Si al primer registre em fixava en els límits físics dels espais,al segon en la comunicació, i al tercer en el context social que envolta el futbol, aquí he volgut fer un pas més i veure com tot això m’afecta a mi. ala meva persona.

A través de les imatges es veu el recorregut des de l’entrada a l’estadi fins al moment de l’entrenament i el partit, passant pel grup i pel context que l’envolta. En aquest recorregut es veu com formo part de l’equip i del dia a dia, però al mateix temps hi ha una sensació de no estar del tot dins.

És un límit que no és físic ni tan visible com els altres però que es nota en la manera de ubicar-me, moltes vegades entre observar i participar. Això fa que la meva posició sigui una mica intermèdia. On està el límit?

Imatges al Google drive:
https://drive.google.com/drive/folders/1uJFuZ0Rl3FYpxtQs7XUMCqe5oRdCteii

En aquest registre, he decidit posar la mirada en els objectes i senyals que configuren el meu entorn més proper i que, sovint, passen desapercebuts: les fronteres urbanes. Mitjançant una sèrie de fotografies de senyalització (prohibicions, guals i tanques), exploro com l’espai públic no és un lloc neutre ni horitzontal, sinó que està constantment fragmentat per límits que dicten qui pot passar, qui pot estar-hi i qui en queda exclòs.

Les fotografies del “Poste al mig de la vorera” o de la “Tanca d’obra” mostren barreres físiques que generen alteritat. Per a una persona amb mobilitat reduïda o un cotxet de nadó, aquests elements no són només mobiliari urbà, són fronteres infranquejables que limiten el seu dret a la ciutat. D’altra banda, els senyals de “Prohibit el pas” o els avisos de la grua actuen com a fronteres simbòliques que prioritzen el privilegi de la propietat privada o del vehicle per sobre de l’ús comunitari de l’espai.

El component sonor d’aquest registre és un enregistrament de la interacció amb una tanca d’obra. En moure-la, el so metàl·lic i estrident trenca la passivitat de l’observador. He volgut capturar aquest soroll per reflexionar sobre la fragilitat d’aquests límits: una tanca que prohibeix el pas és un objecte mòbil, però el seu pes simbòlic ens atura en sec. Amb aquest gest, busco qüestionar l’arbitrarietat de les normes que ens separen i com l’urbanisme pot esdevenir un eix de desigualtat si no es pensa des de la inclusió i la justícia social. Aquesta anàlisi m’ha permès entendre que les fronteres més reals no són només els murs, sinó les petites prohibicions que acceptem cada dia sense pensar-hi.

https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1W38FhAtypmCpVqsb3gfRO5d2cIGqSJMb

Quan deixa el dolor de ser sagrat i passa a ser jutjat?

En aquest registre sonor he volgut explorar el dolor com a element comú entre la representació religiosa i el procés del tatuatge, centrant-me exclusivament en el so per construir una experiència sensorial i reflexiva. A diferència dels registres anteriors, en aquest cas no hi ha imatge, fet que obliga a percebre i imaginar a través de l’oïda, posant el focus en les sensacions i en la dimensió corporal. La peça s’inicia amb un ambient que remet a l’espai religiós, a través del silenci, l’eco i una respiració suau que suggereix un cos contingut, gairebé absent, però carregat de significat simbòlic. Aquest inici evoca el dolor, representat en les imatges religioses, sovint associat al sacrifici i a la devoció, un dolor que és contemplat i fins i tot venerat. Progressivament, aquest ambient es transforma amb l’aparició del so de la màquina de tatuar, que introdueix una nova dimensió més física i immediata. La respiració es fa més present i intensa, i el cos deixa de ser una representació per esdevenir una realitat tangible. El dolor ja no és simbòlic, sinó viscut, inscrit directament sobre la pell.

A través d’aquesta transició sonora, he volgut qüestionar la diferència de percepció entre aquests dos tipus de dolor. Mentre que en el context religiós el cos ferit pot ser objecte d’admiració, en el cas del tatuatge sovint pot generar incomoditat o judici. Aquest registre planteja, així, una reflexió sobre com es construeixen aquestes fronteres simbòliques i sobre quins cossos i quines formes de dolor són acceptades o legitimades socialment.

https://drive.google.com/drive/folders/1EtrTXdusjsKSZY90SarJnbfedbX8uL3k?usp=sharing

Hola companys,

he volgut centrar el meu registre en la diferència entre el que passa dins de casa i el que passa al carrer. Al principi de l’àudio es sent el soroll del carrer, amb cotxes, música dels cotxes, veus i altres sons que mostren un ambient amb moviment i força activitat. Aquest tipus de soroll és bastant habitual i moltes vegades no hi parem atenció, però quan t’hi fixes, t’adones que està sempre present.

Després tanco la finestra i el so canvia bastant, ja que es redueix molt el soroll exterior i queda un ambient molt més tranquil. Aquest canvi és bastant brusc i fa evident la diferència entre un espai i l’altre. Això m’ha fet pensar en com una cosa tan simple com una finestra pot funcionar com una frontera entre dos espais molt diferents: el carrer, que és més sorollós i compartit, i l’interior de casa, que és més silenciós i privat.

Amb aquest registre m’he adonat de com els límits físics poden canviar la manera com percebem l’entorn. També m’ha ajudat a fixar-me més en els sons quotidians, que normalment passen desapercebuts, i a entendre millor la diferència entre estar en un espai públic i un de més íntim.

En aquest enllaç podeu escoltar l’audio.

https://drive.google.com/file/d/1FdaweGhNTqFls7SQLJIS-5o1xKEku033/view?usp=drive_link

Audio i imatge

Aquest registre audiovisual parteix d’observar un mateix espai urbà en diferents moments del dia per analitzar com la llum afecta en l’activitat del carrer. A través de la repetició d’una mateixa imatge, es posa en el centre com l’entorn es transforma en al llarg del dia, passant d’un espai tranquil quan no hi ha llum, a la frenètica activitat del dia.

L’element central de la peça és la relació entre llum i ritme social. Durant les hores de més llum natural, l’espai es mostra més actiu i transitat, amb una presència més gran de persones i un augment del soroll ambiental. En canvi, a mesura que la llum disminueix, també ho fa el moviment, i el carrer adquireix un caràcter més silenciós i contingut. El registre sonor reforça aquesta transformació, evidenciant el pas d’un entorn dinàmic i “frenètic” a un altre més pausat.

Aquesta proposta permet reflexionar sobre la noció de frontera no només en un sentit físic, sinó també a nivell temporal i perceptiu. El pas del dia a la nit actua com una frontera simbòlica que condiciona qui ocupa l’espai, com s’hi mou i amb quina intensitat.

Hola a tothom, seguiré mostrant Granollers. Aquest cop he volgut mostrar, en format vídeo, un recorregut que va del centre de Granollers, concretament del carrer de les botigues, en direcció cap a la perifèria.

Aquest recorregut es veuen molts contrastos, ja que al centre no hi poden anar cap mena de vehicles, i un cop surt de la zona comercial es pot anar de qualsevol manera, sigui a peu, corrents o amb qualsevol vehicle.

També canvia molt l’estètica d’una zona a l’altre, la quantitat de persones, les accions que desenvolupen…

Espero que us sigui del vostre agrado i us deixo l’enllaç del drive perquè podeu veure la meva entrega del registre 3.

https://drive.google.com/drive/folders/1mC5VN-v3WyL4GTrOPzNx5qvMiX12tBQB

Una salutació cordial,

Jordi.

En aquests dos registres sonors he volgut observar com canvia la percepció d’un mateix espai segons la manera com s’habita. Tots dos àudios estan gravats en el mateix lloc, un frontó, però transmeten sensacions molt diferents. En el primer, només s’escolta el so de la pilota colpejant la paret, repetitiu i constant. Aquest so genera una atmosfera tranquil·la, gairebé meditativa, on la solitud es converteix en un espai de concentració i connexió amb una mateixa. L’absència d’altres veus o sorolls externs fa que l’experiència sigui íntima i introspectiva.

En canvi, en el segon àudio apareixen altres elements sonors, com els gemecs o expressions que acompanyen els cops de pilota. Aquests sons trenquen el silenci i aporten una dimensió més corporal i expressiva a l’activitat. El mateix gest esportiu deixa de ser només tècnic per convertir-se en una forma d’expressió del cos, fent visible l’esforç i la intensitat del moment.

A través d’aquests dos registres es pot observar una mena de “frontera” dins del mateix espai: la diferència entre viure’l des de la calma i la solitud o des de l’expressivitat i la presència més intensa del cos. Aquesta frontera no és física, sinó sonora i emocional, i posa de manifest com un mateix entorn pot generar experiències molt diverses segons la manera com ens hi relacionem.

Aquesta observació m’ha fet reflexionar sobre com els espais quotidians poden ser alhora llocs de calma i d’expressió, i com la diferència no sempre es troba en l’espai en si, sinó en les pràctiques i actituds de les persones que l’habiten.

https://drive.google.com/drive/folders/1_QE_bTXTAn9ttmjnT-FDe8UVUcfzO_bs?usp=drive_link

Tercer registre: La calma travessada pel límit

En aquest tercer registre he optat per continuar explorant el so, però aquest cop des d’un espai molt diferent: el pati de casa meva. A diferència del registre anterior, aquí no hi ha moviment ni foscor, sinó una atmosfera de calma, plena de sons de la natura, que convida a aturar-se i escoltar amb més atenció.

L’àudio recull com a so principal el cant dels ocells, que genera una sensació de tranquil·litat i de connexió amb l’entorn natural. Aquest espai es percep com un lloc segur, íntim i aparentment aïllat del ritme exterior. No obstant això, de fons també s’hi escolten alguns gossos bordant a la distància, un petit detall que trenca lleugerament aquesta sensació de pau i introdueix una altra dimensió del territori.

Aquesta convivència de sons em fa pensar que les fronteres no sempre són evidents, sinó que poden aparèixer de manera subtil. El pati sembla un espai propi, un clar “dins”, però els sons externs ens recorden que no està completament aïllat i que vivim en relació amb els altres. Tal com plantegen Kremer et al. (2018), les fronteres no només separen, sinó que també connecten, i sovint es construeixen a partir de relacions invisibles entre espais i persones.

Aquest exercici m’ha ajudat a entendre que fins i tot en els espais més tranquils hi ha presència de l’altre, encara que sigui de manera indirecta. He après a escoltar més enllà del que és evident i a donar valor als petits detalls sonors que configuren el meu entorn. La dificultat principal ha estat captar aquesta subtilesa i interpretar-la sense perdre la senzillesa de l’escena.

Enllaç a la carpeta Drive:

https://drive.google.com/drive/folders/1zkKCaJi-1ZUPUBmtAPVVFwILlYSSHI39?usp=sharing

Referència:

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., & Campos-Flores, L. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas. Universidad Nacional de Colombia.