tot, la música continua sent l’únic àmbit artístic amb el qual he tingut una connexió realment profunda.

Les arts visuals sempre m’han generat una certa inseguretat, probablement perquè l’experiència escolar no em va ajudar a sentir-m’hi còmoda. En canvi, la música va aparèixer en un altre context, amb una altra manera d’aprendre i amb una dimensió molt més emocional.

També crec que el fet que a la meva família no hi hagués cap relació amb l’art fa que aquesta experiència tingui encara més valor. No venia d’un entorn especialment artístic, però tot i així els meus pares van apostar perquè provés una activitat com la guitarra. Aquella decisió, que en aquell moment potser semblava simplement una activitat extraescolar, va acabar tenint un impacte important en la meva relació amb la música.

Mirant enrere, penso que l’educació artística pot tenir un paper molt rellevant en la vida de les persones. L’escola pot ser el lloc on els infants descobreixin interessos o capacitats que potser no apareixerien d’una altra manera. Però perquè això passi, és important que l’art no es presenti només com una qüestió d’habilitat tècnica o de resultat final. També hauria de ser un espai per experimentar, provar, equivocar-se i expressar-se.

En el meu cas, les arts visuals no van aconseguir despertar gaire interès, possiblement perquè moltes activitats estaven centrades en el dibuix i en habilitats concretes amb les quals jo no em sentia còmoda. En canvi, la música, sobretot fora de l’escola però dins d’un context escolar igualmente, sí que va aconseguir generar una connexió personal molt més profunda. Per això crec que l’educació artística hauria d’oferir moltes formes diferents d’expressió.

No tots els infants connecten amb el dibuix, amb la pintura o amb tocar un instrument de la mateixa manera. Però si l’escola ofereix espais diversos per experimentar amb l’art, és més fàcil que cada persona pugui trobar el seu propi camí.

La meva relació amb l’art ha estat desigual: limitada en el camp de les arts visuals, però molt més significativa en el camp de la música. Aquesta combinació d’experiències, algunes més positives i altres més difícils és la que ha acabat configurant la manera com avui entenc i valoro l’educació artística.