Hola a tots!

El meu mapa es centra en la música, ja que és l’art principal que sempre he tingut al meu voltant. Mai he sigut molt fan d’altres tipus d’art, com el dibuix/pintura, la fotografia…

He fet aquest registre combinant diferents moments d’un concert de música al qual vaig anar. Són uns fragments del concert amb instruments i veus, el soroll de pilotes de bàsquet rebotant abans que comencés i alguns sons de la gent després que acabés.

Aquest ritme que s’escolta funciona com un leitmotiv que torna al llarg del paisatge sonor i canvia, no sempre se sent clarament però hi és. El dum dum de les pilotes és el fil conductor, el que ens situa dins de l’ambient però sense absorbir tota l’atenció.

M’agrada com els sons previs, quan el recinte estava mig buit, contrasten amb l’’inici del concert i després amb els sons de la gent que marxava. Això em fa pensar en límits: entre moments, entre espais i fins i tot entre emocions. 

He après a fixar-me en coses que normalment ni notaríem i a entendre com els sons poden explicar una història, no només decorar un moment. La part més difícil ha estat triar què posar per fer sentir els límits i les diferències sense que sigui només “bonic de veure o escoltar”.

Aquest registre acaba amb un petit fragment cantat del dum dum, d’una persona que sortia del concert i ho repetia mentre caminava. M’ha semblat una manera bonica d’acabar: la màgia de la música, que no s’acaba i que ens l’emportem amb nosaltres.

Enllaç del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1r2meuk8fD2CVJXc5L1G8xX6Uw1V6QCQo

En el primer registre em vaig centrar en les línies visuals i, en aquest segon lliurament he volgut explorar com el so també delimita l’espai i defineix qui hi pertany i qui no. El vídeo mostra un passeig nocturn per la urbanització on visc, on la foscor i la il·luminació artificial dels fanals transformen completament la percepció de les fronteres físiques que durant el dia semblen evidents.

En aquest context, apareix un element clau de l’alteritat: el so dels gossos bordant. Aquest paisatge sonor no és neutre, sinó que el lladruc actua com una mena d’“alarma” que marca el límit entre la propietat privada i l’espai públic. D’alguna manera, és una veu que ens recorda que estem transitant a prop d’un espai que no ens pertany, generant una frontera invisible que ens pot fer sentir com a estranys dins del nostre propi entorn.

Al mateix temps, l’absència de cotxes i la poca presència de passos humans reforcen aquesta sensació d’“entre-lloc” temporal que és la nit. En aquest silenci aparent, els sons prenen més força: els gossos i les llums interiors de les cases suggereixen una vida que hi és, però que no es veu. Tal com apunten Kremer et al. (2018), el territori també es construeix a partir d’aquestes relacions entre el “dins” i el “fora”, entre el que és visible i el que queda ocult.

Aquest exercici d’escolta activa m’ha ajudat a entendre que el silenci no és mai absolut. Està ple de petits senyals que ens indiquen on acaba la llibertat d’un i on comença la privacitat de l’altre. La principal dificultat ha estat captar aquesta dimensió intangible del so i donar-li un significat més enllà del que és purament descriptiu.

Enllaç a la carpeta drive:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1bHesIImLW1_fYTr_a4WVxUjpevirkgod

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.

En aquesta entrega presento una indagació artística realitzada en un bar de proximitat, un entorn quotidià que he analitzat sota les nocions de límit, frontera i alteritat. He observat com aquest espai actua com un refugi personal davant del brogit exterior, posant l’atenció en aquells detalls sensorials que sovint passen desapercebuts en la pressa del dia a dia.

L’anàlisi s’ha articulat a través de la combinació de dos llenguatges: el sonor i el visual. El so gravat de la cafetera i el murmuri de l’ambient defineixen la identitat acústica de l’espai, configurant un “paisatge sonor” vinculat directament al context social. Visualment, he registrat elements com la mà agafant la tassa plena, el sucre escampat per la taula i, finalment, la tassa buida. Aquesta seqüència busca representar el pas del temps i el rastre humà en els objectes materials.

D’altra banda, la fotografia de la persona d’esquena és una decisió conscient per preservar l’anonimat en un lloc públic, evitant mostrar la cara per respectar la intimitat i actuar de manera ètica. Finalment, la imatge des de la taula cap a la finestra captura la “frontera” física i simbòlica entre l’interior recollit del bar i el moviment constant de l’exterior.

A través d’aquesta experiència, he après a mirar la quotidianitat amb una lent crítica. La principal dificultat ha estat capturar l’essència de l’espai sense caure en una fotografia purament documental, buscant una mirada més personal i reflexiva. Aquesta combinació de llenguatges m’ha permès construir un relat més sòlid sobre com habitem i signifiquem els nostres espais comuns

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1I0FrDf-poB6lRMKySMc73GSVG87qYPjR

He fet aquest registre des del seient del pilot, amb el cotxe aturat davant d’un semàfor en una nit de pluja. A la imatge es pot veure el quadre de comandament amb la velocitat a 0, mentre a través del parabrisa apareixen les llums de la ciutat reflectides a la carretera mullada. M’ha cridat l’atenció aquest moment de pausa enmig de l’entorn urbà, especialment pel contrast entre l’interior del vehicle i l’exterior.

Dins del cotxe em trobo en un espai tancat, segur i controlat, protegit de la pluja i del fred. En canvi, a fora hi ha la ciutat, oberta i exposada, tot i que en aquest cas es presenta buida, sense presència de persones. Aquesta absència accentua la sensació d’aïllament i fa més evident la separació entre aquests dos espais. Per això, interpreto el cotxe com una frontera entre el món privat i el món públic.

A més, el semàfor funciona com un límit que m’obliga a aturar-me, marcant un moment de detenció dins del ritme habitual de la ciutat. El fet que la velocitat sigui 0 reforça aquesta idea de límit i de pausa.

Amb aquest registre he après a observar situacions quotidianes des d’una mirada més reflexiva, identificant fronteres invisibles que formen part del nostre dia a dia. Una dificultat ha estat intentar transmetre aquesta idea només a través d’una imatge, buscant que no sigui només estètica sinó també significativa.

Link: https://drive.google.com/drive/folders/1DYOp5V7oGLeq9eYQyZ1htg-Qk62mIMj5?usp=drive_link

Hola a tothom, com jo soc de Granollers he volgut començar pels 2 dels llocs més emblemàtics
de Granollers que serien l’ajuntament que és una institució antiga i amb poder legislatiu i la
plaça de l’ajuntament que seria a qui representaria al poble.

M’ha interessat mostrar els contrastos que hi ha entre un edifici i l’altre, a part que són edificis
antics i molt bonics de la ciutat.

Espero que us sigui del vostre agrado.

Us deixo l’enllaç del drive perquè podeu veure la meva entrega.

https://drive.google.com/drive/folders/1fhZMqCybO5psn3H2V00Zk73ZH3s8OSbi

Una salutació cordial,

Jordi.

Argument del primer registre:

Aquest registre parteix de diverses imatges d’un edifici del barri de Gràcia preses en dos moments diferents del dia: durant el dia i durant la nit. A primera vista, podem veure un simple edifici i un simple carrer, integrats dins el paisatge urbà quotidià. Tot i això, en observar-lo, podem interpretar-lo com una mena de frontera o límit que reflecteix determinades desigualtats socials i econòmiques.

Es tracta d’un barri que s’ha gentrificat en els darrers anys, produint per tant un augment en els preus de l’habitatge i el cost de vida en el barri. Aquesta realitat fa que l’accés a viure en aquest espai estigui condicionat per factors econòmics. L’edifici, que aparentment és només una construcció més del barri, es converteix així en una mena de barrera simbòlica: només determinades persones poden permetre’s viure-hi, mentre que d’altres de més baixes rendes han d’abandonar les seves cases.

El contrast entre les imatges del dia i de la nit també ens ofereix una altra lectura. Durant el dia, l’edifici forma part de la vida quotidiana del barri, amb moviment i activitat al carrer. A la nit, en canvi, les finestres il·luminades suggereixen la vida privada que hi ha a l’interior, que a la vegada ens recorden que aquest espai domèstic és inaccessible per a moltes persones. D’aquesta manera, l’edifici funciona com un límit entre l’espai públic i l’espai privat, però també com una frontera social marcada per les possibilitats econòmiques.

A partir d’aquest registre, es pot reflexionar sobre com l’arquitectura i l’espai urbà no són neutres, sinó que reflecteixen dinàmiques socials més àmplies. Els edificis, els carrers i els barris poden actuar com a fronteres que delimiten qui pot habitar determinats espais i qui en queda fora.

https://drive.google.com/drive/folders/1rNYGPx7X2mM9iFZyN05He7J_39U6cAHQ?usp=drive_link

Aquest primer registre audiovisual que he realitzat, ens hem de situar a l’estació de tren de Móra la Nova, concretament dins l’estació i també, al pas a nivell que travessa el poble. L’estació és un espai que forma part del dia a dia de moltes persones, adolescents per anar a estudiar a la ciutat, adults per anar a treballar, entre d’altres… El pas a nivell, connecta dues zones del municipi i actua com un punt de pas habitual. Tanmateix, durant el moment de la gravació, a causa dels problemes actuals a les vies, no hi circulaven trens. Aquesta situació genera una escena particular: un lloc que normalment està associat al moviment i al trànsit, apareix completament buit i silenciosa.

Aquesta absència d’activitat ferroviària, també es percep en l’àmbit sonor. En el vídeo es pot observar com el silenci domina l’espai i permet sentir sons que habitualment passen desapercebuts, com el cant dels ocells o altres sons de la natura. Aquest canvi fa que l’espai es percebi d’una manera diferent. Allò que normalment seria un lloc de pas es converteix en un espai tranquil, gairebé contemplatiu.

Aquesta experiència es pot relacionar amb la idea de paisatge sonor, que entén el so com una part essencial de la manera com percebem els espais. Els sons formen part de la identitat d’un lloc i influeixen en la manera com el vivim. Tal com assenyala Llorca (2017), el so actua com un element que connecta el territori amb la percepció de les persones i contribueix a configurar la nostra experiència dels espais urbans.

A més, el pas a nivell també funciona com una frontera física dins del poble, ja que separa la part superior i la part inferior de Móra la Nova. Aquest registre permet observar com un espai quotidià pot revelar diferents dimensions del territori quan s’analitza amb més atenció.

A continuació, us deixo el vídeo en aquesta entrada i l’enllaç a la meva carpeta del Drive compartida amb tots vosaltres!

Salutacions,
Sergi Benaiges.

Referències bibliogràfiques:
Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59. 

https://drive.google.com/drive/folders/12eHtXoOlN7LEiN4CBnt6YM2cCtoOYwU6