He treballat amb un vídeo d’un paisatge sonor situat en un jardí de Pedralbes. Aquí desapareix gairebé tota l’activitat humana i la música explícita (contrariament als registres anteriors) i el que predomina és un ambient tranquil i natural.

El que m’interessava sobretot era aquest contrast., després d’haver treballat amb espais plens de gent, places i situacions amb so constant, aquest jardí apareix com una mena de pausa. El so principal és el cant dels ocells, amb alguna presència puntual de persones, però molt discreta i sense protagonisme.

Això fa que la manera d’escoltar també canviï perquè no hi ha una música clara ni una acció concreta, però igualment es pot percebre una certa musicalitat en els sons de l’entorn.

D’alguna manera, aquest registre continua la idea dels anteriors: que qualsevol espai pot esdevenir un espai sonor i, en aquest cas, des d’un lloc més subtil i contemplatiu.

Enllaç del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1kSWl6TW_-Mq6eKDIRfY_SvI92goEdLWi

Per dur a terme aquest tercer registre, he volgut representar un límit menys visible, però molt present al meu poble, com és la diferència entre el casc antic i la zona urbana moderna de la població. He fet dues fotografies de l’entorn quotidià, a Móra la Nova, i les he unit en un mateix collage. A la part superior podem observar el casc antic en blanc i negre, on s’aprecia un carrer força estret i les cases i edificis antics, mentre que a la part inferior, s’aprecia una zona més nova, amb un carrer ampli i cases modernes.

Aquesta edició de les fotografies no és casual. El blanc i negre, reforça la idea de passat i memòria, mentre que el color representa el present. D’aquesta manera, la imatge no només documenta dos espais diferents, sinó que construeix un relat sobre el pas del temps i les transformacions del poble.

Segons Mata et al. (2018), la fotografia pot funcionar com una eina per narrar experiències i generar reflexió crítica. En aquest cas, la imatge actua com a llenguatge visual que em permet pensar el meu propi entorn i fer visibles aquestes diferències que sovint passen desapercebudes.

A més, aquest contrast es pot entendre com un “entre-lloc”, un espai de tensió entre dues realitats que conviuen, però que no són iguals. Tal com planteja Yáñez Canal (2018), aquests espais “entre-mig” no separen, simplement, sinó que connecten i posen en relació diferents identitats, formes de vida i maneres d’habitar el territori.

Aquest tercer registre té punts de connexió amb els anteriors, ja que continua explorant els límits del meu poble. Si els registres anteriors els límits eren físics o bé sonors, aquí esdevenen socials i simbòlics, mostrant com un mateix lloc pot contenir realitats molt diferents.

Referències bibliogràfiques: 

• Mata Codesal, D., Pereira, S., Maiztegui-Oñate, C., Ulloa Chevez, E., Esesumaga, E., & López del Molino, A. (2018). Con la cámara a cuestas: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención.
• Yáñez Canal, C. (Ed.). (2018). Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.

És possible admirar una obra religiosa des d’una mirada purament artística, sense compartir la creença que la sustenta?

En aquest registre visual he volgut centrar-me en l’experiència de la mirada, combinant dos espais visuals diferents: l’església i el tatuatge. A través dels meus vídeos, he enregistrat l’essència de l’església mitjançant els seus detalls, com escultures, relleus, pintures i elements ornamentals, posant el focus en la seva qualitat estètica i visual més enllà del seu significat espiritual. Aquest treball neix d’una posició personal: no m’identifico amb la religió cristiana, però aquest fet no impedeix que pugui sentir admiració per la seva producció artística. L’arquitectura, la llum, les textures i les formes presents en una església generen una experiència visual intensa que he volgut captar des d’una mirada purament estètica.

Paral·lelament, també he enregistrat vídeos del procés de tatuatge d’alguns dels meus amics. En aquests vídeos es pot veure amb detall com es treballa sobre la pell, amb una gran precisió en les línies, els traços i les ombres. Cada tatuatge requereix diferents tipus de línies i tècniques, i aquest procés artesanal evidencia la importància del detall i de la composició, de la mateixa manera que passa en les obres arquitectòniques, pictòriques i escultòriques d’una església. A través d’aquest paral·lelisme, he volgut relacionar l’església i el tatuatge com a espais on la imatge es construeix amb cura i intenció estètica. Tant en les pintures, escultures i relleus, com en els tatuatges, hi ha una atenció minuciosa per la forma, la línia i la textura, que genera una experiència estètica similar.

El treball proposa, així, una aproximació a l’art des d’una mirada desvinculada de les creences, on el valor es troba en la imatge, la forma i la capacitat de generar sensacions, evidenciant que diferents contextos visuals poden dialogar entre sí a través del detall i la construcció artística

https://drive.google.com/drive/folders/1q5OKnXUdz-45KPLKt-t2Xv4D2foB9Cln?usp=sharing 

Bona tarda companys i companyes,

Som el grup J, format per Amanda Salvador, Lia Almansa , Marc Fèlix i Karla Belando, i a continuació compartim amb vosltres les nostres pràctiques individuals i la conclusió grupal sobre les mateixes.

En aquest tercer registre he volgut captar un moment diferent, fora de l’entrenament, però que també forma part del dia a dia aquí. Primer quan sortim de l’hotel amb l’autocar i hi ha aficionats despedint-nos i donant ànims i després quan arribem al camp on ens reben abans per donar-nos l’últma empenta.

En els registres passats on m’havia fixat més en la comunicació i en les dificultats amb la llengua dins l’entrenament, aquí m’he fixat més en tot el que passa fora del camp. És com ampliar una mica la mirada, perquè al final el context també influeix molt en com es viu el futbol aqui.

M’ha cridat bastant l’atenció perquè aquí cada com més el futbol  no és només el que passa dins del camp, sinó tot el que hi ha al voltant com passa a Europa o sudamèrica. Els xinesos en el passat eren més freds i ara ja des de que surts de l’hotel es nota aquest ambient, com si fos una mena de ritual abans del partit.

vídeos al drive:
https://drive.google.com/drive/folders/1xHSTtgCoe8bBzfkGVrAeOdzZA16bn_WU

Per a aquest tercer registre m’he centrat en un espai que conec bé: la parada de bus a Barcelona on m’espero cada dia per tornar cap a casa. M’ha semblat un lloc perfecte per analitzar el concepte de “límit”, ja que és el punt on deixes la ciutat per començar el viatge de tornada.

A les fotos del Drive es veuen diferents tipus de fronteres. Per exemple, la de l’andana i la del banc mostren com està dissenyat l’espai per marcar on ens hem de posar i com hem d’esperar. Després, la foto de la porta oberta i la que vaig fer des de dins l’autocar ensenyen el moment del canvi: el límit que creuem quan deixem de ser vianants al mig de Barcelona per passar a ser passatgers. També he inclòs el panell dels horaris, perquè el temps d’espera també és una mena de barrera que ens marca el ritme abans d’arribar a casa.

Pel que fa a l’àudio (2:23 min), crec que és el que millor explica la sensació de frontera sonora. He gravat el moment en què el bus arriba amb tot el soroll del motor i després quan s’allunya. Se sent com aquest soroll “trenca” la calma de la parada i marca el final de l’espera. Aquesta pràctica m’ha servit per veure que les fronteres a Barcelona no són només murs, sinó que també són sons i rituals que fem cada dia gairebé sense pensar-hi.

Adjunto enllaç del Drive: https://drive.google.com/drive/folders/1GgXblK7FvX0I3YDYcM1w3HlpWoTkIUZH

Salutacions a tothom!!!