En aquest últim registre he volgut fixar-me en el pont de les Arcades, que uneix Móra la Nova i Móra d’Ebre, dos poblacions històriques amb una certa rivalitat. M’he interessat per aquest pont perquè és una estructura que fa visible una idea molt clara de límit i frontera, però no des de la separació absoluta, sinó des de la possibilitat de connexió. El pont no elimina la distància entre dues poblacions i tampoc fa desaparèixer el riu, sinó que permet travessar-lo i transforma aquesta separació en un espai de pas, relació i continuïtat.

Aquesta imatge em fa pensar que les fronteres no només funcionen com a barreres, sinó també com a espais intermedis que poden posar en contacte realitats diferents. En aquest sentit, Yáñez Canal (2018) planteja que els límits també poden ser llocs de trànsit i de relació, on es desborden oposicions simples i apareixen noves formes d’entendre l’espai. Aquesta idea em sembla especialment adequada per llegir el pont, ja que no és només una infraestructura funcional, sinó també un element que resignifica el territori.

A més, Llorca (2017) defensa que el territori no es defineix únicament per les seves delimitacions físiques, sinó també per la manera com és percebut i habitat. Per això, aquesta fotografia no mostra només un pont, sinó una manera concreta d’entendre el lloc: com un espai que connecta, articula moviments i dona forma a la relació entre dues bandes. Finalment, la fotografia em permet convertir un element quotidià en una observació més conscient, en la línia del que assenyalen Mata Codesal et al. (2018) sobre la imatge com a eina de reflexió crítica i de construcció de significat.

https://docs.google.com/document/d/1mDXhD-8wihV8onOwJByLOVY_zzfmb50CjzhTHqHLy6s/edit?usp=sharing

Aquest mapa no representa només una distància física entre dos llocs. Per mi, simbolitza tot el procés intern que estic vivint des que soc a la Xina. Les línies de colors travessen el mapa com si fossin intents constants de connexió: idiomes, emocions, pensaments, persones i moments que es van creuant durant aquest camí. Algunes línies són més rectes i d’altres més desordenades, perquè no totes les connexions són igual de fàcils.

Els traços vermells representen els límits que van apareixent durant aquesta experiència. Alguns són externs, com la llengua o les diferències culturals, però d’altres són més interns: la frustració, la sensació de desconnexió o el dubte constant de no acabar de saber on pertanyo. A vegades sento que aquestes barreres tallen el trajecte i interrompen la manera de relacionar-me amb l’entorn o amb mi mateix.

Tot i això, les línies continuen avançant. D’alguna manera, sempre intenten reconnectar. El mapa transmet aquesta contradicció constant entre límit i connexió, entre sentir-me perdut i al mateix temps continuar avançant. També mostra com una experiència tan llunyana pot acabar transformant la manera com entenc la comunicació, l’adaptació i fins i tot la meva pròpia identitat.

Enllaç drive:
https://drive.google.com/drive/folders/1fYx9iufx0lQ2Pz-274gMDqo4Tn-IPp0D

Després d’haver explorat Creixell amb la càmera i el llapis, en aquest darrer registre he volgut canviar de perspectiva i provar amb la cartografia. He dibuixat el meu propi mapa del poble, que no pretén ser una guia turística ni un plànol oficial, sinó una mena de mapa de vivències on el territori es desplega en diverses capes. Per fer-ho, he pres com a referència la imatge del Carrerer de Creixell que, amb la seva arquitectura tradicional de la mà de la quotidianitat, dona forma visual a tot el que he anat sentint aquestes setmanes.

En aquest mapa he volgut destacar el que realment experimento quan em moc pel poble, començant pels punts de trobada i les zones on la convivència és més real, des de la plaça central fins a aquells espais on el turisme ho ocupa tot. També he volgut marcar les fronteres invisibles, protagonitzades pel pont i les zones de pas que tant he resseguit, i que m’han demostrat ser autèntics entre-llocs, espais de transició on la identitat del poble es transforma contínuament. Finalment, hi he inclòs la memòria que trepitgem; tot i que no sigui visible a primera vista al mapa, he tingut presents referències històriques com ara la zona romana de la Clota, que es barreja avui dia amb la nostra realitat. Això m’ha ajudat a entendre que no trepitgem un lloc buit, sinó una capa històrica rere l’altra.

Mapejar el meu propi poble m’ha obligat a mirar-lo d’una altra manera, i és que, tal com apunten Kremer et al. (2018), les fronteres no són només línies al mapa, sinó que es construeixen socialment. En el meu mapa, els límits no són murs, sinó zones de contacte, espais on el poble s’obre a l’altre o on jo mateixa em sento estranya en el meu entorn. Aquest mapa és, en el fons, el meu entre-lloc particular, una manera d’ordenar tot el que he observat i sentit. M’emporto la sensació que cartografiar el territori ha estat, en realitat, una manera de cartografiar la meva pròpia mirada i de confirmar que, fins i tot al lloc on vius, sempre hi ha coses noves per descobrir si et pares a mirar-les.

Enllaç a la carpeta Drive:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1PA9zfFNrjNvZRUU18bFuEB7AVKdgYMiQ

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.

En aquest sisè i últim registre parcial, m’he desplaçat a un nou centre comercial, tal com vaig fer en el registre 5, per seguir explorant com l’arquitectura i els estímuls d’un espai privatitzat regulen el comportament humà i defineixen fronteres invisibles. A través de la combinació de llenguatges visuals i sonors, he volgut capturar els límits i les transicions de la meva pròpia experiència quotidiana.

La recerca comença a l’interior d’una botiga de roba. Visualment, he fotografiat el reflex del vidre de l’aparador; una línia que contraposa l’alteritat dels maniquins homogenis amb la diversitat de la gent real que transita pel passadís. Acústicament, aquest espai està saturat per la música de dins de la botiga, que és molt estrident i actua com un mecanisme de pressió estètica i de consum. El contrast es fa evident en registrar el silenci sortint de la sortida del recinte, on s’evidencia una frontera sensorial i acústica immediata: l’aïllament enfront del bombardeig comercial.

Dins del mateix edifici, he capturat la sortida de l’ascensor. Aquesta estructura funciona com una frontera vertical que fragmenta el moviment de les persones per nivells. A més, dins la cabina es genera un silenci incòmode que evidencia com ens esquivem visualment amb “l’altre”, tot i conviure en un espai reduït.

Finalment, el recorregut clou amb la imatge de la barrera de l’aparcament. El braç mecànic tancat i el lector de tíquets simbolitzen el límit definitiu i el control econòmic del recinte. Aquesta última tanca ens recorda que la nostra llibertat en aquests espais de simulacre públic està totalment regulada i vigilada.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1Ka1tXvxJ-_Q0qqWa1Ovsa9kR93CIp37L

En aquest sisè registre he volgut mostrar informació extreta de la web de l’ajuntament.

Concretament, sobre els polígons industrials que pertanyen a la ciutat de Granollers i també informació de com a evolucionat la ciutat en els últims 50 anys.

A mitjans de la dècada de 1970, Granollers es trobava en ple creixement demogràfic a causa de l’expansió industrial. L’evolució en aquestes cinc dècades ha estat molt notable:

Creixement de la població anys 1960 va ser pel “Baby Boom”

Població l’any 1975-1976: Granollers comptava amb uns 36.000 – 38.000 habitants principalment treballaven al sector tèxtil (com la mítica fàbrica Roca Umbert). El tancament va obligar la ciutat a reinventar-se.

La indústria tradicional va deixar pas a sectors de molt més valor afegit i alta tecnologia:

– Sector Químic i Cosmètic: Amb grans multinacionals i empreses potents al municipi i rodalies (com Coty).

– Sector Alimentari i d’Automoció: Auxiliars i components que subministren a escala global (com Pastes Gallo, TECCO Automotive…)

Creixement població anys 2000 va ser per la immigració de la ciutat de Barcelona a zones més barates amb qualitat de vida i connexions i per la forta immigració internacional en cerca de millors oportunitats de vida.

Població actual (2026): Les últimes dades del padró situen la ciutat en els 66.728 habitants.

Avui en dia, la indústria s’ha automatitzat molt (més producció amb menys mà d’obra directa), i la ciutat ha crescut proporcionalment més en el sector serveis, el comerç de proximitat i la logística, aprofitant la seva posició estratègica vora l’AP-7 i la C-17.

Us deixo l’enllaç del drive on a part d’imatges també he escrit un document on he combinat aquesta informació amb els recursos d’aprenentatge.

https://drive.google.com/drive/folders/1RBOtKqpT-t_Cr6iCtF1VhO5al0HBrbcG

En aquest registre he volgut explorar el concepte de límit a partir de la transformació dels camps agrícoles del meu entorn. En concret la frase habitual entre productors de ”fer net”. La composició  de les imatges, contraposa dues realitats d’un mateix paisatge: a l’esquerra camps amb cultius vius o en les seves últimes fases, tenen vegetació abundant, herbes adventícies i una certa sensació de continuïtat de vida; a la dreta, en canvi, hi ha camps ja treballats, fresats i aparentment “nets”, preparats per tornar a començar un nou cicle.

Aquest contrast és molt habitual en l’àmbit agrícola. Visualment, un camp net ens transmet sensació d’ordre, control i preparació. Però,  també implica l’eliminació de moltes formes de vida: vida de vegetals, plantes espontànies, insectes i petits ecosistemes que coexistien amb el cultiu. Això em porta a qüestionar què entenem per netedat i quines formes de vida són considerades prescindibles.

El límit (literalment representat en vermell) entre els dos costats de la imatge simbolitza també una frontera conceptual entre abundància i absència. A l’esquerra, els cultius contenen aliment, creixement i biodiversitat; a la dreta, el sòl ”net” pot suggerir buidor o silenci, tot i que també representa l’inici d’un nou procés productiu. A través d’aquesta contradicció  he pogut reflexionar sobre com transformem el paisatge i com s’han normalitzat pràctiques sense pensar en les vides que queden invisibilitzades.

En aquesta fase del projecte (14 de maig), he centrat la meva mirada en una gran superfície comercial. M’ha sorprès molt que, tot i anar-hi regularment, mai m’havia parat a mirar aquests detalls quotidians com a autèntiques fronteres i mecanismes de control.

He estructurat els meus registres al voltant de tres eixos conceptuals:

En primer lloc, el límit físic i de seguretat. La fotografia de la mànega d’incendis amb el vidre de “Rómpase” i la sortida d’emergència representen llindars que només es poden creuar en l’excepcionalitat. Són fronteres transparents però infranquejables en la normalitat. En canvi, el cartell de “Proper client” a la caixa és una frontera mòbil i simbòlica que marca l’inici i el final de la propietat privada en ple procés de transacció.

En segon lloc, l’alteritat i la segregació d’espais. La “Sala de lactància” i l’accés al “Magatzem” (personal autoritzat) són espais que delimiten quines activitats han de quedar ocultes a la vista del consumidor. He explorat aquesta noció també amb la zona d’últimes unitats: una mena cistell de ferro col·locat al mig del passadís que actua com un obstacle físic i un límit temporal. Aquesta “gàbia” separa els productes que estan a punt de desaparèixer de la resta del circuit ordenat.

Finalment, la frontera tecnològica i social. Les imatges de les caixes d’autopagament i la delimitació de les cues mostren com es gestiona el flux de cossos. He recollit dos registres sonors de la zona de caixes; m’ha costat una mica gravar-los sense que la gent em mirés estrany, però crec que captar el so de la cinta i els “bips” ajuda a entendre com el soroll també actua com un element de demarcació. Aquests registres busquen fer visible allò que el ritme del consum sovint ens amaga: que vivim envoltats de murs invisibles.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1GRl1rZR6JuF0kp_7NomEf2Pr9s5PJCeH

He volgut posar el focus aquest cop en el dibuix, hi he dibuixat les coses més identificatives de la meva ciutat/poble del Vallès Oriental.

Crec que el joc també és una forma de cultura, de diversió i d’aprenentatge.

Com sé que hi ha gent de tot arreu a la classe he facilitat amb pistes cada dibuix.

Tots els dibuixos pertanyen a la mateixa ciutat o poble.

Aquest registre per mi ha sigut divertit en intentar treballar amb un dels meus punts dèbils com és el fet de dibuixar.

Espero que almenys us hagi tret un somriure en veure el dibuix.

Us deixo l’enllaç del drive per a poder veure el dibuix.

https://drive.google.com/drive/folders/1MedxOXymW_1zwThMlg532R9PnCpvA6x6

Aquest registre el situo en un moment molt especial del meu entorn: la Festa Major de Lleida, concretament el diumenge 10 de maig. He volgut capturar imatges del concert de 31 FAM i Auxili, dos grups que m’apassionen i que m’agraden de veritat, amb tot el cor. No és només música per a mi, sinó una part important de com visc i sento la cultura.

Aquest tipus d’esdeveniments transformen la ciutat. Els carrers, que habitualment tenen un ritme més quotidià, es converteixen en espais de trobada, d’energia compartida i d’expressió col·lectiva. La música actua com un pont que connecta persones molt diferents, trencant fronteres socials i generacionals, i creant un sentiment de comunitat molt potent.

He volgut posar el focus en aquest moment perquè considero que això també és cultura, i potser alguna cosa més. És identitat, és pertinença i és una manera de viure l’espai públic d’una forma oberta i compartida. Al mateix temps, també fa pensar en qui pot accedir a aquests espais i qui no, o com es viuen de manera diferent segons la persona.

Per mi, aquest registre no només mostra un concert, sinó una experiència col·lectiva que dona vida a la ciutat i que reflecteix com la cultura pot esdevenir un punt de trobada entre diferències. És aquí on la música deixa de ser només entreteniment i passa a ser una eina de connexió real amb l’entorn i amb els altres.

Noa Alemndros Gili

https://drive.google.com/drive/folders/1RujogXEY4XPwwTNIL7gfyMLaemU_Yl9p?usp=drive_link